El fill de Unciti «El Bueno»

Aquest serà l’article més personal que hagi escrit mai. Aniré directament al gra: el mes passat, al començament d’any, se’ns va morir Manolo, fill de Unciti «El Bueno», que així anomenaven el seu pare. Han dit les cròniques d’aquests dies que Manuel de Unciti i Ayerdi va ser un sacerdot lliure, un missioner incansable, un periodista insubornable, un gran mestre de periodistes. Sens dubte, va ser tot això i molt més. Però per a mi va ser un pare. Un capellà no té fills. Aquest cura els tenia. Un parell de centenars, ni més ni menys. I jo en vaig ser, en sóc un d’ells.

Resulta frustrant escriure quan molts ja han reflectit el que tu volies dir. Per això no repassaré la seva biografia. Per això començaré pel final. Per la seva mort. Van dir igualment algunes d’aquestes cròniques que Manolo va morir sol, arraconat, en l’oblit. No és veritat. Va morir en silenci, però no sol. Va tenir fins al final l’amor continu d’aquests centenars de fills forjats a la vora del foc de l’afecte i el respecte durant dècades de magisteri. Uns fills als quals mai no van obligar la carn ni la genealogia, però que mai no ens vam allunyar de la seva taula, en la salut, ni del seu llit, en la malaltia.

La capella de l’hospital es va omplir de companys arribats de diferents punts d’Espanya. Cares d’amics plenes de llàgrimes de les que no s’improvisen. Amb les seves dones, amb els qui ell els va casar, amb fills i filles a qui va batejar i en els quals perviu el seu exemple. Una capella plena de persones que no venien a mostrar el seu condol a la família -que amb prou feines hi va haver-, sinó la seva desolació al mort.

També han escrit alguns cronistes, com ara Luis Ángel Sanz, que Manolo va canviar la seva vida. D’això sí en dono fe. Perquè va fer el mateix amb la meva. Vaig viure amb ell -i amb altres quinze companys- a la Residència Azorín, durant cinc anys. No diré que van ser els millors, però sí, amb certesa, els més importants. Van ser, per descomptat, anys excepcionals per a un passerell nouvingut a la capital des d’un poble perdut de La Manxa. Ha assenyalat Eloy García que la primera sensació que conserva de la residència és l’olor de cafè amb llet. El meu primer record va ser una casa coberta per l’heura sota la llum de tardor d’una tarda setembrina i un home petit i vivaç que lijaba la porta del carrer i que deixava tot per saludar efusivament el desconegut nouvingut.

Allò no era una residència d’estudiants. O no tan sols. La formació era el primer i no n’hi havia prou amb el periodisme, s’havia d’estudiar, a més, una altra carrera. Però era també una llar familiar i, alhora, una redacció de diari. La casa havia de fer olor de olla, solia repetir Manolo. Les tasques domèstiques es repartien entre tots, des d’encendre la caldera de carbó fins estendre el humus de fems pel jardí. I tots contribuíem al fons comú, que no sempre arribava. Ell mateix feia la compra cada dia. Vaig ser administrador de la residència i també dono fe dels diners que acabava posant sovint de la seva butxaca.

I era com una redacció de periodistes multitasca, d’aquests que es porten ara. Els residents competíem en espavilar i practicar l’ofici; escrivíem en revistes, en diaris, a la ràdio… A més, hi havia contacte continu amb antics residents. A casa seva i a la nostra. Compartir converses, experiències i consells amb autèntics periodistes era un altre dels avantatges que gaudíem.

Hi havia un ambient de llibertat disciplinada i molt estímul intel·lectual. Per allà van passar, com s’ha dit, molts homes i dones de rellevància política, social, religiosa o periodística. Acollíem les reunions de la Unió Catòlica Internacional de Premsa (UCIP), que rebia grans figures a una vegada al mes. I vivim moments històrics inoblidables. S’ha recordat aquests dies la relliscada de Fraga amb Sidi Ifni. Jo no hi era. Però sí vaig assistir al sopar amb el cardenal Tarancón en què ens va explicar -ho repetiré encara que tornin a caure llamps sobre el meu cap- el menjar del president Suárez a la Zarzuela i les pistoles que li van posar damunt de la taula.

