«El carrer mata però la indiferència de la gent contribueix a què vulguem apartar-nos», etziba Bastian, o així es fa anomenar. És un alemany d’uns 50 anys, porta quatre al nostre país i portava una còmoda vida com a director de màrqueting en una multinacional. Va ingressar a l’hospital per una greu malaltia i, quan va ser operat i començava a veure la llum, la seva parella el va deixar i s’endugué els seus fills, sense cap mena d’explicació. Va ser un conjunt de traumes que van provocar la seva ruptura amb tot. Va iniciar un viatge per Europa i va recalar a Madrid, «potser perquè creia que el clima seria millor», argumenta. Ara deambula entre la plaça del Dos de Maig i la de Soledad Torres Acosta, al centre, a escassos metres de la flamant Gran Vía. Menja i rep ajuda de la parròquia de Sant Antoni dels Alemanys i de la de la Buena Dicha, ambdues amb bossa d’aliments per a les persones sense sostre. Es protegeix en porxos, subterranis i, quan pot, aconsegueix plaça en algun alberg.
És un dels més de 50.000 casos de persones que viuen al carrer a les capitals espanyoles, segons dades de l’ONG Solidarios. Amb més de 25 anys de treball a Sevilla, Múrcia, Granada, Jaén, Barcelona i Madrid, desenvolupa un programa amb desenes de persones voluntàries que fan rutes cada nit per acompanyar la gent que està al carrer. Entaulen conversa des de la igualtat, no jutgen i cerquen que no sentin solitud. Els casos més crònics són derivats cap a serveis socials, això en el cas que les administracions tinguin algun tipus de personal específic. Parlem de persones que estan al carrer per una malaltia. Així estan considerats els trastorns mentals de gairebé un 30% d’aquesta gent que, en molts casos, es refugien en algun tipus de dependència.
«Torna l’estigma contra les persones sense llar, criminalitzant la gent sense recursos, als quals s’arriba a acusar fins i tot de robar als turistes menjar de les taules», assevera Jesús Sandín, responsable del programa de Persones sense llar de Solidarios i vocal de la Junta Directiva d’FePSh (federació d’entitats de suport a aquest col·lectiu). Normatives municipals, com ara la de Benidorm o la més recent de l’ajuntament de Madrid, multen per exercir la mendicitat, per rentar-se al carrer, per rentar la roba al carrer, dormir en un banc. «És totalment indignant, es tracta el tema des de la convivència ciutadana com un mer assumpte estètic, no van a les causes, ni fan res per pal•liar la situació d’aquestes persones, la vulnerabilitat de la gent al carrer ha crescut de forma exponencial, els posen a l’ull de l’huracà i tenen por», remata Sandín.
«El col·lectiu que més ha crescut amb la crisi és el que, tenint sostre, té un habitatge precari. El que anomenem cases pastera, barraquisme horitzontal o barraquisme vertical. És precisament en aquest entorn on la feminització de la pobresa és altíssima», afegeix. Com a entitats socials exigeixen l’accés de totes aquestes persones a una ciutadania plena. «Hi ha dues coses per les què seguim lluitant i totalment innegociables: l’accés a un habitatge digne adequat a cada família i l’accés al treball. Cal treballar en plans específics d’inserció amb grups més desafavorits», conclou.
La riquesa d’unes persones, l’exclusió de moltes
El passat 17 d’octubre es celebrava el Dia Internacional per a l’eradicació de la pobresa. Un crit unànime de milers de persones a 40 ciutats espanyoles: «No a la riquesa que empobreix» posava de manifest que són les persones més vulnerables les què estan pagant les conseqüències d’una crisi que serveix d’excusa per retallar drets i debilitar les polítiques públiques.
Segons les dades fetes públiques pel Credit Suisse, fa unes setmanes, el nombre de persones a Espanya amb un patrimoni valorat en, almenys, un milió de dòlars (740.000 euros), ha experimentat entre mitjans de 2012 i la primera meitat de 2013 un creixement del 13’2%, fins a un total de 402.000 persones. En opinió del secretari general de Càritas Espanyola, Sebastián Mora, qui intervenia davant els mitjans a propòsit del demolidor informe que presenta l’entitat com a Observatori de la realitat social, «la crisi els està anant molt bé a uns quants!». «No és d’estranyar que la societat vagi assumint i naturalitzant la pobresa com una cosa estructural. És simptomàtic que, a diferencia d’altres conjuntures adverses, la gent ara tingui incertesa i por al futur».
