Alandar també es comunica en català

Tres dècades de comunicació en castellà han obert a alandar les ganes d’ampliar els llenguatges. El pas del paper al digital va ser una experiència satisfactòria, de manera que per què no eixamplar les possibilitats? Per què no comunicar-se en la seva llengua amb els lectors i lectores que parlen, pensen i senten en català? Des del gener, el desig va passar a realitat i en la versió digital hi ha una selecció d’articles en la llengua de Casaldáliga (www.alandar.org/tasta-la). El pas estava donat, però potser no ho sabia tota la gent que ha de saber-ho. S’imposa la presentació en societat.

El 7 de novembre, els amics de Cristianisme i Justícia van acollir la taula redona que va servir per anunciar la bona notícia. El tema, tal com estan els temps i essent qui som, queia pel seu pes: “Llibertat d’expressió a la societat, llibertat d’expressió a l’Església”. L’acte va plantejar una reflexió sobre quins són els límits de la llibertat d’expressió en el moment actual, per a la nostra societat i també a l’àmbit eclesial. Com a revista cristiana, alandar es proposa cada mes oferir una veu lliure i una mirada crítica, que plantegi reptes de forma constructiva a l’Església catòlica i a la ciutadania. Es tractava de reflexionar i debatre sobre si aquesta llibertat d’expressió és possible en els mitjans de comunicació d’informació general i, molt especialment, en els mitjans d’informació religiosa.

Moderats per la directora de la revista, Cristina Ruiz, quatre participants de luxe, que saben molt de llibertat i la practiquen amb entusiasme: José Ignacio González-Faus, teòleg; Eulàlia Tort, periodista; Josep Mª Bové, educador i laic marista i la teòloga Neus Forcano. Entre el públic, moltes cares amigues de la revista, algunes guardonades en passades edicions amb el Premi alandar, però també persones que s’acosten per primera vegada i que volen saber de què va aquesta publicació.

Cristina va anar desgranant preguntes que van convertir l’acte en un col·loqui obert, interessant i molt participat.

La llibertat, utopia a la societat i l’Església?

La primera afirmació de la taula va ser que la llibertat d’expressió és una utopia amb tradició eclesial. González-Faus va sorprendre a l’auditori iniciant la seva intervenció amb una cita ni més ni menys que de Pius XII: una Església sense llibertat d’expressió és una Església malaltissa, afirmació que obre moltes preguntes sobre les possibilitats reals del seu exercici.

Neus Forcano va subratllar que el dret, com a tal, a expressar-se amb llibertat existeix; el problema és que “quan, sent valent, t’atreveixes a exercir-ho, no es reconeix”. La resposta acostuma ser la censura i, sovint, el menyspreu, com hem vist en tants casos: Pagola, Teresa Forcades…

Pel terreny de la bretxa entre el dret i el fet va continuar Eulàlia Tort, per a qui és un tema habitual en la seva tasca periodística. “En la vida quotidiana –va dir-, vius situacions d’esquizofrènia entre el que creus que cal fer i el que pots fer”. Va insistir en el fet que és un dret que, com a tal, cal conquistar, tant en el pla personal com ara en el social. L’Església que tenim és molt “carca”. Va relatar que aquest estiu va tenir a Guatemala una experiència colpidora quan va veure que el principal diari, el de més tirada i difusió, Nuestro Diario (propietat de l’Opus Dei) es caracteritza pel groguisme i el sensacionalisme més sagnant. Eulàlia es pregunta si aquesta és la llibertat que correspon a un mitjà propietat d’un grup que es diu cristià. “El repte –va afirmar- és conquerir la llibertat d’expressió”.

Josep Mª Bové va posar la nota optimista: “Quan una porta es tanca, va dir, una altra s’obre”. I va citar com a exemple que, quan l’arquebisbat va prohibir recentment a Juan José Tamayo fer una conferència en la parròquia de Sant Medir, Esquerra Republicana de Catalunya li va oferir la seva seu –el mateix que passa des de fa tants anys a Madrid amb el congrés de teologia de l’associació Joan XXIII, acollit a l’hospitalitat de CCOO.

Va assenyalar que per a ell és important, no la mera llibertat d’expressió, sinó la llibertat de comunicació: no sempre hi ha un interlocutor que escolti, dialogui, debati. Eulàlia li va respondre que l’Església no escolta, de manera que no hi ha llibertat de diàleg, la qual cosa va suscitar un debat a la taula. Quina Església no escolta?, es pregunta Josep Mª, insinuant que de vegades limitem l’Església a la jerarquia i és una cosa molt més amplia, tot el poble cristià. I va recordar respecte d’això com, quan tenia 20 anys, va escoltar José Ignacio –“ara que ja el conec puc al fi cridar-lo pel seu nom”- que “allò que no salva no és Església”.

Els obstacles a la llibertat

Si és un dret, què impedeix que ens expressem amb llibertat? La segona pregunta que va plantejar Cristina va fer aterrar la taula sobre què ens limita la llibertat d’expressió. “No la limiten les normes, va explicar José Ignacio, que són poques –una altra cosa és que hi ha gent que converteix en normes coses que no ho són–, sinó la por”. La reforma que necessita l’Església afectaria la jerarquia i la jerarquia té por i això li obstaculitza preguntar-se pel seu paper i impedeix reformes urgents, com ara el sistema de nomenament dels bisbes. “Fa falta molta experiència de Déu per no tenir por”. Amb les pors institucionals, estan també les nostres pors quotidianes, que tenen a veure en aquests moments amb l’econòmic.

