A mitjans del passat mes de juliol, la ciutat anglesa de York, d’anyenques remembrances medievals, va tornar a ser testimoni de la història. Hi va succeir una cosa que, entre guerres diverses, persecucions de minories religioses i canvis de cadires cardenalícies, va passar desapercebuda per aquests verals. I que, des de la perspectiva catòlica, produeix enveja. Sana, però enveja. És a dir: el Sínode de l’Església anglicana d’Anglaterra va aprovar -finalment!- l’accés de les dones a l’episcopat, vint anys després que se’ls permetés ser sacerdots.
Enveja, naturalment, pel fons de la qüestió. Una decisió així és avui impensable a l’Església catòlica -i, per descomptat, a l’ortodoxa-, que ni tan sols es plantegen el sacerdoci femení, ja que suposaria la ruptura de la sacrosanta tradició apostòlica mantinguda durant dos mil anys: els apòstols van ser homes. Encara que, diguem-ho de passada, sigui bastant trist que a hores d’ara estiguem els cristians i cristianes debatent aquestes coses, que haurien d’anar de seu des de fa molt temps.
Enveja, també, pel mètode, del qual ja n’hem parlat en aquestes pàgines en alguna altra ocasió. A l’Església anglicana no han intentat, precisament, evitar les discussions, que han durat més de deu anys. Era, de fet, la segona vegada que votaven sobre l’assumpte. La primera, el 2012, no es va aconseguir pels pèls la majoria de dos terços de vots necessaris en cada un dels tres estaments del sínode: bisbes, sacerdots i laics. Enfront del que pogués suposar-se, mentre els ordenats van votar àmpliament a favor, van ser els laics els qui van rebutjar -per només sis vots- la consagració episcopal femenina. L’estament seglar estava format majoritàriament per membres d’un grup conservador que, en realitat, no s’oposava a la consagració episcopal femenina, però reclamava el dret de no reconèixer la seva autoritat.
El resultat del 2012 va suposar un fort cop per a la credibilitat de l’Església anglicana, sumida des de fa temps en una profunda crisi de confiança i de pràctica, en una societat britànica massivament favorable al nomenament de bisbes dones. Així que els seus dirigents, amb el nou arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, al capdavant, van continuar insistint. La confrontació durant aquests dos anys ha estat dura. I, encara que aquesta vegada es va aconseguir una àmplia majoria, el debat -tempestuós per moments- va durar més de cinc hores. Els arguments teològics no han canviat en aquest temps. Els partidaris de la mesura insistien que Jesús es va fer humà i no home en el sentit masculí del terme. Els contraris argumentaven que l’autoritat eclesiàstica ha de ser icona de Crist i una dona no pot ser icona d’un home.
Què ha passat, doncs? Bàsicament, que hi ha hagut voluntat de comunió per totes dues parts. Els conservadors es van sentir escoltats i el sínode va fer tot el possible per tenir en compte les seves objeccions. El text finalment adoptat inclou una sèrie de clàusules destinades a compensar-los. Així, una parròquia recalcitrant podrà demanar a la seva bisba, si la té, que delegui el seu poder en un home, amb la condició de justificar teològicament el seu rebuig.
Molts dels que van votar en contra el 2012 van decidir abstenir-se (les abstencions no comptabilitzaven, el que facilitava aconseguir el percentatge requerit) en nom de la «unitat» i la «reconciliació». El bisbe conservador de Burnley, John Goddard, va declarar que «en consciència votaré en contra, però espero que s’aprovi la mesura i que treballem junts en nom de Déu». «Hem mostrat al món com la nostra Església és capaç de viure en l’amor amb un cert grau de desacord», va concloure el primat Welby.
Un exercici de sinodalitat real i una idea de comunió molt diferent a la de l’Església catòlica. En un sínode anglicà, les intervencions són públiques; se sap qui està a favor i qui opina què. En els sínodes romans els debats -si n’hi ha- són absolutament secrets i és impossible trobar algú que reconegui i assumeixi posicions diferents a l’oficial. Per por, precisament, a trencar la comunió, tal com la concep la jerarquia llatina.
O eren secrets. Francesc s’ha mostrat en diverses ocasions partidari d’obrir les finestres de l’Església a la diversitat de parers. El sínode sobre la família que se celebra aquest mes serà una gran oportunitat per comprovar fins a on arriba aquesta intenció, tenint en compte que els assumptes que abordarà -comunió de les persones divorciades, contracepció, etc.- no generen precisament consens en la jerarquia. Hi haurà divergències? Es reconeixeran diferents posicions? Es coneixerà el contingut de les discussions? Una cosa, almenys, continuarà igual que sempre: és cert que s’ha demanat l’opinió prèvia de tots els fidels però, fet i fet, només els bisbes es reuneixen per decidir.
- Gasto militar y belicismo en España - 23 de mayo de 2023
- Mujeres adultas vulneradas en la iglesia - 18 de mayo de 2023
- «La JEC potenció en mí la escucha, la cercanía a las personas y el respeto a sus procesos» - 12 de mayo de 2023
