La fi del cristianisme a l’Iraq

Una cristiana iraquí refugiada en una iglesia. Segons l’organització americana Open Doors, els cristians serien el grup religiós més perseguit del món. Aquesta organització, l’objectiu de la qual és eradicar tota forma de persecució contra el cristianisme, xifra en 180 les morts de persones de religió cristiana cada mes, la majoria produïdes a Corea del Nord, Somàlia, Síria o Iraq.

La situació de l’Iraq, un país amb quaranta milions d’habitants aproximadament -dels quals uns 330.000 són cristians-, s’ha vist fortament influïda pel conflicte sirià i per la inestabilitat al país veí. Segons l’organització anteriorment esmentada, cada dos o tres dies un cristià iraquià és assassinat, segrestat o violat pel grup gihadista d’ideologia sunnita, Estat Islàmic de l’Iraq (IS en les seves sigles en anglès). Malgrat l’IS va començar a actuar el 2003 per fer front a la invasió nord-americana a l’Iraq, s’ha donat a conèixer mundialment en una Síria sumida en el caos de la guerra oferint suport al Front al-Nusra (sucursal d’Al-Qaida a Síria).

L’objectiu d’aquest nou terrorisme islàmic és crear un califat a la Gran Síria (que comprèn l’actual territori de l’Iraq, Síria, Jordània, Israel i Kuwait) regit per la llei islàmica. Per això no dubta d’utilitzar la violència extrema contra tot aquell contrari a aquest plantejament, inclosos els propis musulmans. En relació a la comunitat cristiana de l’Iraq, aquesta ha de ser eradicada. En paraules de l’IS: «Els oferim tres possibilitats: l’Islam (és a dir, la conversió), el contracte dhimmi (que inclou el pagament d’una taxa especial coneguda com a yizi) i si es neguen a fer-ho no els queda res més que l’espasa» o, altrament dit, la decapitació. Aquesta mena de contracte els permet reunir-se únicament en les esglésies ja que tota manifestació pública de la religió cristiana (casaments, funerals, creus o repliqui de campanes) està prohibida i, per tant, perseguida.

El ràpid i demolidor avanç de l’IS cap al nord de l’Iraq des del darrer mes de juny no sorprèn si es té en compte la inoperància del govern local. «Vivim aquí des de fa 2.000 anys. Quan va arribar l’IS, tant els peixmergues (kurds) com l’exèrcit central, que porten anys disputant-se la zona, se n’anaren. Per primer cop a la història, en la plana de Nínive ja no hi ha cristians», declara la jove cristiana iraquiana Savina Dawood, en una entrevista per a La Vanguardia. Les dramàtiques imatges de decapitacions i d’execucions han fet reaccionar a països com ara els Estats Units o França. Tanmateix, l’ajuda ha arribat massa tard. La majoria (per no dir tots) dels cristians de la ciutat de Mossul han estat forçats a abandonar les seves llars (ja de per si, marcades amb una N de Natzarè) en rebre l’ordre de convertir-se a l’Islam sota pena de mort. El mateix succeeix amb les poblacions de Qarakosh o Bartella.

La població cristiana de l’Iraq s’ha convertit en refugiada del seu propi país després de fugir, pràcticament sense res, cap a la regió kurda. «Vàrem haver de passar per una zona en la qual l’IS havia establert un lloc de control. Ens demanaren que sortíssim del cotxe. Varen agafar les nostres bosses, els diners i tot allò que dúiem», va relatar el jove iraquià, Zaid Qreqosh Ishaq, al National Post. Segons Karin Maria Fenbert, de l’associació catòlica Ajuda a l’Església Necessitada (AIN), a la capital del Kurdistan es trobarien més de 100.000 persones procedents de la regió de Nínive. Allà ocupen cases i edificis abandonats mancats de tota ajuda alimentària o sanitària i sense possibilitat d’accedir a serveis públics com ara hospitals o col·legis. Una situació que es veurà agreujada -encara més- amb l’arribada de l’hivern, en no tenir el condicionament mínim i necessari per afrontar-lo.

La dramàtica i silenciosa situació que es viu a l’Iraq fou motiu suficient perquè el darrer mes d’agost el papa Francesc enviés una carta al secretari general de l’ONU. En aquesta, Francesc va presentar davant de Ban Ki-Moon «les llàgrimes i els crits tristos de desesperació dels cristians i de les altres minories religioses de l’Iraq», que es veuen obligats a fugir de les seves cases sense poder endur-se res. Alhora, feia una ferma i urgent crida «a la comunitat internacional perquè intervingui posant fi a la tragèdia humanitària en curs». Al capdavall, cridava tots els homes i dones de bona voluntat a fer «accions concretes de solidaritat, per protegir als que són colpejats per la violència i per assegurar l’assistència necessària i urgent a les nombroses persones desplaçades, així com el seu retorn segur a les seves ciutats i les seves cases.»

Crida l’atenció la postura del Vaticà, una implicació no només religiosa (a l’hora d’insistir a tots els creients d’arreu que preguin pels seus germans i germanes iraquians), sinó també política, en demanar encaridament a Occident que aturi les atrocitats de l’Iraq. Però encara hi ha més. Monsenyor Silvano Maria reconeixia en una entrevista a Ràdio Vaticà que «una acció militar en aquest moment potser és necessària». Les declaracions no deixen de ser sorprenents si tenim en compte les vegades que l’Església ha estat (i està) silenciada davant d’altres conflictes. El papa Francesc, emperò, ha volgut allunyar-se de les esmentades declaracions reconeixent que en els casos d’agressió injusta com ara la que està patint l’Iraq, seria lícit detenir l’agressor. «No estic dient bombardejar o fer la guerra, sinó aturar», concretà Francesc.

Tot i així, hem de tenir en compte que el mateix Catecisme de l’Església Catòlica accepta una acció militar sempre que s’emmarqui en el que considera guerra justa i, segons l’article 2308 del mateix, «mentre manqui una autoritat internacional competent i proveïda de la força corresponent, un cop esgotats tots els mitjans d’acord pacífic, no es podrà negar als governs el dret a la legítima defensa». L’article 2309 matisa les condicions per acceptar aquesta acció: «Que el dany causat per l’agressor a la nació o a la comunitat de les nacions sigui durador, greu i veritable; que tots els altres mitjans per posar fi a l’agressió hagin resultat impracticables o ineficaços; que es reuneixin les condicions serioses d’èxit i que l’ocupació de les armes no comporti mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar».

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.