Neus va estar d’acord en el diagnòstic sobre la por, que fa que “de la mateixa manera que el poder civil té segrestat el pensament, el magisteri té segrestada la teologia”. Josep Mª, per la seva banda, va afirmar que, segons la seva opinió, és la falta de fe el que ens empenya a buscar seguretats, la falta de confiança en Déu. Més encara va concretar Eulàlia, la periodista de la taula: qui mana decideix els temes. I es va lamentar de l’esquizofrènia amb què s’enfronta sovint, quan les persones, en un estudi de ràdio o TV, diuen unes coses en privat i unes altres en antena. “I això és por”.

José Ignacio, una vegada més, va recorre la seva amplia bibliografia per argumentar la falta de coneixement de la veritable tradició cristiana. Posà dos exemples saborosos: el Catecisme –considerat tan carca– diu que tota persona cristiana té dret a criticar. I, abans d’això, Sant Tomàs d’Aquino ja assenyalava que no només tenim el dret, sinó el deure de criticar públicament on la fe perilli. “Això no és creure’s més que la jerarquia”, va dir el Sant en la taula per boca de José Ignacio, afegint que “en d’alguna cosa potser en sabran més”.

Neus va advertir que, en no exercir la llibertat d’expressió, ens acostumem i perdem capacitat de preguntar-nos, de criticar, perdem llibertat de consciència i així, com ens conscienciarem? Les persones que tenen punts de vista diferents no tenen poder, és necessari buscar veus alternatives. I reivindica el paper de la literatura citant l’escriptor i activista israelià Amós Oz, que diu que per vèncer els fonamentalismes fan falta tres coses: ser una persona honesta, llegir literatura i humor.

Què podem fer?

Arribats al punt de què podem fer per a crear i exercir la llibertat d’expressió a la societat i l’Església, l’interessat públic va passar a la pràctica i va prendre espontàniament la paraula. La taula rodona ja no va ser només dels ponents; durant una bona estona es va convertir en una taula rodona de totes les persones presents, en animada i participativa conversació.

Algú del públic va defendre el vessant utòpic de la llibertat d’expressió perquè, “mentres la llibertat continuï sent utopia, continuarem lluitant”. Això va motivar Josep Mª a citar José Luis Cortés: “El contrari de la utopia és la miopia” i va suggerir recomanar pel·lícules, llibres, cançons que donin vida. Va recordar, a més, que la millor comunicació és la que es practica al voltant de la taula i va recomanar convidar, seure’ns amb qui pensa diferent –també a l’Església– i, per descomptat, no oblidar les persones més febles.

Com no podia ser d’una altra manera, Galeano i la seva visió de la utopia com a horitzó que mou a caminar també va ser un dels autors esmentats. Una de les assistents va assenyalar que la intolerància és l’angoixa de no tenir raó.

El col·laborador d’alandar Joan Zapatero, qui es trobava entre el públic, va expressar la seva pena pels que no parlen amb llibertat a l’Església i no diuen tot el que pensen, “i si per això me’n fan fora, que me’n facin”. Això va suscitar algunes protestes de les persones que es pregunten per què hom s’ha de marxar de l’Església per aquest motiu, si l’Església som tots i totes. Així va sorgir un gran tema: el de la desigualtat de les posicions en les relacions intraeclesials jerarquia-poble ras, que va donar molt de si. A aquest respecte, José Ignacio va afirmar clarament que fa falta un ecumenisme intraeclesial i va concloure elogiant alandar, per tenir, segons ell, entusiasme, sentit comú, humor i constància, uns valors molt necessaris per expressar-se amb llibertat.

A més d’aquests valors, Cristina va aclarir que alandar pot conservar aquesta llibertat per les característiques que la defineixen: el fet de no estar vinculada a cap congregació ni institució religiosa, el grup de persones laiques –més algun capellà– que hi col·laboren amb el seu esforç i el seu compromís, els subscriptors i subscriptores que la recolzen fidelment, la publicitat d’editorials religioses afins i, també, les donacions que puntualment es reben, sobretot de congregacions religioses femenines. Una llibertat en constant debat i reflexió que fa possible que alandar, a la vora de complir les tres dècades, continuï fidel a l’esperit amb què es va somiar a l’inici però, al mateix temps, lluitant per actualitzar-se i renovar-se.

En suma, la presentació de la revista a Barcelona va ser una vesprada rica en debat i en somnis compartits, l’inici d’una nova etapa, des de les ganes d’obrir-se i créixer, malgrat els temps que corren. Una aposta per continuar escrivint, parlant i comunicant en plena llibertat.
Si vols veure la taula redona completa pots trobar-la en el següent enllaç gràcies a la gravació de Lidia Pujol:

Alandar a Catalunya

L’objectiu de la nova edició digital de la revista és acostar els continguts al públic de parla catalana, una terra on, per a l’equip d’alandar, “hi ha un gran moviment d’Església de base i d’associacionisme amb el qual sintonitzem completament”, com afirma la directora de la revista. Per això, la publicació –vinculada als moviments eclesials de base– s’ha llançat, “per intuïció i per continuar caminant en l’obertura i la construcció d’aquesta ‘comunitat de creients’ que, encara que moltes vegades virtual, conforma alandar”.

Al llarg de quasi 30 anys la revista s’ha fet ressó de tots els moviments i grups socials que no perden l’esperança en la construcció d’un món més just. Les seves pàgines són una tribuna oberta per buscar espais de diàleg en un món on el discurs és cada vegada més uniforme i està més controlat. Dir alandar és parlar del social i de l’Església. És distingir una determinada forma de viure la fe, amb autenticitat i amb el desig de renovar l’Església catòlica. Dir alandar és dir esperança i creure que la inèrcia i l’apatia de la societat poden canviar, sempre mirant cap endavant i mai cap arrere, igual que la tortuga, símbol de la revista.

www.alandar.org/catala