Des de l’arribada de Jorge Bergoglio al pontificat, de cop i volta, la imatge pública de l’Església està guanyant sencers de la mà d’un home senzill que parla clar i posa el dit a la nafra. De moment, no hi ha hagut grans girs doctrinals -no hi ha novetat més enllà de l’elecció, el tractament i els accents en els temes que aborda-; tampoc reformes espectaculars -no arriben a tant els canvis en els càrrecs o la creació de nous equips. No obstant això, el «cruixit de dents» d’alguns significats estendards de l’immobilisme almenys sembla indicar que s’obren camins que semblaven intransitables.
Per posar els peus a terra i aterrar en reivindicacions concretes, alandar ha volgut polsar l’opinió d’algunes persones pertanyents a col·lectius i sectors cristians que, fins ara, vivien condemnades a l’ostracisme per l’Església més oficialista, per tal d’indagar en les oportunitats i probabilitats obertes després de la irrupció de Francesc al Vaticà. Els nostres interlocutors han estat: un capellà casat, una laica separada, una cristiana lesbiana, un provincial religiós i una teòloga jove, a més de l’experimentat jesuïta José Ignacio González Faus. A ells i elles els hem llançat dues preguntes: una sobre els seus legítims somnis de canvi i una altra sobre la via pragmàtica per avançar cap a ells.
Vida religiosa
Revitalitzar la vida consagrada sembla, de primeres, un dels reptes que millor coneix Bergoglio per la seva condició de jesuïta. Óscar Martín Vicari, provincial de Compostela dels germans maristes, és clar al respecte: «Tenim la gran sort que el papa Francesc, com que és religiós, entén molt bé la identitat i sentit de la vida consagrada. El millor que pot fer és, justament, el que ja ha començat, trucar a la conversió perquè, en veritat, tornem a l’essència del nostre ésser: homes i dones profundament humans, de Déu, al costat dels més pobres, liminars i profètics, capaços de gestos de generositat i radicalitat, amb una fraternitat que sigui significativa, amb una castedat fecunda i no de ‘solterones’ o ‘solteronas’, denunciadors de la injustícia i no instal·lats». Per passar de les bones intencions als fets, aquest religiós proposa «simplificar estructures, treure burocràcies, deixar comoditats, escoltar més al cor, als signes dels temps, a Déu».
Óscar, segons la resposta que ens va enviar per correu electrònic, sembla veure una referència ben explícita. «Ell és el primer a donar exemple amb el seu estil de vida senzilla, la seva proximitat i humanitat. I tant de bo ens ajudi en l’àmbit estructural a simplificar, desprendre’ns, obrir fronteres… en la línia que ha començat. Ja ha parlat de les cases buides dels religiosos, de les distàncies, dels convents tancats, dels pastors que no estan al costat del poble… i està sent molt clar «, escriu.
Persones separades i divorciades
Les esperances sobre els canvis que afecten els cristians i cristianes que s’han separat, divorciat i casat de nou, s’han disparat des que el papa Francesc va suggerir un abordatge més compassiu. Encara més, si cap, després de la convocatòria d’un Sínode de la Família per a octubre de 2014. «Cal agrair al papa les declaracions sobre les persones divorciats. És la primera vegada que em sento acollida i compresa en la situació tan difícil i dolorosa que he hagut de viure. A més, el meu agraïment és doble per ser dona, atès que també ha dit que cal donar-li a la dona un paper diferent del que ha exercit fins ara en l’Església», va contestar al nostre requeriment telefònic Concha Badia, pertanyent a la Comunitat Shekiná i separada des de fa anys.
Quan li demanem que somiï desperta, un cop confirmat l’alleujament que Francesc, amb les seves amables paraules sobre els divorciats i divorciades, li ha proporcionat, Concha ens respon, a l’altre costat del telèfon, que li agradaria que «prengués mesures perquè poguem seguir sentint-nos així, que passi de les paraules als fets, perquè ningú pensi que està condemnada, a més per sempre, per veure frustrat el seu matrimoni i que trobi una fórmula perquè els que trobin una altra parella puguin viure aquesta nova experiència també des de l’amor de Déu, com ho va ser, al principi, el seu primer matrimoni. Caldria aconseguir que les persones separades, divorciades i tornades a casar puguin sentir-se més estimades per Déu. He de dir que, quan vaig passar per aquesta situació, jo em vaig veure així. Quan més necessitada i feble es troba una persona, més estimada per Déu pot arribar a sentir-se».
