“Contemplar és sentir batecs humans en els titulars de la premsa”

  • por

pag8_iglesia_web-12.jpgGema Juan (Algemesí, 1970) viu al monestir de carmelites descalces de Puçol (València), on ha estat priora i formadora. Té estudis de farmàcia i música. Col·labora amb articles i conferències en diverses revistes i fòrums d’espiritualitat. Ha publicat un estudi sobre Espiritualitat contemplativa i lluita per la justícia. Participa juntament amb la seva comunitat en la redacció d’una sèrie d’antologies comentades a les obres de Santa Teresa.

Per què buscar la contemplació i viure l’espiritualitat avui?

Estic convençuda que l’espiritual no només reconeix l’humà, sinó que és allò de més humà que hi ha en nosaltres. L’humà i el diví sempre estan junts, com diuen Teresa d’Àvila i Joan de la Creu. Amb el seu foguet de memòria, la vida contemplativa vol continuar escoltant Déu, els silenciats i la terra que crida.

Quina pretensió té un monastir en el nostre temps?

Penso que un grup de persones que decideix reunir-se, viure del seu treball, crear un espai propi i per als altres en el qual compartir amistat, inquietuds culturals, silenci, ajudar les gents que els envolten en el possible i portar una vida senzilla i sòbria pot ser una cèl·lula viva al bell mig del teixit social. La vida contemplativa pot tenir carta de ciutadania entre aquells que, creients o no, pensen que podem fer quelcom perquè el nostre món sigui una mica més humà i habitable. I amb la mateixa convicció dic que cap monja ni monjo estaria al seu lloc si no fos perquè allò que origina, penetra i sosté aquesta pretensió és la búsqueda de Déu i el seguiment de Jesús. I parlo amb respecte perquè barregem allò que som amb l’anhel del que volem ser. Tots nosaltres, com deia Herman Hesse, “estem encara recorrent el camí cap a la nostra humanitat, cap al millor de nosaltres mateixos”.

Es pot ser espiritual de veritat i lluitar per la justícia?

La vida contemplativa és, com tota vida cristiana, una participació en la vida de Jesús. Si Jesucrist és, com deia Teresa de Jesús, “aquell que no torna de si” o, com expressà Bonhoeffer, “l’home per als altres”, el cristianisme i la vida contemplativa cristiana només poden ser una vida per als altres, que desplaça de si cap als altres l’eix sobre el qual gira. Podem allargar la humanitat de Jesús en la nostra. Com també diu Teresa, “allò que més li agrada a Déu, el més gran servei que podem fer-li, és deixar-lo a Ell de banda per tal de servir als altres”. S’ha de posar en segon lloc les pròpies necessitats i s’ha de “ser”, posar la vida sencera en joc. No hi ha contemplació sense estar a la terra, sense inclinació vers qui pateix i està desvalgut.

Com s’ha de mirar la vida i la realitat?

Com Jesús, amb ulls de misericòrdia. Joan Baptista Metz parlà als propassats anys vuitanta d’una “mística d’ulls oberts”, però, cinc cents anys abans, Joan de la Creu advertí que “contemplar és obrir els ulls amb advertiment d’amor”. Déu és llum, però no ens envolta en una nebulosa indefinida. Són molts els camins mitjançant els quals Ell es revela, però gairebé mai resulten enlluernadors. Quan Teresa de Jesús deia “tengo en más un día de conocimiento propio que muchos de oración muy subida” volia dir que és impossible fer-nos càrrec dels altres, allò a què ens invita l’Evangeli, sense aquella veritable humilitat que dóna el descens al més profund de nosaltres mateixos, el coneixement del sòl que trepitgem, l’honestedat de cada qual amb si mateix, amb Déu i amb els altres. Es tracta de mirar la realitat amb els ulls de Déu, com Jesús: obrir una escletxa en qualsevol circumstància que permeti mirar-la d’una altra manera, més compassivament, més alliberadorament. Això precisa una experiència fundant d’amor per romandre en l’intent d’estimar. La nostra solidaritat demana un suport absolut, un fonament vertader per tal de romandre en l’intent de canviar el món. Ens cal néixer de socarrel a un amor més gran. Si alguna cosa vol afavorir la vida contemplativa és el discerniment de l’experiència de Déu.

