Manuel de Unciti, un sacerdot lliure

  • por

pag7_iglesia1_web-5.jpg“Però, per què donar gràcies a Déu? Algú podria pensar potser que Déu es mereix aquell gest de gratitud perquè durant tots aquests ja llargs anys se’ns ha fet proper i pròxim en els camins de la vida; ens ha acompanyat i, fins i tot, ens ha agafat amb la seva mà per estimular-nos i no deixar-nos defallir… No ha estat així la meva experiència, germans. Jo he trobat, pel contrari, la mà de Déu a les vostres mans; la seva paraula d’alè a les vostres d’ànim; el seu fer-se proper i la seva proximitat en la vostra estima i en la vostra amistat. La millor teologia de tots els temps insisteix una vegada i una altra en què Déu actua entre els homes per mitjà de ‘causes segones’, per mitjà dels homes. Així com no existeix ‘fil directe’ entre Déu i nosaltres sinó que tota nostra relació amb Ell passa a través dels germans –i, particularment, dels germans més pobres i marginats- així tota l’actuació de Déu amb aquest món es duu a terme amb la col·laboració dels homes, els nostres germans i els seus fills”.

Aquesta llarga cita, que gairebé podria considerar-se la síntesi de tota una vida cristiana, correspon a les paraules que pronuncià Manuel de Unciti i Ayerdi el 29 de juny del 2004, a la celebració dels seus primers 50 anys com a sacerdot. Unciti morí a Madrid el passat 3 de gener. Donostiarra militant, havia nascut a Sant Sebastià l’1 de gener del 1931. Estudià en el seminari de Vitòria i s’especialitzà en misionologia a Roma i París. Tornà a Espanya, enviat pels seus superiors, per estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme. Ja mai més deixà Madrid.

A partir de llavors, dedicà la seva vida a tres grans fins: les missions, la informació religiosa i la formació de periodistes cristians. Fou, durant més de tres dècades, secretari nacional de l’Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol i director de les revistes Pueblos del Tercer Mundo i Illuminare. Durant aquest temps animà incomptables trobades i xerrades de missioners a Europa, Àfrica i Amèrica. Fou responsable d’informació religiosa al diari Ya i escrigué en publicacions com ara El Correo, Vida Nueva, Sal Terrae, Razón y fe, Ecclesia, Familia Cristiana o RS21. Fou autor de llibres com ara Sangre en Argelia, África en el corazón, Amaron hasta el final, Tercer Mundo, escándalo y denuncia o Teología en vaqueros. Fou professor de deontologia professional i teoria de la comunicació a l’Escola de Periodisme de l’Església.

I fou el fundador i alma mater durant 40 anys de la Residència Azorín per a estudiants de periodisme, focus de cultura democràtica en els estertors del franquisme i a la Transició. Allí s’hi formaren al voltant de tres centenars de periodistes que avui es troben disseminats per redaccions i gabinets de comunicació de tot el país. Ho escrigué Francisco Correal, un d’ells, al Diario de Sevilla: “No existeix un sol mitjà de comunicació important al nostre país en el què no hi hagi algú que ha passat per la Residència Azorín: des de guanyadors d’Ondas com ara Pedro Erquicia a guanyadors de Goyas com ara Javier Aguirresarobe. Directors de publicacions, subdirectors, corresponsals a l’estranger, cronistes de futbol, crítics taurins, responsables de grups periodístics i tropa comú”.

Però, sobretot, fou un sacerdot lliure. Un sacerdot que escrigué i digué sempre el que havia d’escriure i dir, encara que li costessin reprovacions –que li costaren- i aïllaments (i algun que altre reconeixement, com ara el premi ¡Bravo! Especial a tota la seva trajectora concedit per la Conferència Episcopal). Un sacerdot que lluità tota la seva vida per una Església oberta, dialogant, de les persones pobres i per a les persones pobres, aquella Església desclericalitzada que anuncia el papa Francesc i que Déu, com a premi final, li permeté atisbar amb esperança en els seus últims dies.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.