Persones separades i divorciades: ni excloses, ni empestades

  • por

pag4-5_temadeportada_web-7.jpgQuan, des d’alandar, vam decidir abordar aquest tema sabíem que, d’entrada, ens trobaríem amb històries de dolor, de culpa i de recerca.

Volíem saber com estan vivint realment la situació les persones separades i divorciades a l’Església en paral·lel a les declaracions del papa Francesc que, almenys en un llenguatge nou, sembla obrir l’esperança de reprendre en profunditat la reflexió… Al mateix temps que altres veus, com ara la de l’actual prefecte de la Congregació per a la doctrina de la Fe, monsenyor Gerhard L. Müller, reaccionen argumentant sobre la indissolubilitat del matrimoni en continuïtat amb la doctrina que l’Església ha sostingut fins ara.

També hem volgut saber quines respostes i alternatives troben els qui busquen reconstruir la seva situació de parella, que han pres la decisió (o han estat portats a ella) de trencar un compromís assumit i reconduir una vida personal que, en l’experiència anterior, va suposar major o menor dosi de creixement, de felicitat o d’infelicitat.

La doctrina oficial

Els documents «oficials » de l’Església no presenten cap dubte: la indissolubilitat del matrimoni no és qüestionable, s’eleva a categoria de llei natural i es parangona amb la unió de Crist amb la seva Església, la qual cosa fa inviable qualsevol solució de «segona oportunitat».

En el terreny doctrinal, després del Concili Vaticà II es van escoltar els ressons de la Gaudium et Spes, que donava lloc a l’esperança: enfront de l’Església de l’exclusió, el concili supera la visió canònica i s’adreça a les persones separades i divorciades amb una mirada humanista i utòpica, més en sintonia amb l’Evangeli.

Potser per això, en la carta als bisbes que, amb motiu de l’any Internacional de la Família el 1994, va escriure el llavors prefecte de la Congregació per a la doctrina de la Fe, cardenal Joseph Ratzinger -i que va aprovar el papa Joan Pau II- es fa ressò que altres pràctiques pastorals s’estan obrint:

Punt 3. «Conscients, però, que l’autèntica comprensió i la genuïna misericòrdia no es troben separades de la veritat, els pastors tenen el deure de recordar a aquests fidels la doctrina de l’Església sobre la celebració dels sagraments, especialment de la recepció de l’Eucaristia. Sobre aquest punt, durant els últims anys, en diverses regions s’han proposat diverses solucions pastorals segons les quals, certament, no seria possible una admissió general dels divorciats tornats a casar a la comunió eucarística, però podrien accedir-hi en determinats casos quan, segons la seva consciència, es consideressin autoritzats a fer-ho. Així, per exemple, quan hagin estat abandonats del tot injustament, tot i haver-se esforçat sincerament per salvar l’anterior matrimoni o bé quan estiguessin convençuts de la nul·litat de l’anterior matrimoni, sense poder demostrar al fòrum extern o quan ja hagin recorregut un llarg camí de reflexió i de penitència o, fins i tot, quan els motius moralment vàlids no poguessin satisfer l’obligació de separar…».

Així es percep com l’Església, a través de les comunitats, ha seguit buscant respostes pastorals als anys després del Concili. No obstant això -i per a això cal llegir tota la carta, que no és gaire llarga- Ratzinger recorda en el punt 4 que «… si els divorciats s’han tornat a casar civilment, es troben en una situació que contradiu objectivament a la Llei de Déu i, per tant, no poden accedir a la Comunió eucarística mentre persisteixi aquesta situació».

La «legislació» de la utopia

pag5_temadeportada1_web-13.jpgPerò hi ha altres mirades i argumentacions teològiques sobre tots dos sagraments que més afecten les persones separades i divorciades: el matrimoni i l’eucaristia. Evaristo Villar, teòleg i sacerdot pertanyent a la Comunitat de Sant Tomàs d’Aquino a Madrid, ens ajuda a descobrir aquestes altres mirades.

