María Luz Morán imparteix les assignatures de Sociologia Política i Conflicte Social i Violència Col·lectiva a la Universitat Complutense. Les seves publicacions i investigacions més recents tracten sobre la cultura política, joventut i ciutadania. Participà recentment al Fòrum Gogoa, on vam tenir l’oportunitat de xerrar amb ella sobre política, ciutadania i joventut.
Què és la cultura política?
Un invent de científics socials dels Estats Units –sociòlegs, historiadors i psicòlegs socials- que, després de la Segona Guerra Mundial, pretengueren explicar per què van succeir a Europa les fallides democràtiques que van portar el feixisme i el nazisme i contribuir a la reconstrucció democràtica. La cultura política va més enllà de la política institucional, les lleis i el dret públic, per tal de prestar atenció als valors, actituds, creences i representacions simbòliques de la ciutadania respecte al que és polític i la seva evolució en el temps. El seu introductor a Espanya, als anys seixanta del segle proppassat, fou el sociòleg i politòleg Juan José Linz, que estudià les raons de la fallida de la Segona República i del triomf dels nacionals en la Guerra Civil. La cultura política pot referir-se al que és col·lectiu i al que és personal. També es pot parlar en plural: de les “cultures polítiques” dels espanyols o dels bascos, de la de les dones o de la dels joves.
Per a què serveix la cultura política?
És com una caixa d’eines o una “gramàtica de la política”. Estudia qüestions de identitat o pertinença a un grup i maneres d’implicació en el que fa referència a drets i deures. Ajuda a comprendre la complexitat de la vida política. Serveix per crear opinió i influir en la presa de decisions.
Quin ús se li donà durant la Transició al nostre país?
Estudis d’especialistes, que publicaren els anys finals del franquisme, foren molt influents per determinar com fou la Transició. El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) realitzava, ja al 1973, les primeres enquestes, que foren molt utilitzades per grups d’intel·lectuals per tal de convèncer que el canvi cap a una democràcia pluralista, equiparable a les de l’Europa occidental, era inevitable. La majoria dels espanyols desitjava aquest canvi i volia evitar enfrontaments com el de la Guerra Civil, que interpretava com una bogeria fratricida. Aquells líders d’opinió insistien en la moderació política de la població, asseguraven que el més radicals, extremistes d’esquerra i de dreta, no superaven un deu per cent i que la transició podia fer-se de pressa i amb costos conflictius assumibles. Reconeixien que la majoria de la gent ignorava gairebé tot en política i no tenia competència cívica sinó una molt feble experiència participativa. Fou una anàlisi que no insistí en les cultures polítiques nacionalistes i s’oblidà de les víctimes de la Guerra Civil i de les persones represaliades a les quals no se’ls va fer justícia. D’aquesta manera la Transició es tancà en fals. Malgrat tot, el model de la nostra Transició s’exportà a d’altres països com ara Àfrica del Sud, Xile o repúbliques de l’est d’Europa, que sortien de dictadures.
La por al conflicte i una certa bonhomia, com condicionaren la Transició?
El pes de la por a la Guerra Civil va estar tota l’estona en el debat dels pares de la Constitució. Els partits d’esquerra rebaixaren i moderaren el seu discurs. La gran majoria estava convençuda que es solucionarien els grans problemes del país. Però no havia una tradició democràtica comparable a la d’altres països d’Europa, singularment a la llarga tradició republicana francesa, que insisteix en els drets de la persona i sent l’orgull de la unitat ciutadana. Aquí hi ha hagut massa por a la mobilització ciutadana.
Quins assumptes han interessat després a la cultura política?
Als anys vuitanta arribà el desencant i, enfront del “passotisme”, s’estudiaren mitjançant enquestes, els valors de la joventut, la cultura política de les dones i els processos d’una individualització creixent que allunyà la gent de la política, encara que augmentà la densitat de les associacions civils. Van aparèixer reflexions sobre l’ecologia i sobre l’impacte i l’eficàcia de les Autonomies a l’Estat. Es van replantejar els vells conflictes nacionalistes, la pervivència de la violència d’ETA i fins a quin punt la memòria del passat s’anava esborrant. Els historiadors deien que, de la mateixa manera que passà a la Segona República, mancaven en la scietat civil festes, símbols, cants, ritus i personatges-model compartits.
I així arriben a l’actualitat…
Ja al segle XXI la cultura política s’ha interessat per la creixent influència del discurs neoliberal i les privatitzacions dels serveis públics i la multiculturalitat que ens va portar l’arribada massiva d’immigrants. Als anys 2000 es posà fi al mite d’una Transició triomfal i sense conflictes: es replantejà el model territorial d’Estat, les Associacions de la memòria històrica criticaren els silencis anteriors sobre les víctimes i represaliats de4 la guerra i s’anotaren les febleses de la democràcia. Una dada tremendament negativa, recollida en enquestes, fou que el 80% dels ciutadans, independentment de la seva ubicació territorial o la seva edat, desconfiaven respecte als tribunals de justícia. També es va fer palès la preocupació per la corrupció, el desig de major participació política, la importància d’una educació cívica i la necessitat d’un pacte educatiu estable.
Quina és avui l’actitud del jovent davant la política? Es mobilitza?
Hi ha aspectes contradictoris. Els joves de les classes populars són solidaris, però la situació actual els força a ser molt competitius per tirar endavant. Participen més en qüestions locals i a l’activisme de les xarxes socials a internet. Practiquen una ciutadania intermitent. S’impliquen molt per aconseguir objectius molt concrets i, quan els aconsegueixen, es tornen a casa seva. Els joves són conscients de què no podran viure com ho han fet els seus pares. Responen més a la seva pròpia iniciativa i, sovint, no van a mobilitzacions convocades per persones grans. Però se’ls veu més en organitzacions ecologistes, en les marees blanques i verdes o en las accions antitaurines i de defensa dels animals.
En allò que es refereix a la política, hem estat massa absents i expectants. Deixarem de ser aliens a tot allò que passa?
No se’ns pot demanar als ciutadans que siguem herois. És per això que importen tant les institucions. Malgrat tot, els partits polítics, sobretot els més grans, han pesat massa al nostre país. Les elits i els partits polítics han contribuït a l’estabilitat i a la normalització política respecte a l’Europa occidental, però al preu d’una vida política anquilosada i amb molt escassos canals de participació per a les organitzacions de la societat civil i els moviments socials. No hi ha hagut escoles de ciutadania. Jo he vist a Itàlia, a Florència, en una escola a la qual assistí la meva filla, com els pares i professors arribàvem a discutir el pressupost de l’aula i com utilitzar l’assignació pública que, dins de l’escola, ens corresponia. Ara sorgeix al nostre país l’esperança d’una nova política. Tant de bo que portem a la pràctica el nostre deure ètic de compromís amb la comunitat.
Què és el més determinant en la situació actual?
Crec que el discurs neoliberal està guanyant la partida. L’únic deure ciutadà que admetem, encara que amb límits, és pagar els impostos. Però recordem: Espanya és avui l’Estat amb més gran desigualtat de la Unió Europea. Som ja ciutadans cosmopolites i res del que passa en un món globalitzat no pot ser aliè per a nosaltres. El feminisme, l’ecologisme i els canvis de vida anuncien, més enllà del creixement econòmic, possibilitats de desenvolupament humà.
