“S’ha d’acabar l’Església dels no i de la por, en la qual no hi ha pluralisme”

José Manuel Vidal, doctor en ciències de la informació i llicenciat en sociologia i teologia, dirigeix Religión Digital, el portal de referència per a la informació religiosa en llengua castellana, que rep prop de tres milions de visites al mes. Parlà al Foro Gogoa, amb un esguard de periodista, sobre “Els 50 anys de recepció i allunyament del Concili Vaticà II en l’Església del nostre país”.

Com descriuria la situació de l’Església a Espanya?

En l’Església catòlica a Espanya cada vegada és més difícil respirar. El control i el poder de l’alta jerarquia és molt fort i els que l’exerceixen no admeten el pluralisme, de tal manera que els que no són del seus no surten a la foto. Hi ha sectors sotmesos a una tensió aguda, el qual ha fet que davalli en qualitat gran part del pensament religiós i teològic. Existeix també una onada mística de resistència en el laïcat, el clergat i els ordes religiosos on moltes persones es desviuen per tal de construir una Església plural i servidora de la humanitat. La més alta jerarquia pretén copar, amb els moviments conservadors, tot l’espai eclesial que ocupen i hereten per cooptació. Les autoritats estan decantades cap a posicions de poder molt conservadores. És decisiu el nomenament de bisbes grisos, doctrinalment segurs, particularment en aspectes de moral sexual i que aspiren a pujar a l’escalafó, quan el més normal hauria d’ésser que romangueren per molt de temps a les esglésies locals que els són confiades.

Què ha passat durant els 50 anys posteriors al concili?

Venim d’una primavera lluminosa, il•lusionant i seductora. De vegades excessiva, però primavera. En tot cas, al nostre país la recepció del concili es va fer massa de pressa, en tan sols uns deu anys, mentre que en altres països europeus el canvi venia fent-se a poc a poc des d’uns 40 anys abans. En l’època dels cardenals Tarancón i Díaz Merchán i del nunci Dadaglio, l’Església en Espanya adoptà una línia conciliar i, allunyant-se clarament de qualsevol opció partidista, es convertí en un referent moral i va ser una de les institucions més valorades. A partir de 1982, any de la visita del papa Wojtyla i els crits de “totus tuus” i després amb els cardenals Suquía i Rouco i el nunci Tagliaferri arribaren els temps d’una “llarga nit obscura de pedra”, de combat contra el laïcisme, persecució de teòlegs progressistes i alineament palès de la jerarquia amb la dreta política. Avui l’Església és una de les institucions pitjor valorades per la població del nostre país i ja serà molt difícil que recuperi aquell capital simbòlic, de prestigi i consideració com a referent moral, que abans tingué.

El que aquí passa té molt a veure amb el que passa a Roma. S’observa cap signe de canvi?

Comencem per dir que molt pitjor estigué l’Església catòlica en temps de Pius XII i arribà Joan XXIII, el papa bo, que va voler posar l’Església en diàleg amb el món i fer seus els gaudis i les esperances de la humanitat. És clar que Benet XVI no és Joan Pau II. El papa polonès s’envoltà en la seva cúria de col•laboradors que provenien únicament dels moviments conservadors: Comunión y Liberación, Opus Dei o el Camino Neocatecumenal (els “kikos”). El papa Ratzinger ha cridat a la cúria membres d’ordes religiosos: salesians, jesuïtes, franciscans, que són molt més oberts en el seu pensament i en la seva praxis. Però caldria impulsar un canvi combinat des de dalt i des de baix. En la conferència episcopal, quan acabi el mandat de Rouco, pot haver-hi un relleu que giri cap a posicions més temperades. S’ha d’acabar amb l’Església del no i de la por, massa lligada a una opció política partidista conservadora. Però sobretot, ara és l’hora en què homes i dones laics, ben formats, es corresponsabilitzin, diguin als seus pastors que les coses han de canviar i pressionin, de bones i eficaces maneres, per tal d’aconseguir-ho. És particularment intolerable la situació de les dones a l’Església. Només se m’acudeix el nom d’una altra institució on es menysprea les dones: el Comitè Olímpic Internacional.

Com està la informació a l’interior de l’Església?

Els canals de televisió confessionals i els setmanaris diocesans responen fidelment a les directrius d’una conferència episcopal molt conservadora. Hi ha un grup molt notable de revistes i editorials d’informació i pensament catòliques en una línia de fe compromesa, progressista i alliberadora, però passen moments econòmics difícils i diverses d’entre elles orienten la seva producció cap a l’Amèrica Llatina, on troben altres possibilitats de mercat. Però, en allò que fa referència a la informació religiosa en general, el «xiringuito» silenciador, el manual de l’inquisidor, s’ha anat en orris de de fa uns deu anys amb l’extensió d’internet, que és un mitjà lliure, eficaç, ràpid i directe d’intercomunicació. Hi ha pàgines excel•lents d’informació religiosa.

Com tracten els mitjans de comunicació la informació religiosa?
Jo crec que els mitjans locals i autonòmics donen bona entrada a una informació plural sobre l’Església. És una pena que les esglésies locals siguin a vegades talosses o mancades d’iniciativa per presentar a la societat les moltes bones coses que fan i els testimoniatges exemplars de servei, de vegades abnegat, de moltes persones o grups cristians. S’hauria de trobar titulars expressius i ser capaços de contar les notícies de manera escarida, per exemple, fent servir només els 140 caracters d’un missatge a Twitter. I cuidar la relació amb els mitjans als quals mai l’Església hauria de mirar amb por, com si fossin enemics.

I què passa amb els mitjans estatals?

A part que existeix un anticlericalisme cert, els mitjans de comunicació estatals solen ser al•lèrgics a donar informacions de caire religiós perquè susciten polèmica o bloquegen les seves bústies electròniques, car hi ha un grup molt ben organitzat i activista de gent ultraconservadora que envia correus. Però la informació, en general, s’ha convertit en contingut banal, mercaderia o espectacle i la informació religiosa importa poc. Quan jo mateix, com a redactor del diari El Mundo, he d’informar sobre el context i contingut d’una encíclica del papa em concedeixen, com a màxim, 15 línies. El diari referencial El País ha maltractat durant molt de temps la informació religiosa. Des de fa uns anys ha rectificat una mica la seva línia, després de comprendre que a una part importat de lectors del seu espectre ideològic de centre-esquerra aquests temes els interessen i no només atèn la immediata actualitat sinó que reprèn temes que responen a una actualitat més difusa en reportatges, informes o entrevistes. El seu redactor especialitzat, Juan G. Bedoya, broda la redacció dels seus articles, però El País segueix sent selectiu i esbiaixat en referir-se a temes religiosos. No s’atèn únicament a criteris periodístics o professionals; a vegades sembla que hi ha una voluntat decidida de «donar canya» a l’Església catòlica. Un altre problema és que als mitjans de comunicació del nostre país hi ha manca de periodistes professionals ben formats sobre el fet religiós i la informació es confia a becaris o principiants molt inexperts.