Sobre el matrimoni es pot argumentar que el que l’Evangeli presenta com una proposta a la utopia (a la qual no sembla ser aliena la defensa de la dona enfront de la situació de desprotecció i vulnerabilitat en què es trobava en aquell temps) l’Església ho ha canonitzat i legislat, elevant-ho a categoria d’absolut.

Quan, amb els ecos del Gènesi («l’home deixa el pare i la mare i s’unirà a la seva dona i seran una sola carn… «), Jesús afirma que «el que Déu ha unit no ho pot separar l’home… » potser està convidant les dones i els homes a caminar cap a la utopia, la mateixa que travessa la resta de les seves propostes i en el mar ens submergim quan diem que volem seguir Jesús. A partir d’aquí s’inicia un camí de llum i ombra en el qual unes vegades ens aproximem més a la utopia proposta i altres vegades ens n’allunyem.

Podem veure que el que no s’ha fet amb l’opció pels i les pobres, que és la proposta evangèlica per excel·lència, s’ha fet amb el matrimoni: per què la misericòrdia i la cura dels éssers humans més vulnerables no ha adquirit la categoria d’ineludible?

Potser perquè també és una proposta de la utopia a la qual hem de tendir… i no som exclosos de la reconciliació ni de l’eucaristia quan no l’ arribem, sinó que aquests sagraments ens permeten recuperar força per avançar cap a ella, en la fidelitat i el compromís.

Sembla, per tant, que s’han posat sobre l’esquena del marit i l’esposa càrregues de vegades insuportables excloent-los, a més, de l’aliment que els ajudaria a avançar.

Aquesta exclusió dels sagraments de la reconciliació i l’eucaristia dels que s’han separat i divorciat hauria de propiciar – quan s’abordi a fons – una reflexió profunda sobre el sentit que la mateixa eucaristia té per a la vida de la comunitat.

L’eucaristia és sagrament de la presència de Jesús entre els que creuen en ell i en la seva paraula i té una dimensió comunitària, de servei i de compartir. Quan s’exclou a les persones separades i divorciades de l’eucaristia s’està entenent aquesta més com un ritu per als purs -en què els pecadors no hi poden participar- que com una taula fraterna a la qual s’hi acosten els que més ho necessiten, perquè prohibir l’accés a aquesta taula i fer-ho en nom de la voluntat de Déu pot tenir connotacions de crueltat.

A la recerca avui

Hem conegut a Sergi i Teresa, tots dos divorciats, que han volgut compartir la seva experiència. Explica Sergi: «Poc després de presentar la documentació necessària per al divorci, la meva ex-dona i jo vam acudir a una advocada canònica per informar-nos sobre la nul•litat. Els dos estàvem convençuts que el nostre matrimoni complia les exigències necessàries per a ser declarat nul i ho havíem consultat amb un sacerdot.

La veritat és que ens va sorprendre la trivialitat amb què l’advocada canònica va tractar el nostre cas. A més de comentar els «trucs » que hi ha per convèncer el Tribunal de la Rota i tractar el nostre cas amb escassa empatia… ens vam quedar impactats per l’alt cost del procés: gairebé quatre mil euros i la gairebé totalitat de la despesa, el pagament de l’advocada.

Ho vam pensar i l’alt cost, així com la superficialitat amb què havíem estat tractats, ens va portar a decidir que no era just ni moral afrontar aquesta quantia econòmica i vam prendre la decisió d’abandonar l’obstinació d’obtenir la nul·litat.

És cert que l’Església ofereix un procés que pot arribar a ser gratuït si el salari de la persona és baix, però no té en compte les despeses o deutes que la persona pot tenir ja assumides. D’altra banda, creiem que l’Església, d’alguna manera, hauria d’impedir un benefici excessiu per part dels advocats que s’ocupen dels casos de nul•litat «.