Per començar a canviar, Concha suggereix que «com a mínim, cal fer el que ja s’està fent en algunes parròquies, crear punts de trobada i acollida per acompanyar aquestes persones, com es fa en altres situacions que generen molt dolor i patiments. Almenys durant tots dos primers anys de dol cal trobar una via perquè experimentin que l’Església les acull com a persones i no les jutja; també cal veure la manera que puguin sentir-se un més de la comunitat i que participin d’igual a igual».
El paper de les dones
No menys esperances ha despertat el bisbe de Roma amb el seu pronunciament sobre el paper de la dona a l’Església. Sobre aquest particular hem preguntat la jove teòloga i mare Silvia Martínez Cano. En el seu correu electrònic, ens diu: «Com a dona i teòloga que sóc, voldria que revisessin, no només ell, sinó també els bisbes i els laics i laiques, la presència de les dones en la vida de l’Església i les comunitats, amb veu i amb vot, l’accés als ministeris i als llocs de decisió i formació, la revisió de temes relacionats amb el cos de les dones on es consulti dones i no cèlibes sense experiència. Que es revisi la visió de la família, des de la realitat actual. Que es torni als marges socials com a lloc teològic i evangèlic».
La seva breu, però contundent, declaració es completa amb una opinió més que rellevant sobre la necessària democratització del funcionament de l’Església, després de ser preguntada pels seus anhels. En aquest sentit, apunta que el papa hauria de reconduir «el procés d’obertura del Concili Vaticà II i aplicar tot allò que va quedar escrit en aquests textos meravellosos». Com havíem insistit a donar-li ales als somnis, Silvia no es conforma i matisa: «Això no seria suficient». Així que s’atura una mica més: «El món ha canviat i hi ha altres necessitats i reptes per a la societat i per a l’Església. Per a la societat, el problema de la pobresa, de la desigualtat i la justícia. Voldria un papa que impulsés l’Església a indignar davant els desequilibris socials i abanderés un moviment de denúncia i d’acció participativa dels cristians i cristianes en la societat. Per a l’Església, una nova reorganització eclesial, que trenqui el dualisme jerarquia i laïcat i dinamitzés unes comunitats plurals en ministeris i carismes, preparades per a un nou mil•lenni, en què el lema fos: ja no hi ha ni home ni dona, ni lliure ni esclau, ni jueu ni grec, sinó un en Crist. Voldria una descentralització del papat i una col•legialitat real dels bisbes, que foren elegits pel poble de Déu, per al poble de Déu».
Diversitat sexual
Menys entusiasme, tot i la gran diligència a l’hora de retornar el qüestionari enviat, sembla generar la figura del papa Francesc a Juani, de l’associació de creients lesbianes Nova Magdala i de l’Àrea d’Afers Religiosos de la Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals. Potser perquè veu més difícil un llançament real en aquesta matèria dins de l’heterodòxia vaticana. Després de tot, sent arquebisbe de Buenos Aires, com bé ha recordat l’encara portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, es va referir a la regulació del matrimoni gai com una «llei de Satanàs”.
Més recentment, a la famosa entrevista publicada a Civiltà Cattolica, va escollir paraules més amables per dirigir-se a les persones homosexuals, a les què va qualificar de «ferits socials», que «senten que l’Església els ha condemnat». Llavors, va aclarir que «l’Església no vol això». Juani condensa en una paraula el que li demanaria al papa argentí: «Respecte». De passada, fa un suggeriment específic perquè «exclogui de la doctrina la definició que donen de les persones amb una orientació sexual diferent a la majoritària i que senzillament beneeixi totes les relacions i que les relacions homosexuals les consideri com un acte d’amor, al igual que les heterosexuals».
D’antuvi, és bon senyal, almenys, que s’hagi acordat d’aquest col•lectiu. Així ho pensa Juani, que creu que «com del que no es parla no existeix, si deixa de parlar-ne quedarà solapat i tapat, igual que el tema de les dones i tota la resta». No és que la integrant de Nova Magdala opini que el pontífex «hagi d’estar contínuament parlant del tema», sinó que somia amb que «repassi la doctrina i vagi fent inclusions i no exclusions». Perquè, en realitat «al final i al principi totes i tots som filles i fills de Déu Mare i Pare». Capdavall, confessa que ella,» igual que moltes persones, no hem triat ser homosexuals, senzillament som. Senzillament és i ja està bé d’haver d’estar donant explicacions. És que som cotxes i els nostres pares han triat el color?».
