És el passaport al futur. La base de la democràcia i la convivència. Un dels drets bàsics i fonamentals reconeguts en totes les Declaracions i Constitucions. Però també el camp de batalla de partits polítics i grups sectaris. O cap de turc privilegiada en moments de crisi.
A les pàgines d’alandar hem explicat milers d’històries de vida en les quals l’accés a l’educació ha suposat un canvi radical per a persones de tot el món. I també moltes denúncies i propostes d’organitzacions que es baten el coure per garantir que l’or de l’educació arriba a tots i especialment a totes, sense distinció. Però potser l’educació, tan valorada teòricament per tothom, sigui encara un dels majors reptes del segle XXI, en les grans xifres i en els petits exemples.
Al nostre entorn sentim tots els dies cants de sirena sobre la cultura de l’esforç, la segregació dels i les millors o la religió a les aules, per no parlar de la magnitud dels retalls en educació. Però en tot el món el repte de l’educació és que tots els nens, nenes i joves puguin arribar a ella com més aviat millor, que tingui una qualitat adequada i que el coneixement ajudi a les persones, a les comunitats, als països, a desenvolupar-se millor. I no són només paraules: la millor classificació d’Espanya en tota la història de l’Índex de Desenvolupament Humà la va obtenir en 1995, quan la reforma educativa va augmentar en dos anys, fins als 16, l’educació obligatòria i gratuïta. El 9é lloc en desenvolupament humà obtingut aquell any, seguit del 10é i del 11é en els dos següents, tenen la seva explicació en els beneficis socials d’una atenció educativa més completa i universal. Més nens, nenes i adolescents amb oportunitats suposen una societat més estable i pròspera. Però en 2011 hem caigut fins al 23é i una de les genials idees de l’administració educativa és retallar en un any l’escolaritat obligatòria per donar-la a una etapa selectiva. Estalviar en allò que és de tots i totes per donar més a unes poques persones.
Si l’exemple mundial en èxit educatiu és Finlàndia, hauríem de ser capaços d’entendre la universalitat, la preparació i el reconeixement del professorat, un sistema basat en la resolució de problemes, en la creativitat, en l’aprenentatge independent i en el treball col•laboratiu a l’aula. I, per descomptat, en la col•laboració de les famílies.
Però no cal comparar-se sempre amb els països més rics. Cada dia, en milers d’escoles de tots els països del món, ja sigui sota les branques d’un arbre o en aules equipades amb pissarra digital, milers de persones –famílies, docents, nenes i nens, persones adultes– lliuren l’autèntica batalla de l’educació i la guanyen a poc a poc. Sense soroll, amb bones pràctiques i intel•ligència, van segellant nous passaports cap al futur.
