Perplexitat. Aquest és el sentiment que sembla sorgir en moltes persones davant el funcionament de la justícia a Espanya durant els últims mesos. Aquesta sensació de no creure’s el que està passant, que sembli inaudit el que expliquen en els telenotícies, de pensar que ja ho hem vist tot però que, a l’endemà, un nou cas de corrupció, impunitat o tràfic d’influències salti davant els nostres ulls.
En aquestes setmanes hem vist com s’indulta un conductor kamikaze que va provocar un greu accident de trànsit a València i que es va emportar la vida d’un jove. Hem sabut del fugaç pas per la presó d’Ángel Carromero, la negligència al volant del qual va causar dos morts a Cuba; aquí, però, tornarà aviat a ocupar un càrrec públic. Hem llegit a la premsa com s’indulta a quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar brutalment a un ciutadà romanès detingut per error a Barcelona. Hem assistit amb perplexitat a l’absolució de personatges com ara Francisco Camps i Ricardo Costa.
I, no obstant això, veiem com els delictes més petits es porten, en proporció, les condemnes més elevades. Una mare que va utilitzar una targeta de crèdit trobada al carrer per comprar menjar per les seves filles que haurà de complir condemna per aquells 190 euros que va gastar. Un toxicòman rehabilitat que segueix a la presó perquè li van trobar una quantitat irrisòria de droga fa gairebé una dècada. Activistes i manifestants del 15M que reben multes desproporcionades o que, fins i tot, han hagut de passar diverses setmanes privats de llibertat, com ara el cas d’Alfonso Fernández, «Alfon».
Suma i segueix. Perquè a Espanya cada vegada sembla que es compleix allò de «la justícia és com els escurçons, només mossega els peus descalços». Devora a mossegades les persones més febles, les que tenen menys recursos per defensar-se, les que -en proporció- menor dany causen a la societat amb les seves accions, encara que aquestes siguin considerades delictives pel Codi Penal.
I mentre, els que provoquen més danys segueixen en llibertat. I ens envaeix la certesa que també seran absolts els Bárcenas, Urdangarines… i fins i tot els responsables d’una tragèdia tan absurda i evitable com ara la del Madrid Arena.
Abans de tot això, què ens queda? Denunciar aquests greuges, queixar-nos, exigir indults justos i compliment de penes, posar-nos del costat de les persones febles… En una paraula, ens queda seguir buscant el Regne de Déu i la seva justícia, que, clarament, és molt diferent de la que regeix aquest país.
