Mèrit i gràcia

M’agrada distingir entre religió i fe. He de dir que la fe, en primer lloc, no és una cosa angelical ni desencarnada de la vida de cada persona, del ara i l’aquí. Per això, precisament, perquè la fe és una cosa personal, crec que mai ha de ser jutjada la fe de ningú.

Deixant de banda els possibles significats teològics que el concepte «religió» pugui arribar a tenir, per a mi és una cosa evident que la fe de tota persona acaba encarnant-se sempre en fórmules, maneres i sistemes concrets, fruit precisament de compartir aquesta fe amb altres persones de llocs i temps diferents. A això dic jo religió.

Sempre dic que vint segles donen per a molt en tots els àmbits, també en el religiós. Entre d’altres coses han donat lloc, pel que fa al cristianisme, a una Església que ha passat per etapes ben diverses i que ha viscut dins i fora d’ella experiències d’allò més variat que podem arribar a imaginar. Experiències algunes molt boniques, però d’altres bastant o molt allunyades del missatge que Jesús va predicar per aquells camins de Galilea.

No cal ser molt doctes en la matèria però, si seguim senzillament per sobre el transcórrer dels passos d’aquesta Església, ens adonarem de seguida que ben aviat l’obsessió per la puresa conceptual i ritual va anar marcant poc a poc una distància entre fe i religió.

Cada vegada Jesús quedava més lluny en el temps i el Déu pare/mare en què tant havia insistit ell s’anava convertint en Senyor tot poderós i en jutge inapel•lable. Era lògic, doncs, que l’actitud de la persona creient fora canviant a l’hora de mantenir una relació amb un Déu concebut sota aquests paràmetres.

Pel que fa aquest fet, vull centrar-me en un moment clau de la història que marcarà l’esdevenir de molts segles després i que actualment certs sectors de l’Església s’esforcen per ressuscitar: es tracta de la contrareforma catòlica com a resposta a la reforma protestant. Per situar cronològicament al lector, estic parlant d’un fet que tingué lloc al segle XVI.

Molt breument, Luter i qui el va seguir insistien en què l’ésser humà era tan poca cosa que tot ens venia donat de manera gratuïta per part de Déu ja que, per molt que fes qualsevol persona creient no podia erigir-se mai en mereixedora de l’amistat d’un Déu tan gran.

L’Església catòlica, en canvi, seguint al peu de la lletra allò que el Concili de Trento havia dictat, considerava que, tot i admetre que Déu és infinitament bo, al final seríem jutjats per les nostres obres bones o dolentes amb destinacions totalment oposades. El final, per tant, acabaria depenent dels mèrits o demèrits de cada persona. En última instància, doncs, la bondat de Déu no quedava per sobre de la seva justícia.

El culte i els ritus, alhora que anaven suplantant poc a poc a les obres, van anar convertint-se en el criteri vàlid més important, únic per a molts i moltes, a l’hora de catalogar la bondat i maldat de la persona creient. Un culte i uns ritus sorgits gairebé sempre dels sagraments, a més dels derivats de les devocions que a poc a poc anaven apareixent.

La quantitat es va convertir en l’objectiu últim a aconseguir: quantes misses, quants rosaris, quants parenostres, novenes, tríduums, trisagis, imposició de medalles, escapularis, etc.
Qui no es recorda, per exemple, dels nou primers divendres de mes o dels set diumenges a Sant Josep i altres etc. que a més es convertien en garantia gairebé segura de salvació eterna?
Mentrestant, la consciència de tot home i tota dona comptaven molt poc o gens i solien quedar totalment al marge. Temps passats, per a algunes persones. Temps enyorats per altres que malden amb totes les seves forces per intentar implantar-los de nou. Em fa pena, de veritat, no puc evitar-ho.

M’entristeix observar com la Bona Nova de l’Evangeli, la imatge del Déu misericordiós fins a sadollar presentada per Jesús, la concepció d’un Déu que ens convida, mai ens imposa, a viure responsablement i de manera generosa, etc. estigui intentant ser suplantada poc a poc per realitats totalment oposades que no fan més que provocar por i destruir l’alegria de la fe.

No podem, no hem de deixar de proclamar des de la nostra petitesa i des de les nostres limitacions allò mateix que un dia va proclamar aquella dona humil i senzilla, Maria de Natzaret, «El seu amor s’estén de generació en generació«. (Lc 1,50).