El debat era consubstancial a la residència. El primer que preguntava Manolo en seure a menjar era: «Editorials d’avui? Quins n’heu llegit? Què en penseu?». No teníem televisió i, així, les tertúlies de sobretaula arribaven de vegades fins a la matinada, entre got i got de whisky. Parlàvem del «pacte de la Corona» per solucionar el problema basc o del futur de la humanitat en la nova cultura de paradigma antropocèntric. I l’endemà, tothom a treballar o a estudiar. Eren dies trepidants d’ordinari.

Les jornades de Manolo no s’acabaven mai: als matins, en Obres Missionals, a la tarda, al Ya o fent la compra; a les nits, escrivint llibres, conferències, col·laboracions per altres mitjans. Només hi havia una cosa que mai no perdonava, encara que fos un quart d’hora: la migdiada. A més, recorria Espanya –i, de vegades, nosaltres amb ell- donant xerrades, animant jornades, ensenyant a molts altres joves, fent dialogar el cristianisme amb la societat del seu temps. Mai no va rebutjar una invitació, vingués d’on vingués, si això suposava aportar el seu gra de sorra. Era part de la seva forma de ser capellà.

De vegades, agafava el cotxe, ens ficava dins a uns quants i ens n’anàvem «a veure món». Mai no se sabia quan tornaríem. Podia ser al cap d’unes hores o de tres dies. Paràvem a la vista d’una església, un monestir, unes ruïnes, qualsevol indici artístic que fos de transició (del romànic al gòtic, del gòtic al plateresc, del renaixentista al barroc). Ens fascinava amb les seves explicacions, sempre noves i sempre sorprenents. Com ha dit Pere Ontoso, era un home savi. Dormíem on trobàvem recer. Generalment a casa d’algun resident, d’aquest moment o antic. Perquè també coneixia les nostres famílies i es presentava quan podia a casa nostra.

Manolo em va ensenyar a tenir esperit crític, a buscar més enllà de les aparences, a no transigir ni negociar amb la veritat o amb la justícia. «La veritat sempre, encara que faci mal», deia. Em va ensenyar a escriure sense pompositats («perquè ho entenguin les vostres mares») i sense prepotències («no escriguis res sobre algú que no li puguis dir a la cara»). Em va ensenyar a ser un home lliure. Em va ensenyar que ser cristià és interessar-se pels altres, els propers i els llunyans. Em va ensenyar que cal viure segons la consciència, li pesi a qui li pesi. Al llarg dels anys, vaig prendre decisions que no li van agradar, mai no va deixar de recordar-m’ho, però les va encaixar amb respecte. Tinc, a més, el dubtós honor de ser el primer -després, crec, en va haver un altre- amb qui va perdre la paciència durant aquestes quatre dècades de residència. Li va doldre la resta de la seva vida; per descomptat, molt més que a mi.

Vaig deixar la residència quan ell mateix em va enviar a Brussel·les a seguir formant-me, però Manolo no va marxar mai de la meva vida. Durant tot aquest temps he pogut seguir bevent dels seus consells sense igual, de la seva immensa cultura, de la seva generositat a dojo, de la seva fe adulta, viva, jovial. Tenia tots els defectes que cal tenir per ser persona. Ell mateix no admetria una altra cosa. Però si va ser, com s’ha dit, un gran sacerdot, un gran ensenyant i un gran periodista, és perquè va ser un gran ésser humà, que es va guanyar amb escreix l’apel·latiu que antany li van donar al seu pare.

Va passar malalt i sofrent els seus últims anys. No va adoptar, però, l’actitud d’aquestes persones que al final de la seva vida ja només esperen veure Déu. Va seguir escrivint, analitzant, aconsellant, somiant amb una Església i un món millors. Un d’aquests dies -recordava Pepiño Lorenzo- va dir que no tenia cap pressa per morir. Però curiositat, tota. Algú podria dir que ja la haurà satisfeta. Jo crec que no. La seva curiositat era insaciable. Fins i tot després de la mort. Vaig escriure fa uns anys en aquestes pàgines, quan va marxar un altre gran home de Déu, que no estava enterrat, sinó » encielat». Ho repeteixo. I avui, amb Manolo allà, al cel, la mort es diria més vida que la vida.