Teresa també considera la seva situació de clara nul·litat i, a més, incapaç d’assumir el cost del procés. «Tots dos volem casar-nos i ens veiem obligats a fer-ho pel civil. Nosaltres desitgem una benedicció per a la nostra unió, estem enamorats, volem un matrimoni sota l’empar de l’Esperit Sant, apostem per la nostra relació basada en l’amor, creiem que mereixem una segona oportunitat, volem educar els nostres fills com a catòlics, assumim les nostres febleses i equivocacions però ens estimem i desitgem una major comprensió per part de la comunitat catòlica. Seguirem buscant una solució a la nostra situació, buscant informació, desitjant que les regles canviïn i ens seguirem estimant».

Preguntats sobre si han buscat suport en comunitats o parròquies, ens diuen: «Respecte al nostre desig de veure beneïda la nostra unió hem rebut respostes positives i negatives. En els casos en què ens han donat un ‘no’ com a resposta també és cert que han mostrat empatia, encara que el fet que et tanquin les portes sense donar-te una solució resulta frustrant».

Sergi afegeix: «En la nostra parella jo sóc més practicant que Teresa, vaig a missa cada diumenge encara que no vaig sempre a la mateixa església, en general vaig a la que està davant de casa meva, de vegades vaig entre setmana per resar i reflexionar. Moltes vegades Teresa i jo anem junts a missa i ho seguirem fent després casar-nos. Això sí, no combreguem. No ens sembla correcta aquesta normativa però la seguim ja que tots dos som divorciats i vivim junts. Crec que cal seguir les regles de la casa on estic, encara que no m’agradin aquestes regles… A hom l’entristeix el no combregar… En general, els capellans amb els que hem aconseguit parlar han estat amables en tot moment però, si ens fiquem en els fòrums d’Internet, cada vegada que el papa aborda el tema dels divorciats tornats a casar, els comentaris acostumen a ser bastant cruels.

L’extremisme de molts creients els situa en un àmbit una mica fora del que considero una actitud cristiana, la incomprensió no només prové del clergat sinó també de la comunitat en el seu conjunt. En tots tres casos en què ens han negat la benedicció teníem la sensació que, si els sacerdots poguessin, ho farien… però que no ho feien per por a instàncies més elevades.

Creiem que l’Església ha de reconèixer que el divorci és una realitat, de vegades les parelles no funcionen i el matrimoni va ser un error. Està bé que l’Església demani que es lluiti per una relació i que el divorci no és l’ideal, però hi ha vegades que no queda més remei i és el millor per a tots dos.

Com a cristians creiem que la nostra obligació és alleujar i no afegir dolor, acollir i no rebutjar, escoltar i no imposar… Creiem que el papa Francesc va clarament en aquesta línia».

En les últimes setmanes Teresa i Sergi han trobat qui, en nom de la comunitat, els doni la benedicció que demanen per la seva unió. Segurament quan aquest reportatge surti a la llum ja estiguin beneïts…

Una altra pastoral és possible

pag5_temadeportada2_web-13.jpgEns trobem amb Pilar, Concha i Ana en una sala de la parròquia de Guadalupe de Madrid per conèixer el seu recorregut i el seu treball. Cadascuna d’elles ha estat present al començament, el temps intermedi i l’avui dels grups de persones separades i divorciades d’aquesta parròquia, els Sepas.

Fa vint anys Pilar, juntament amb altres dones i algun home que tenien en comú estar separats o divorciats, van posar en marxa el grup de Sepas de Guadalupe. Ho recorden com una experiència que, ja des dels seus inicis, va ser sanadora.

Recorden que hi havia molt rebuig en la societat i en l’Església, en aquells anys la separació i el divorci no estaven tan generalitzats al nostre país, el rebuig provenia de les persones properes i de les llunyanes, les famílies, amics, veïns, la parròquia… Sovint trobaven indignes de la seva salutació, proximitat i no diguem el seu afecte a aquests empestats que, semblava, iniciaven una «nova espècie».

