La família és un nucli que, al llarg de la història, s’ha mostrat com a inherent a l’ésser humà i, al mateix temps, com a estructura mutable que ha canviat i evolucionat enormement al llarg dels segles i els mil·lennis. El clan, la tribu, el matriarcat, el patriarcat, la cort, el nucli domèstic, la família nuclear… tantes formes que omplen els llibres d’història i antropologia.
Les estructures de família han estat summament diverses al llarg de la història i, malgrat això, la moral que pretenen la jerarquia catòlica i els moviments conservadors sembla unívoca: un home, una dona i els fills i filles que vulgui enviar Déu. Aquest és el model que lloa la Conferència Episcopal a les misses multitudinàries i el que es defèn des del Vaticà amb les Trobades mundials de les Famílies, la més recent de les quals es va celebrar la passada primavera a Milà.
No obstant això, la família continua evolucionant i no respon a aquest model arquetípic. La foto de família ha canviat progressivament i amb naturalitat: parelles del mateix sexe que poden accedir al matrimoni amb els mateixos drets, famílies que adopten o acullen menors (del mateix país o per mitjà d’adopció internacional), parelles separades i divorciades que tornen a unir-se a altres persones aportant els seus fills i filles, famílies monoparentals (per circumstàncies vitals o per decisió, com ara és el cas de les dones que decideixen recórrer a la inseminació artificial)…
Tots aquests nous models de família són progressivament acceptats per la societat, que els veu cada vegada amb més quotidianitat. Les sèries de televisió –com a reflex i al mateix temps model social– en són un bon exemple. Una de les de més audiència, Modern Family (família moderna) mostra un esquema de nucli familiar a priori complex però en la base del qual està l’element fonamental, l’ingredient clau d’una família: l’amor mutu.
Amor que, per descomptat, moltes vegades és difícil i genera conflictes: acceptar les diferències, compartir les dificultats del dia a dia, les limitacions i ferides de cada membre, la malaltia, la discapacitat, la mort.
Des d’alandar apostem per aquests famílies plurals, on no importa el sexe de les persones que amen o la seva edat o el seu origen o el seu vincle sanguini… sinó l’amor i l’aposta d’unes persones per altres. La família, quan el món trontolla i sembla perdre els seus referents, continua oferint-se com a una realitat gojosa, plena de vida en aquests temps de crisi. El port a què arribar, l’àncora a què agarrar-se.
Això sí: una família tan plural i tan diversa com aquella de Natzaret a la qual preguem. Maria, una jove mare soltera; Josep, un pare putatiu gran; Jesús, un rebel que es va enfrontar al seu temps. En realitat, la Sagrada Família se’ns presenta com a model, però no per ser home, dona i fill, sinó per com ens ensenya que la generositat, la comprensió i la confiança són el millor adob perquè la vida doni fruits d’amor.