El sacerdoci
«No vull que pugin a l’altar les dones, casats i casades, homosexuals…», contesta Andrés Muñoz, del Moviment pel Celibat Opcional (MOCEOP), per correu electrònic, després d’una breu conversa telefònica per plantejar-li el motiu de la nostra consulta. L’explicació a la frase anterior està en què, al seu parer, «cal baixar de l’altar, cal suprimir-lo, com el púlpit». Línies abans havia escrit: «És clar que vull que les dones tinguin la mateixa igualtat que els homes, que els casats, que els homosexuals, per poder accedir al sacerdoci!».
El que li agradaria a aquest jubilat autoseculariztat és que «tots poguéssim coordinar, celebrar, predicar, santificar, sacramentar, si la comunitat així ens ho demana. I això en les comunitats de base que participo ja ho estic vivint. Seria molt demanar que Francesc ho intentés per aquí, encara que només fossin intents de camins venidors?». No tindria prou amb un canvi cosmètic del presbiteri, «el del sacerdoci de les dones i la supressió del celibat em semblen arranjaments menors, ja que no solucionen res», apunta.
De fet, llegim en la seva resposta, el seu anhel seria que «el papa Paco, o sigui, el bisbe de Roma, suprimís el sacerdoci tal com està avui concebut i capturat per la jerarquia. Els ‘clergues’, pel bé de l’Església, han de desaparèixer. Avui es necessiten servidors de la comunitat, elegits per la comunitat, nomenats per la comunitat pel temps necessari i per als serveis que la comunitat necessiti «. És més, afegeix, «estic convençut que tot això no ho podrà fer Francesc», pel que proposa, almenys, que «acabi amb el clàssic binomi medieval capellans- laics: tot ha de ser participatiu, democràtic, igualitari. Els servidors -m’agradaria no dir més ‘sacerdots’, això sona a casta- serien gent del poble, que viuen amb el poble, que fan olor de poble».
Al «Servent dels servents de Déu», un altre dels títols papals, Andrés li demana anar introduint «una teologia nova de la comunitat, no del sacerdoci o del laïcat. Un altre detall que es podria esperar i desitjar és restablir la dignitat a tant capellà casat al qual se li ha ignorat i menyspreat, així mateix, a tantes dones víctimes del celibat obligatori».
L’Església de Jesús
«El que ens importa a tots no és tenir raó, sinó que Jesús tingui l’Església que es mereix», ens diu González-Faus, en unes línies enviades per e-mail en les què va preferir donar-li la volta a les nostres preguntes, recordant aquella famosa frase de Kennedy «no preguntis el que el teu país pot fer per tu; pregunta el que tu pots fer pel teu país». Per a la nostra sorpresa, llegim en el seu correu electrònic que Francesc «necessita ser ajudat, perquè temo que estigui passant una cosa semblant al que explica el capítol 3 de sant Marc quan, després d’una curació de Jesús, es van ajuntar fariseus i herodians (enemics irreconciliables) ‘per discórrer com perdre’l».
Per acabar de refredar l’entusiasme que pot haver-se creat amb aquests canvis ens confesa: “No comparteixo declaracions fetes aquest dies demanant ‘ja’ el ministeri de la dona i la supresió del celibat. Compartint aquestes propostes, crec que hi ha l’Esglèsia coses més urgents i més importants. No caiguem en allò que algú va qualificar com a ‘malaltia infantil d’esquerrisme’, perquè això posa pals a les rodes”. El jesuïta insta a “saber perdonar als qui ens van maltractar” i ho il·lustra amb una sucosa anècdota: “Recordo que vaig sentir un company, tot just en acabar el Vaticà II, en relació a un article veladament crític amb el Concili: ‘Aquests han perdut el Concili i ara el que han de fer es fotre’s’. Això no em sembla evangèlic i prefereixo el que es deia després de la revolució nicaragüenca: ‘Incansables a la lluita, generosos a la victòria”. Conscient que hi haurà personalitats eclesiàstiques molt influents desconcertades o irritades, que poden estar sent destí de no poques venjances aprofitant l’aire fresc que corre per les dependències vaticanes, el teòleg ens diu: «Vull que sàpiguen que no tinc res contra ells».
