How many time must women…? (Quant de temps hauran les dones de…?)

Ens va anar arribant, des del primer moment en què el vam veure aquell 13 de març, un vent que fa concebre esperança. Vam estar atents als seus gestos i paraules i no van defraudar al llarg dels mesos transcorreguts des que es va presentar davant la gent com a bisbe de Roma i des que va manifestar el seu respecte per totes les persones, sigui quina sigui la seva creença o increença.

Sabíem que havia de mesurar el temps, les decisions i la intensitat de l’un i de les altres si de veritat anava a proposar reformes serioses; i va arribar la seva decisió d’envoltar-se d’un consell assessor i repetia amb convicció una i altra vegada allò d’una Església pobra per als i les pobres i seguia amb les seves sabates que ens cauen tan bé i amb aquest caminar maldestre que sembla que caurà però no cau i vam saber que estava ficant mà a l’IOR i que hi havia moviments a la cúria i, pel que fa a la Església de Madrid, fins i tot que havia acceptat la renúncia del bisbe Rouco… Va marxar a la JMJ brasilera i es va anar ficant al poble a la butxaca amb aquest parlar serè des del fons, amb aquest sentit de l’humor contingut, amb aquesta normalitat a la veu i als moviments, sense afectació, amb aquesta mirada de miop que penetra el que veu, amb aquesta manera llisa i planera d’animar la gent a fer el que a molts i moltes se’ns acud: trucar a la porta del veí, compartir xerrada i cafè… En fi, estàvem recuperant la il·lusió; el llarg hivern de l’Església de Joan Pau II i de Benet XVI (al qual sempre agrairem la seva renúncia-denúncia profètica i haver creat un precedent inimaginable…) començava a donar pas a una nova primavera per a l’Església i per al món perquè descobríem un successor de Pere que feia creïble l’Evangeli de Jesús, llançant paraules i gestos que, per primera vegada en dècades, no feien olor a naftalina ni a cera recremada… Unes paraules que també arribaven als nostres amics i amigues agnòstics i fins a les persones despreocupades per les coses de l’Església, que ens deien i ens comentaven amb una espurna d’il·lusió…

En aquestes estàvem quan, tornant a Roma, continua avançant Francesc en el seu discurs de notícia bona i diu que cal incrementar el paper de la dona i avançar en una teologia de la dona (hi ha una teologia de l’home?) i que el tema del sacerdoci de la dona està tancat. Si és veritat i aquestes han estat les seves paraules i el sentit de les seves paraules, ara ja sé per què ha començat a sonar en el meu cor el cant de Bob Dylan: How many time must… ? Quant de temps ha de seguir passant… ?

La resposta segueix estant, després de tants segles, dins del vent, del vent de l’Esperit que no acaba de sortir de la gàbia en la qual els homes eclesials el tenen tancat. Potser la resposta del papa per si sola no m’hauria mogut a escriure aquesta reflexió si no s’haguessin produït altres circumstàncies que tenen a veure totes amb el silenci: silenci en els mitjans sobre aquesta resposta, silenci a la reflexió de companys de l’Església de base que van ser interpel•lats poc després pels periodistes i silenci d’uns i altres, que es van esplaiar sobre el positiu de la resta de les respostes del papa… sense entrar a comentar tan sols la seva posició davant del tema de la dona.

Com pot qualsevol institució -i més una que vol donar bones notícies als éssers humans- obviar el cinquanta per cent de la seva població? No és anecdòtic que la dona sigui exclosa de l’accés al ministeri sacerdotal, ja que amb això se li impedeix presidir la comunitat i la celebració, tenir vot. Encara que se li permeti una veu ofegada, tutelada o «consultiva», se li impedeix participar en les decisions sobre el que és important per a la comunitat, roman com a membre subsidiari, es perpetua la veu de l’home en la reflexió en les Eucaristies (homilies), la litúrgia és reflex de la sensibilitat masculina, l’espiritualitat és una espiritualitat amb predominança masculina i així tots i cadascun dels àmbits i serveis en què ens movem en la comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús.

Són incapaços d’entendre que s’està privant la comunitat almenys del cinquanta per cent de la seva riquesa?

No em reconec prou formada i informada com per fer d’aquest text un escrit amb rigor teològic o eclesiològic. Escric com a dona laica, que treballa en la pastoral i que estima el projecte de Jesús i, des d’aquí, m’atreveixo a preguntar-me per dues afirmacions del papa en l’esmentada entrevista: «Cal aprofundir en una teologia de la dona»; disculpin la meva ignorància, però no sabia que hi hagués una teologia de l’home… Segons els meus petits coneixements sobre teologia, crec que no és l’home ni la dona l’objecte d’aquesta, sinó Déu i el seu misteri i aquesta incursió la fan els homes i les dones que emprenen el camí acadèmic, els teòlegs i teòlogues, així com la resta de dones i homes que, sense arquetips ni corpus científic, intenten aproximar-se a aquest misteri. Crec que no cal una teologia de la dona sinó una teologia feta per i per a les dones , de la qual es nodreixin també els homes. I aquí està l’important cabdal de la teologia feminista, ignorada i injuriada.

I el tercer aspecte de la resposta del papa que em va preocupar ha estat el paral·lelisme entre Maria (i la seva predominança sobre els apòstols) i les dones (i la nostra major importància que els capellans i els bisbes).

Sempre he pensat que sublimar alguna cosa sol ser una estratègia per allunyar-lo dels àmbits de decisió. I això s’ha fet elevant Maria a l’altar i a les seves corones (el que ha provocat que durant segles el fratern i subversiu -que diria Pere Casaldàliga- cant del Magnificat fos silenciat) i elevant les dones a l’altar domèstic perquè la seva veu s’allunyi dels temes de decisió sobre el comú. Ché, no esperava jo aquesta argumentació del papa Francisco!

Si tan importants som les dones a l’Església, on són la nostra reflexió, la nostra veu, la nostra espiritualitat, la nostra forma d’entendre la litúrgia i celebrar-la, la nostra mirada, les nostres decisions, en definitiva? Com s’incorpora realment cadascun d’aquests aspectes al patrimoni comú de la comunitat?

O se’ns està dient que som més importants perquè la major part del treball -l’educació de la fe, l’acció social i les celebracions- estan a les nostres mans i la nostra presència i compromís és quantitativament superior a la dels homes?

Si això és així i així es reconeix, volem en conseqüència que les decisions sobre l’educació de la fe, sobre l’acció social, sobre les celebracions i sobre la vida de les comunitats i el diàleg amb la resta de la societat també siguin nostres.

La construcció del Regne se seguirà produint reconegui o no reconegui la institució el nostre paper (encara que això últim li restarà credibilitat davant la societat), però se’ns exigeixen a les dones càrregues que poden excedir les nostres forces: necessitem nodrir-nos i confirmar la nostra fe en la casa del Pare/Mare i per això volem sentir i viure el reconeixement de la plena dignitat.