L’islam també entén

  • por

pag13_cantarentierra_web-2.jpgL’aprovació, la primavera passada, de la llei sobre el matrimoni homosexual a França va provocar un fort debat social, amb nombroses manifestacions públiques a favor i en contra. Sorprenentment, un dels grups més actius en donar suport a la llei va ser el musulmà. O, almenys, part dels musulmans, ja que els dirigents islàmics s’uniren a la resta de líders religiosos en el seu rebuig a la unió de parelles del mateix sexe.

Va ser quelcom sorprenent, dic, perquè es varen fer notar més de l’habitual. Però va ser quelcom nou, perquè la corrent gayfriendly islàmica funciona de forma activa, encara que silenciosa, des de ja fa anys als països occidentals, Sudàfrica inclosa. En els països musulmans, per motius que no és necessari explicar i amb la cridanera excepció d’Indonèsia i Líban, els i les creients homosexuals no existeixen oficialment.

El moviment gay musulmà va sorgir, de fet, de la teologia feminista. De la lluita per la igualtat de sexes s’arribà, de forma natural, a la defensa d’un islam inclusiu n el què hi càpiguen homosexuals i transexsuals sense cap tipus de traves. Les teòlogues començaren mirant cap al Corà com a font primigènia, qüestionant l’autoritat de les escoles de dret islàmic i de les institucions i savis en la producció de les normes religioses. A més a més, sorgiren noves interpretacions del text sagrat, una idea central, que han assumit homosexuals i trans: “L’islam som nosaltres”. Però, encara que el moviment s’inspirà en l’activitat pionera de les feministes islàmiques, només una part d’elles s’ha unit a la reivindicació dels i les homosexuals.

La corrent nasqué com a tal a Nova York, en una conferència internacional sobre l’islam i la diversitat de la sexualitat organitzada el 1999 per Al-Fatiha, la primera associació d’homosexuals musulmans creada al món. I s’ha desenvolupat fonamentalment a partir de dos grans pilars. D’una banda, l’obra d’intel•lectuals compromesos, com ara Scott Siraj Al-Haqq, professor a la universitat Emory d’Atlanta i autor d’un llibre de referència, Homosexuality in Islam (2010), en el què considera –a partir d’un estudi profund del Corà i de la tradició pofètica que respecta les normes estrictes de l’exègesi- que no existeix cap text o cap tradició islàmica autèntica que condemnin l’homosexualitat.

D’altra banda, està la xarxa de mesquites Tawhid, que creà l’organització Muslim for Progressive Values (Musulmans pels Valors Progressistes), fundada el 2006 per una imam indonesa, Ani Zonneveld. Aquesta associació s’estén per Indonèsia, EEUU, Canadà, Sudàfrica, Gran Bretanya i França i propugna la idea d’un islam inclusiu: vàries d’aquestes mesquites estan a càrrec d’imams dones i una de les més influents, la de Washington, ha estat confiada a l’imam gay Daayiee Abdullah. A aquesta xarxa pertanyen organitzacions com ara The Inner Circle (El cercle interior), creada per l’imam sudafricà Muhsinh Hendricks, qui sortí de l’armari a la ràdio de Ciutat del Cap a finals dels 90 o la Confederació d’Associacions LGBT Europees Musulmanes (CALEM).

A poc a poc –i sense estridències- els seus membres han anat participant en debats públics, encara que restringits. La seva eclosió es produí en llançar-se al carrer l’any passat a França. Uns mesos abans, el novembre del 2012, l’associació HM2F (Homosexuel(le)s musulman(e)s 2 France) creà als voltants de París la primera mesquita inclusiva d’Europa, adherida a la xarxa de Musulmans pels Valors Progressistes. En ella, l’oració del divendres, que pot ser dirigida per homes o dones, es celebra sense discriminació per la raó de sexe, gènere o tendència sexual. I allí, des de l’aprovació de la llei del matrimoni homosexual, poden casar-s’hi les parelles de tot tipus que ho desitgin.

No ho tenen fàcil, com és de suposar. Ni ho tindran. La resistència a les nostres pròpies societats civilitzades, com ha demostrart l’oposició a la llei, està essent dura. De fet, la localització de la mesquina no s’ha fet pública per temor a atacs violents. I algunes associacions musulmanes franceses autodenominades reformistes s’han distanciat de la HM2F per temor a represàlies o a perdre part dels seus membres.

No obstant això, sembla que quelcom està canviant. Poc després de l’aprovació de la llei, en un col·loqui organitzat per la HM2F a l’Assemblea Nacional, l’imam de Bordeaux, Tareq Oubrou, admeté per primera vegada que ni el Corà ni la sunna –la “llei immutable” de Al·là– condemnen l’homosexualitat com a tal. Sota el seu judici, el que està a la base d’aquesta condemna és més aviat “la percepció comuna de l’islam”. Mentrestant, el pensador i musulmà convertit Michel Privot afirmava que “si bé l’homosexualitat constitueix un desafiament teològic, en una societat democràtica cadascú és lliure de donar-li suport o no segons la seva consciència”.

Aquestes reaccions, de moment personals, però de membres destacats de la comunitat, mostren que una part sense dubte gens menyspreable de l’entorn musulmà francès està oberta –i potser madura- per a acceptar que l’homosexualitat a l’islam també existeix. I que és igual de respectable que l’heterosexualitat. I només falta que la idea s’estengui a la resta del món.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.