Organitzacions socials, moviments d’Església, associacions de joves i ONGD, incloses en l’Aliança contra la Pobresa i la Cimera Social, denuncien que els governs i administracions no estan escoltant les alternatives que planteja la societat civil: la lluita contra el frau fiscal i l’eradicació dels paradisos fiscals. Segons un informe dels inspectors d’Hisenda de l’Estat (IHE), al país es van per la claveguera 90.000 milions d’euros a l’any a causa del frau fiscal i en un 72% està protagonitzat per grans empreses i fortunes. La ciutadania demandava als carrers polítiques públiques que protegeixin d’una vegada les persones i no únicament protegeixin els mercats, reformes fiscals i redistribució de la riquesa.
L’empobriment no és exclusiu d’alguns països o de zones del món. Més de tretze milions de persones viuen en risc de pobresa a Espanya, el que representa el 28’2% de la població. Aquesta és la xifra que es desprèn de l’anàlisi de les dades d’Eurostat relatives a pobresa i exclusió social realitzat per EAPN (la xarxa d’entitats que tracta de denunciar aquesta xacra). Als països de la Unió Europea (UE-27), la taxa de pobresa ha passat d’un 24’4% el 2007 a un 25% el 2012. Bulgària és l’estat membre amb la taxa de pobresa més alta, fregant el 50%, seguit de Romania, amb el 41’7% dels seus habitants en situació de vulnerabilitat social. Aquests increments demostren, una vegada més, la necessitat d’un Pla Extraordinari contra la Pobresa i l’Exclusió Social a Espanya. No només amb mesures pal•liatives, sinó també amb mesures actives perquè les persones puguin encarar l’empobriment generalitzat que pateixen.
Un total de 25 milions d’europeus i europees es veuran sumits en la pobresa el 2025 si els governs no abandonen les mesures d’austeritat, vuit milions dels quals estaran a Espanya, fet que suposa que el país aportaria un de cada tres dels nous pobres d’Europa. Aquest «panorama catastrofista» és el que dibuixa l’informe La trampa de la desigualtat, realitzat per Oxfam Intermón en els diferents països europeus. Les dades s’han presentat aquest dimecres en roda de premsa i reflecteixen que la societat serà més desigual. Abans de la crisi, el 20% dels més rics guanyava 5’3 vegades més que el 20 per cent més pobre i el 2025 podria ingressar 18 vegades més. «És imprescindible un canvi de rumb», remata José María Vera, director de l’entitat. La República Txeca i els Països Baixos aconsegueixen que només un 15% de la població estigui en risc de pobresa o exclusió social.
En el món 1.400 milions de persones pateixen pobresa extrema i gairebé 1.000 milions pateixen fam i no tenen accés a l’aigua potable i altres serveis bàsics com ara la salut i l’educació. Potser han estat les pròpies ONGD les més autocrítiques amb la divisió Nord-Sud de les últimes dècades, sense abordar el problema de manera global i denunciant la manca de voluntat política per abordar-lo. És Maria Sande, del Grup de Comunicació de la Coordinadora d’ONG per al Desenvolupament- Espanya, (CONGDE), qui assenyala: «Hem comès l’error de presentar les coses que passen al món com si en realitat passessin en mons diferents, aïllats: un al Nord, desenvolupat, on gaudíem de drets i de condicions de vida tan desitjables que calia exportar a la resta del món, i un altre al Sud, en desenvolupament, que havia d’aspirar algun dia a arribar on estàvem nosaltres. Tot benintencionat, però molt contraproduent: en l’imaginari popular hem contribuït a crear una divisió fictícia, que ha fet que es desvinculi la nostra vida dels d’”allà fora”. I que no siguem capaços de veure les claríssimes relacions i causes últimes de la majoria d’allò que no funciona al món».
Més solidaritat i ciutadania crítica que mai
Encara que la foto fixa dels desequilibris socials sembli inamovible, és temps de redoblar els esforços, la militància i potenciar els mecanismes de solidaritat. «Hem de seguir fent camí, construint societat des d’allò humil i senzill, cadascun implicat en el seu entorn, en encomanar als altres amb les desenes de causes que mereixen la pena en la lluita contra la pobresa», assenyala Merche Ruiz-Giménez, presidenta de la Coordinadora d’ONG per al desenvolupament.
«No podem generar riquesa empobrint o generant més desigualtats aquí ni en altres països a través de polítiques comercials injustes, deslocalització o d’inversions socialment irresponsables», afirma la presidenta de la Coordinadora. «Exigim una coherència en les polítiques, dins i fora d’Espanya. Apostem per la lluita contra l’evasió, el frau i l’elusió fiscal. Són necessàries mesures que ajudin a frenar l’especulació financera, en particular aquelles que especulen amb la vida de les persones. Exigim ja un impost per les transaccions financeres que recaigui sobre els operadors financers, principalment sobre les operacions més especulatives». «És urgent reforçar la confiança en el sistema polític, ampliar els mecanismes de participació ciutadana i garantir l’accés de la ciutadania a la informació d’institucions i organismes públics», conclou Mercedes Ruiz-Giménez.