Quins són els desafiaments de la justícia?

La vida contemplativa es posa davant Déu com el profeta Habacuc. Mira la història, mira Déu a la història i veu allò que va veure el profeta: veu opressió, veu que no basta eliminar un opressor perquè els opressors se succeeixen els uns als altres i el problema de la justícia i de la justícia de Déu a la història no es soluciona. Déu no vol cap forma d’opressió i de patiment i, malgrat tot, resta silenciós. Parlem a Déu de la crua realitat, de vegades disputem amb Ell i mantenim una fe que espera contra tota esperança. Però la justícia que volem és la de Jesús Crucificat, el just que pateix per la justícia, el just que vol denunciar i desenmascarar la injustícia, el que vol que es faci justícia als pobres i als que pateixen, però que mai és justicier. Perquè pot passar que, cercant que es faci justícia, ens convertim nosaltres mateixos en persones injustes.

Quina eficàcia es pot pretendre en la transformació social?

“La gratuïtat és el clima de l’eficàcia”, segons escrigué Gustavo Gutiérrez. El mal i el patiment que produeix llancen la pregunta segurament més dura i dolorosa de la nostra fe. També la llancen, sens dubte, a l’altra banda dels no creients. Ambdós casos qüestionen els notres seients existencials i i afluixen els nostres cinturons de seguretat. Es tracta, sobretot, de crear fraternitat i mostrar que és possible viure com a germanes i germans, que som iguals i podem perdonar-nos i reconciliar-nos. Però el nostre servei material és molt pobre. Estenem la mà al nostre voltant de moltes petites maneres, però els nostres gestos de solidaritat són quasi sempre insignificants davant la magnitud de la necessitat. A vegades no passen de donar gratuïtament el nostre temps escoltant, acompanyant algú que ho demana, escrivint o donant un cop de mà ocasionalmente, compartint els nostres béns, col·laborant amb les propostes i possibillitats del nostre entorn, de vegades amb iniciatives pròpies. Són imprescindibles canvis a gran escala en els sistemes econòmics i polítics i hem de treballar directament per ells o recolzar-los, però hi ha, a més a ´més, un canvi imprescindible: el canvi del nostre cor i de la nostra pròpia vida.

Què és la pregària?

És dirigir-se a Déu, posar-se davant d’Ell, escoltar-lo i parlar amb Ell. Beneir-lo i agrair la vida i tot el que hi ha en ella, esperar-lo i estimar-lo de tot cor, buscar-lo en tota circumstància, alegrar-se amb Ell per cada gest que el fa present. Significa també suportar el silenci en la seva presència, sense escapar d’Ell, sense inventar coses rares que facin més lleugera aquesta foscor, submergir-se en el seu silenci i intentar descobrir-lo allà on aparentment no està. Reyes Mate ens ha recordat això que “uns heretem fortunes i altres infortunis”. Perquè la lloança sigui sincera, perquè sigui celebrat i lloat el Déu veritable, cal aquesta conciència de qui la fem des d’una “fortuna heretada”.

Vostè, dona i monja, què espera de l’Església?

Com a filla de l’Església desitjo i espero que sigui com una mare que no reté els seus fills i filles sota la seva falda, sinó que els anima a seguir el camí de la vida, que comprèn els seus errors mentre maduren, que no somia en veure’s repetida i conservada, sinó revifada amb nous fruits.

Espiritualitat i lluita per la justícia

L’espiritualitat cristiana és un camí de seguiment, de saviesa i d’alliberament. I l’autèntica experiència contemplativa es realitza en la vida concreta i quotidiana, mitjantçant les relacions humanes, de les feines que desenvolupem i de cada situació que la vida ens presenta.

Ara es parla molt de practicar, davant les persones i els esdeveniments, una mirada cristiana sobre la realitat, però d’això ja va parlar Joan de la Creu quan va definir la contemplació cristiana com “obrir els ulls amb advertiment d’amor”. La morada de Déu són les persones, però Déu té la seva morada enderrocada en l’actual realitat de molts homes i dones.

S’ha de desfer la sospita que l’experiència contemplativa, mística, abandona la lluita per la justícia. Com deia Teresa d’Àvila, “no som aquí per consolar-nos, sinó per consolar” i la pregària no té sentit només que perquè neixin obres.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.