No és que obrin les capçaleres dels telenotícies, però per poc que algú hi pari atenció li hauran arribat notícies durant els últims mesos de les denúncies al voltant dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i sobre les batudes policials realitzades en ple carrer per a identificar i, si és el cas, detenir persones estrangeres indocumentades. No són temes menors. L’informe “Mirada tras las rejas”, publicat al desembre del 2011 per Pueblos Unidos i disponible en la seva pàgina web (www.pueblosunidos.org), denuncia el tracte carcerari que reben les persones internes en els CIE; persones que, convé recordar-ho, no han comés cap delicte i estan retingudes amb l’únic objecte de ser expulsades del país per la seva situació administrativa irregular. Les batudes policials, l’existència de les quals nega el Ministeri de l’Interior però de les quals més d’un hem estat testimonis, suposen la “retenció” en la via pública de persones a qui la seva morfologia delata com a possibles estrangers i la posterior detenció en el cas que no puguin demostrar la seva regularitat.
Més immigració igual a més delinqüència?
En els dos casos esmentats, les persones migrants són víctimes d’un sistema que castiga una irregularitat administrativa, com ara és l’estada irregular. Què no succeirà, llavors, amb qui ha comés -o a qui s’acusa d’haver comés- una infracció penal?
Ja fa anys que es va començar a sentir amb força el discurs públic que vinculava l’augment de la immigració amb les suposades altes taxes de delinqüència. Lamentablement, aquest discurs no era únicament de grupuscles minoritaris; també va ser agitat públicament per polítics dels dos grans partits i per alts càrrecs policials. Un informe ja clàssic publicat per Daniel Wagman en 2002, “Estadística, inmigración y delito”, desmuntava pas a pas la fal•làcia. Aquell any el Ministeri de l’Interior va afirmar públicament que, de les 232.146 detencions per delictes i faltes registrades en el període, 116.139, la meitat exacta, corresponia a estrangers. Només que…
1. Més de 50.000 d’aquestes detencions no responien a la sospita d’actes delictius, sinó a situacions d’irregularitat.
2. De les detencions presumptament relacionades amb delictes o faltes, al voltant del 40% corresponia a persones estrangeres no immigrants, la majoria muleros que portaven droga a Espanya.
3. Unes 5.000 persones havien estat acusades de falsedat documental; és a dir, el seu delicte era disposar de papers fals i cap altre.
4. La majoria de la població migrant resident a Espanya era llavors jove i masculina, el sector de la població que més delinqueix… també entre la població espanyola.
5. Com passa actualment, el caire policial i judicial provocava més detencions i condemnes entre les persones migrants.
Un factor que podria influir en la comissió d’il•lícits penals és, cabria sospitar, la pobresa. I, no obstant això, no sembla que sigui el cas entre la població migrant, particularment entre la irregular. El motiu és evident: qualsevol contacte amb la policia pot acabar en expulsió del territori i un antecedent penal pot ser un obstacle insalvable per a la renovació d’un permís de residència. El millor és ser invisible. L’última cosa que interessa és delinquir.
El top-manta, un cas paradigmàtic
Tothom ha vist venda ambulant en el carrer i tothom sap que és il•legal. Curiosament, els únics que s’enfronten a la presó són els que venen CD i DVD pirates o imitacions de roba i complements de marca. Una determinada interpretació de la legislació que protegeix els drets d’autor -que molts troben exagerada- venia considerant que la venda al detall d’aquests productes era exactament el mateix que la seva producció i distribució massiva. Així, centenars de joves subsaharians que malvivien d’aquesta manera es van trobar amb condemnes de 18 mesos de presó, més un afegit si no podien pagar la multa addicional, més una indemnització civil pels danys causats. I, al sortir de la presó, l’expulsió del país. Encara que la pressió de diversos col•lectius ha aconseguit canviar la llei, segueix considerant-se la conducta un il•lícit penal. Val la pena visitar la web del col•lectiu Otro Derecho Penal es Posible (www.otroderechopenal.com) per conèixer la història amb més detall.
El nostre sistema penal, en la seva redacció i més encara en la seva pràctica, castiga doblement el migrant irregular que infringeix la llei. En determinats casos, hi ha la possibilitat de substituir la condemna de presó per l’expulsió del país i la prohibició d’entrada posterior, una possibilitat terrible que trenca d’arrel històries personals i familiars. Els i les jutges, a més, acostumen acordar l’expulsió després d’un bon temps de presó perquè consideren que la mesura és discriminatòria en relació amb altres penats, de manera que reben tots dos càstigs. D’altra banda, la possibilitat d’accedir al tercer grau penitenciari o a determinats permisos es redueix donada la falta d’arrelament i la impossibilitat de comptar amb un treball de forma legal. Cada límit legal agreuja les conseqüències del següent i de l’anterior.
L’ideal seria que aquesta anàlisi pogués ser titllada, amb raons, de demagògica, però el que es descriu aquí no és sinó la punta de l’iceberg. Cada història personal inclou fets que hom no voldria creure… i que, de fet, preferim no conèixer. Pecar d’ignorància ens permet desentendre’ns del model de societat en el qual vivim i en el qual fem viure als que van arribar de fora per buscar una vida millor.
