Arcadi Oliveres és doctor en ciències econòmiques i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Presideix «Justícia i Pau», entitat cristiana que promou i defensa els drets humans, la pau i el desarmament, la justícia internacional i l’economia ètica i solidària. Les seves últimes publicacions són En quin món vivim (Icaria, 2009) i Aturem la crisi (Angle editorial, 2010).
Estem davant d’una crisi múltiple. Quin és el seu aspecte més greu?
Mai hem d’oblidar que la crisi més greu i que afecta més persones és la crisi alimentària mundial, que ara ens comença a esquitxar aquí. Fa uns mesos va cessar en el seu càrrec el director del Programa Alimentari de l’ONU, Jean Ziegler, el qual va manifestar: «Després de diversos anys d’experiència puc assegurar, sense cap mena de dubte, que cada dia moren al planeta, per causa de la fam, més de cent mil persones». Ni el pitjor huracà, terratrèmol o guerra es cobra tantes vides en un dia… i cada dia. Malgrat tot, sobren aliments al món. La raó d’aquesta crisi permanent és la seva injusta distribució i la seva desastrosa manera de produir-se. La solució està en repartir bé la terra i produir, amb bons mitjans i condicions, allò que els pobles necessiten per la seva bona i suficient alimentació.
Quant s’hauria d’invertir per a superar la fam?
Està ben calculat. Al congrés sobre el tema, celebrat el juny de 2008, la FAO va apel·lar a tots els països rics, per crear un fons d’emergència de 50.000 milions de dòlars l’any. La crida va tenir com a resposta una miserable contraoferta de 8.000 milions anuals. S’està incomplint el primer dels vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni: reduir a la meitat la pobresa extrema i la fam. La realitat és que l’any 2000 la fam afectava 840 milions de persones i, dotze anys després, el nombre de famolencs ha crescut fins a 1.250 milions d’éssers humans.
A la crisi econòmica i financera, quants diners s’han lliurat als bancs?
La crisi va començar, de manera simbòlica, el 15 de setembre de 2008, data en què va presentar fallida el banc nord-americà Lehman Brothers, el director del qual a Espanya era Luis de Guindos, actual ministre d’Economia. Després d’aquesta fallida va extendre’s una gran por. I, des de llavors, els governs occidentals no han parat de lliurar diners públics als bancs per «dotar-los de liquiditat». Quants diners s’han lliurat ja? Segons els meus càlculs, quatre bilions sis-cents mil milions de dòlars. Això equival a 92 vegades el que costaria resoldre tot el problema de la fam al món durant un any. La crisi del sistema capitalista té molts precedents, però mai se li havia plantat cara d’aquesta manera. D’altres crisis se’n va sortir aplicant les receptes de John Maynard Keynes, segons les quals els Estats actuaven com a activadors de l’economia. Ara se segueixen literalment les pautes de Milton Friedman, defensor a ultrança del lliure mercat i contrari a qualsevol intervenció estatal. S’han adoptat les pitjors decisions possibles i, amb elles, la crisi s’ha engrandit.
Què representa l’economia especulativa davant l’economia productiva i de comerç?
La xifra que es mou en transaccions especulatives representa 42 vegades el volum de l’economia real. Vivim enmig d’una economia especulativa que ha tingut dos àmbits principals de creixement: l’immobiliari i el financer. Al nostre país molta gent va comprar pisos que no necessitava, per especular en vendre’ls. Aleshores el mercat va quedar saturat. Hi ha dos milions d’habitatges buits i milers de persones sense sostre per no poder pagar hipoteques, moltes d’elles dormen als caixers automàtics els quals, com diu un amic meu, «són la millor obra social de les caixes d’estalvis». L’especulació financera ha crescut perquè no hi ha cap tipus de limitació al moviment mundial de capitals, ni existeix cap autoritat que ho reguli. George Soros, un famós especulador que es va enriquir acaparant lliures esterlines, va tenir el desvergonyiment d’escriure un llibre en el qual diu que les operacions especulatives són immorals i s’haurien perseguir.
Què ha estat de la taxa Tobin?
L’economista nord-americà James Tobin va idear i va proposar una taxa sobre les transaccions financeres. Es calcula que aplicar-la suposaria reduir l’especulació financera a la meitat i de l’altra meitat se’n podria obtenir, aplicant el tipus d’un u per mil, una recaptació d’uns 200.000 milions de dòlars anuals. La proposta d’implantar la taxa Tobin es va portar als parlaments de França, Bèlgica i Canadà i en les votacions realitzades en tots tres països va ser rebutjada per les pressions que els diputats van rebre de grups financers. Al juny de 2011 el Parlament Europeu va votar que sí a la taxa Tobin, però no té facultats per aplicar-la, perquè és una decisió que només correspon als parlaments de cada país. Un dia de desembre de l’any 2009 el primer ministre britànic Gordon Brown va anunciar que el seu govern estava preparant un projecte de llei per aplicar la taxa al Regne Unit; doncs bé, a la tarda d’aquell mateix dia va arribar a Londres des de Washington un avió que transportava al secretari del tresor nord-americà, Timothy Geithner, nomenat per Barack Obama, que va advertir que aplicar aquest projecte de llei perjudicaria l’economia dels EUA.
¿Cal una altra política?
Per descomptat. Els ciutadans, empreses i governs podem repartir el treball retribuït disponible, treballant menys hores, per disminuir la desocupació. I el govern, com va fer amb èxit Lionel Jospin a França, podria reduir la jornada laboral setmanal de 40 a 35 hores i oferir un suplement econòmic que podria sortir del que s’estalviés en subsidis d’atur. També, igual que hi ha un salari mínim, caldria establir un salari màxim. Segur que es pot fer una reforma progressiva dels impostos directes i una reducció de l’IVA. Amb la pujada dels tipus d’IVA el Govern espera recaptar 63.000 milions d’euros en tres anys però, perseguint el frau actual, el Govern podria recaptar, cada any, 93.000 milions. És clar que cal estalviar, sobretot en la despesa militar coneguda i la oculta, perquè la pròpia OTAN diu que a Espanya hi ha una despesa militar camuflada de no menys de 26 milions d’euros diaris en partides executades per ministeris diferents del de Defensa. I els diners no han de ser per als bancs, sinó per crear ocupació i atendre els programes socials.
Quin futur té l’euro?
Jo desitjo que s’acabi ja. Quan es va aprovar la moneda única no era el moment de fer-ho, aplicant-la d’una sola vegada a països amb diferent nivell d’inflació i sistemes fiscals diversos i deixant-los sense possibilitat de fer la seva pròpia política monetària. L’euro va encarir la vida al nostre país. L’euro s’ha demostrat bo per als països més rics, com ara Alemanya, Àustria o Holanda. Altres no som competitius, ni tenim el nivell tecnològic d’aquests països. Espanya dedica a investigació només un 0,9% del seu PIB, mentre la mitjana europea per a investigació és d’un 2’52%. Quan es va implantar l’euro, a Espanya les rendes del capital i les del treball estaven equilibrades meitat i meitat. Ara les rendes del treball només suposen una quarta part del pastís.
Cal pagar el deute públic?
La nostra organització «Justícia i Pau» ha iniciat una campanya reclamant una auditoria del deute del nostre país. Perquè hi ha un deute «pagable», contret, per dur a terme obres o actuacions necessàries, però hi ha també un deute anomenat «odiós», que ve de decisions com la de donar diners de tots els ciutadans a Bankia. Sobre un deute odiós com aquest s’ha de tenir dret a fer objecció i la nostra campanya diu «jo no penso pagar».