En Guadalupe es van atrevir a reinventar. L’arribada d’un capellà, missioner de l’Esperit Sant, que havia experimentat en la seva família el dolor d’una separació, va acompanyar la iniciativa i es va anar organitzant una pastoral per separats i divorciats. Les persones que s’acostaven a aquests grups arribaven adolorides i maltractades, amb la sensació o la por d’haver comès un pecat especialment greu.

Els que s’havien tornat a casar es trobaven amb un menyspreu del matrimoni civil en una societat, l’espanyola, en la qual durant dècades el matrimoni religiós havia fagocitat a aquell (molts recordem com no calia celebrar expressament el matrimoni civil ja que el matrimoni religiós pressuposa aquest i, de fet, en aquells temps almenys, fins i tot s’acostava al temple el funcionari enviat pel jutjat corresponent per lliurar el llibre de família al final de la celebració religiosa, cosa molt significativa i expressió d’una societat en la qual la Església i l’Estat estaven profundament lligats.

En aquest context de dolor personal i asfíxia social els grups de «Sepas» de Guadalupe van anar acollint i acollint-se, aprenent a viure la nova situació amb persones en similars circumstàncies, guarint les ferides i el sentiment de culpa, assumint les conseqüències de les decisions preses.

I ho van fer i segueixen fent-ho sabent-se creients en Jesús, buscant vies per viure les noves circumstàncies des de la fe, aprenent a ser feliços, reprenent el pols de la vida amb alegria i esperança.

Per recórrer aquest camí aborden tres moments o etapes amb un camí grupal i comunitari : 1a Som separats / divorciats, 2a Som persones, 3a Som cristians. Als que s’interessen per l’experiència, proposen aquest pla de vida o itinerari per a ser desenvolupat en dos o tres anys, els que es pensa són suficients perquè, després, cadascuna i cadascun continuï el seu camí com a persones en la societat i/o a l’Església qui siguin creients, oferint incorporar-se a altres serveis en la pròpia comunitat… o fora d’ella.

Al final, ofereixen un diploma : «Caminar per la vida sans, sense complexos ni culpes».

Però, al llarg d’aquests anys, no es van quedar aquí: amb gran sentit pastoral es van constituir com a grup i després com a àrea en el Consell de Pastoral, alguna d’elles ha arribat a ser vicepàrroca, elegida per aquest mateix Consell. Són també ministres i ministres de l’eucaristia i, amb transparència, reben els sagraments de la reconciliació i l’eucaristia, procés que han realitzat amb discerniment, juntament amb els preveres que els acompanyen, després d’haver passat -uns i altres- tot això pel seu cor.

Cap a on?

A hores d’ara sembla que tornen a obrir-se temps de sensibilitat i preocupació a l’Església sobre aquest tema i el papa Francesc l’ha abordat directament, demanant per als que s’han separat o divorciat un acolliment cordial amb la intenció que puguin sentir-se com a casa.

També ha inclòs preguntes sobre aquestes persones i les situacions que viuen al qüestionari remès a les diòcesis del món, qüestionari que ha de permetre prendre el pols a la realitat i servir de termòmetre per al Sínode que, sobre la família, s’iniciarà a Roma l’octubre d’aquest any 2014.

És cert que aquestes declaracions afecten només a aspectes pastorals i d’acollida i que la doctrina no s’ha mogut encara, però és d’esperar que les situacions d’exclusió i dolor de les persones afectades i la maduresa en la reflexió teològica portin més aviat que tard a replantejar i modificar en profunditat aquesta doctrina.

Gràcies a Sergi i a Teresa, divorciats i creients; a Pilar Sarachaga, Concha Forcat i a Ana Nadal de l’Àrea de «Sepas» de la parròquia de Guadalupe de Madrid, i a Evaristo Villar, teòleg i prevere a la Comunitat de Sant Tomàs d’ Aquino de Madrid.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.