Viure sense violència

  • por

Ilustración: Hiking artist.Es pot solucionar un conflicte sense utilitzar la força? O, més aviat, es pot solucionar de veritat un conflicte utilitzant-la? Malgrat les moltes i repetides experiències, els éssers humans no hem assumit que la violència és la pitjor no-solució per a qualsevol problema. El mínim desencontre entre dues persones, organitzacions, empreses o països empitjora dràsticament quan una part opta per usar la força contra l’altra. O quan totes dues se senten agredides i, per tant, justificades per agredir. Diversos tipus de desencontres i també diferents tipus d’injustícia més o menys visibles generen diferents tipus de violència. No és fàcil ser conscient de les causes d’aquest fenomen. Ens sembla brutal i intolerable que morin nenes i nens en una guerra a l’Iraq o al Congo, però potser no ens adonem que el petroli del nostre cotxe o els minerals del nostre mòbil vénen d’allà i que aquesta terrible violència, al cap i a la fi, la financem nosaltres mateixos a través d’una senzilla cadena de valor.

Però també hi ha la violència sense sang, molt més subtil. En la nostra vida quotidiana, a través de sòlides estructures de poder i injustícia, acceptem i tolerem ben sovint la violència com alguna cosa natural. Només cal mirar el que fan o diuen alguns pares mentre els seus fills juguen futbol. Està en les nostres paraules més col•loquials (és tan comú dir “et mato” o “et dono”, fins i tot entre persones que sabem que mai ho farien!). Està en les nostres dites (“qui bé et vol…”), en els mitjans i la xarxa (les tertúlies televisives, o els comentaris dels fòrums, que no posen paraula entre insult i insult), en les pel•lícules que veiem… moltes vegades amagada, sempre disposada a aguaitar.

Però també hi ha molts exemples, des de Jesús de Natzaret, passant per Ghandi, fins als nostres dies, que mostren com subvertir el costum i posar l’altra galta permeten sortir de terribles situacions d’opressió, i fins i tot aconseguir canvis revolucionaris. Val la pena trobar aquestes llavors de pau, de futur, de felicitat.

Hi ha, en la història passada i en l’actualitat, exemples que han inspirat moltes persones a utilitzar la “noviolencia” (així, convertida en una sola paraula i un únic concepte) i la “força de la veritat” que defenia Gandhi. Un dels més coneguts és la Comunitat de Sant’Egidio, eficaç mediadora en conflictes com ara els de Moçambic, Burundi o Nepal, a través d’estratègies de diàleg i construcció. I molts altres -com els anys de lluita sense armes dels treballadors agrícoles als Estats Units o les comunitats palestines de Ramallah- mostren que, a través de la resistència, la imaginació i la consciència dels seus drets, els més vulnerables poden vèncer poderoses empreses i governs.

Hi ha qui pensa que la llavor de la “noviolencia” podria estar brollant també en el moviment 15-M, especialment en la seva forma de resistir els violents desallotjaments de les places. Deixarem créixer la llavor de la pau en el nostre propi interior?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.