KTcismo per no anar-se’n per les branques

Ara es deixa caure alandar amb un catecisme, en realitat una suma de catecismes. Què fa aquesta revista posant-se en aquest embolic? Què és això? Doncs un catecisme.

Com sap el docte públic “alandariego”, al llarg de la història de l’Església hi ha hagut diversos catecismes. Fruit del concilius interruptus Vaticà I va ser el Catecisme Major de Pius X (1905) i, el 1997, es va publicar un gruix catecisme oficial que -això diuen els seus autors- recull el Vaticà II. Més populars, almenys de nom, són els que Astete i Ripalda van fer, al segle XVI -temps tridentins-, per a la gent comuna. Durant segles, milers d’escolars van recitar de memòria una sèrie gairebé interminable de preguntes i respostes (Digueu, nens…), no sempre entenent el que deien.

Pel que fa a perquè serveix, la funció de tot catecisme que en mereixi el nom és adoctrinar («instruir algú en el coneixement o ensenyaments d’una doctrina, inculcar determinades idees o creences»). O, si ens atenim al nom, catequitzar («persuadir algú a que executi o que consenti una cosa contraria a la seva voluntat»). I aquí arribem als catecismes alandar. A alandar allò d’instruir no és el que millor se li dóna, inculcar li produeix una certa erupció i catequitzar ens fa fugir en furiós atac de pànic. Així que, per no confondre el personal, es tracta d’un KTcismo. O sigui, que hi ha els catecismes grans, els populars i després el Ktcismo, que ve a ser als anteriors el que un sms a la Crítica de la raó pura, per posar un exemple.

No anar-se’n per les branques

Molt als inicis de la revista van néixer els fullets alandar i a uns quants enginys se’ls va acudir que estaria bé fer un catecisme. Martín Valmaseda, Goyo Ruiz i Carlos F. Barberá es van posar mans a l’obra i es va publicar com a fullet n º 3. Eren els anys 80 i en aquell moment no es va pensar que inauguraven una sèrie. Com saberuts i rigorosos teòlegs, van respectar literalment la naturalesa de la cosa, fent un repàs general als temes de la fe cristiana. Fins i tot s’iniciava amb la pregunta tradicional: «Digueu, nens, sou cristians?», tot i que la resposta ja deixava clar que aquest catecisme no era, per així dir, típic.
En la introducció avisaven lectores i lectors que, encara que el que intentaven era «explicar senzillament el que ens sembla principal en aquest assumpte d’ésser cristià», potser no coincidien amb els canònics en la selecció de temes. I ho il·lustraven amb l’exemple d’un arbre: «En aquest arbret no tot és igual d’important. Si li treus els arrels te’l carregues. Si li talles el tronc gairebé segur que també… Però si li podes alguna branqueta o se li cauen les fulles amb el vent… no passa res, fins i tot li pot convenir. […] Aquí volem parlar-te de l’arrel i del tronc i és natural que també tractem d’algunes fulles i belles flors… Però tu no t’en vagis molt per les branques”.

Deixar-se de rotllos

Aquell catecisme va resultar un bestseller, així que va venir la segona part en el fullet nº 9. Mentrestant, Goyo s’havia marxat «a comprovar en directe amb Déu el que havíem escrit» i Julio Lois va completar l’equip. Van continuar amb la tècnica de pregunta-resposta, però ja no es dirigien al nen, sinó al «col·lega». Enllaçaven amb la metàfora arbòria, remarcant que «a la fe dels cristians hi ha assumptes sense major importància, per exemple, si un capellà es vesteix de negre o de verd o si a l’altar cal posar quatre espelmes o dues o…».

«Hi ha altres temes més importants, però no massa», prosseguien «i hi ha alguna cosa que per a nosaltres és l’arrel de la nostra fe. Sense això l’arbre s’asseca. En l’arrel està Jesús de Natzaret, també anomenat el Crist, l’ungit o consagrat de Déu». I res menys que aquest va ser el tema de la segona entrega, amb l’objectiu d’ajudar a «que aprengueu a llegir l’Evangeli i us deixeu de rotllos».

El sacra-ment[eix]o

I no ho van fer malament, perquè va resultar un altre èxit, de manera que, preguntant ara al «ciutadà», es van dedicar a «alguna cosa que és -o hauria de ser- una manera important de trobar-se amb Déu».
«Volem ara parlar amb tu d’uns assumptes que porten despistats a molts cristians i a d’altres que diuen que no ho són però que treuen el cap per la parròquia quan els interessa. O sigui: parlarem dels sacra-ment[eixo]s «. I van anar desmuntant mentides i equívocs i dibuixant, de passada, com qui no vol la cosa, una Església de comunió, no estamental (uns sobre els altres), sinó circular (uns al costat dels altres), amb Jesús al centre. Una Església que és una festa. Era el fullet nº 12 i ja havien arribat els anys 90. Des de llavors, els catecismes no han deixat d’esgotar-se i reeditar-se… i així portem més de 20 anys.

Obrir les finestres perquè entri l’aire

Quan es compleixen trenta anys d’alandar i cinquanta del Concili Vaticà II va semblar que valia la pena arrodonir la feina dedicant un quart lliurament a un esdeveniment -en sentit històric i teològic, si és que aquesta distinció té algun sentit- que marca l’Església del nostre temps. La idea és continuar la tasca que «Martín, Goyo, Carlos i Julio van dur a terme amb tanta Gràcia com gràcia: explicar senzillament el que ens sembla principal en aquest assumpte de ser cristià». Seguim amb la forma dialogal, canviem una mica els papers i les preguntes les fa el poble. Més que res, perquè les respostes siguin del seu interès. Ja no es tracta de repassar veritats fonamentals de la fe, sinó de llegir tot això avui, que és el que va significar el Vaticà II. I Mari Pau Trayner i jo ho hem fet amb un gust immens, perquè el Concili va ser una alenada d’aire i convé que omplim els pulmons, especialment en aquests temps d’obstinacions en què un tuf a ranci sembla ensutjar-ho tot.

No hi expliquem tot, que per això ja hi són els documents oficials. Ens centrem en alguns assumptes que ens semblen signes dels temps, manifestacions de l’Esperit avui. Més que catecisme, podria dir-se’n cartilla o quadern, perquè el que volem és ajudar a llegir la realitat, que és el pentagrama en què l’Esperit escriu la seva simfonia.

Esperem que gaudiu d’aquest nou catecisme tant com hem gaudit a l’equip d’alandar fent-ho: sorprenent-nos amb les il·lustracions que José Luis Cortés ha preparat per a l’ocasió, gaudint amb el nou pròleg de Dolors Aleixandre -el de Pere Casaldàliga es va realitzar per a una reedició anterior, de menys difusió- i revisant, juntament amb els companys de l’editorial PPC, els textos dels tres primers, que tenen ple significat i actualitat, encara que hagin passat les dècades.