El mes de maig, amb tota la seva primavera, és també un mes en què toca pensar en els impostos. La declaració de la renda que cal presentar en aquestes setmanes és una cosa que correspon a la gran majoria de les persones que componen això que s’anomena la població activa (fins a les seves alteses reals les infantes!).?
No obstant això, davant els casos de corrupció que surten com bolets (més propis aquests de la tardor que aquestes flors primaverals), de vegades venen ganes de sortir-se del sistema o, fins i tot, de defraudar… a la vista del panorama! La majoria de les grans corporacions i les persones més riques del món no paguen impostos (o paguen una quantitat irrisòria). L’empresari nord-americà Warren Buffet -a la llista dels majors milionaris mundials- ha arribat a reconèixer que la seva secretària paga una taxa d’impostos més alta que ell.?
Tot i això, és evident que contribuir al sosteniment de l’Estat a través del sistema impositiu és un imperatiu ètic. Per tant, qui no ho fa desenvolupa un comportament immoral i repudiable davant la resta de la ciutadania. Els impostos fan possibles els serveis públics, tan malmesos per les retallades, però tan imprescindibles. L’educació, la sanitat i els serveis socials només són viables amb aquesta aportació col·lectiva que genera cohesió social.
?Però, tal com afirmava l’economista -de dretes, per cert- José M ª Gil Suay, «si algun element del complex sistema impositiu presenta fallides ètiques importants, és tot el conjunt el que es ressent i no cal esgrimir l’exigència ètica com un arma llancívola a les restants peces del puzle «.?
Com peces petites i poc poderoses del puzle ens pertoca pagar i fer aquesta aposta ètica pel col·ectiu. Ens toca posar en marxa mecanismes perquè l’ús d’aquests impostos sigui el més just possible -com ara l’objecció fiscal a les despeses militars de què parlem en aquest número- i per gestionar els nostres diners d’acord amb la nostra pròpia ètica. Ens pertoca apostar per una altra manera de fer economia des de les nostres decisions quotidianes, les grans i les petites. Ens toca defensar els serveis públics com a patrimoni col·lectiu. Ens pertoca lluitar.
?I ens pertoca escoltar les veus que promouen un sistema diferent, encara que ja no estiguin en aquest món. Com ara José Luis Sampedro, que ho tenia clar: «Hi ha dues classes d’economistes, els que volen fer més rics els rics i els que volem fer menys pobres els pobres».
