Mort i resurrecció, una oportunitat, un regal

  • por

pag1_temadeportada_web-42.jpgLa notícia sembla que va sorprendre fins i tot els que més a prop han estat els últims anys de la vida i la mort d’Óscar Arnulfo Romero: el papa Francesc ratificava al començament d’aquest any 2015 el reconeixement, per part del Col·legi de Teòlegs de la Congregació per a les causes dels Sants, del martiri in odium fidei de monsenyor Romero.

Amb aquests passos l’Ésglésia declara que l’assassinat de monsenyor Romero el 24 de març de 1980, mentre celebrava l’Eucaristia, va ser un martiri formal i material per odi a la fe. La declaració de martiri és decisiva per a la beatificació perquè no fa necessari esperar la declaració d’un miracle en el camí cap a la canonització.
Des de l’arribada de Francesc a la seu de Pere, el març de 2013, s’ha viscut un accelerament respecte a aquest procés que havia patit anteriorment diferents aturades i estancaments.

Segons sabem a través de Jon Sobrino, director del Centre Pastoral Monsenyor Romero de la Universitat Centreamericana a El Salvador (UCA), tots dos papes anteriors, Joan Pau II i Benet XVI, van parlar-ne, però no amb gaire convicció ni decisió. Es notava la por d’incomodar els poderosos: «Encara no és el temps oportú».
Per arribar fins aquí han transcorregut 35 anys.

Romero, un convers

Eren molts els que des de l’assassinat d’Óscar Romero havien demanat el reconeixement de la seva mort com a conseqüència de la seva vida i de la seva fe en el Senyor Jesús… però no semblava oportú per a les persones que havien de prendre aquesta decisió en el si de l’Església; potser per no compartir el missatge subjacent, potser per no fer enfadar una part de la societat salvadorenca que va desacreditar i humiliar monsenyor Romero en vida i després de mort, incapaços d’entendre.

Des que el tema s’ha desbloquejat són molts els articles i reflexions que es revifen entorn d’ell i el seu compromís perquè el poble d’El Salvador visqués, tingués vida en abundància.

Amb el pas d’aquests 35 anys -segons la nostra edat, tindrem records o desconeixement de qui és monsenyor Romero- aquest proper aniversari ens dóna l’oportunitat de retrobar-nos amb algú que ens interpel·la. Una persona que ens commou, que ens convida a aprofundir la nostra experiència de trobada amb Jesús i amb els germans.

El reconeixement del martiri de monsenyor Romero és inseparable del martiri del seu poble. Quan ens acostem a la seva biografia ens trobem amb un home que es va transformar, que es va convertir.

El va convertir el dolor de les dones i homes concrets que eren exclosos sistemàticament per un sistema oligàrquic; el va convertir l’experiència que molts germans seus, sacerdots i laics, camperoles, estudiants i religioses estaven fent en un context que anomenem teologia de l’alliberament. Una teologia que va canviar molts i moltes a Amèrica Llatina, que va propiciar un canvi de mentalitat gegantí per reinterpretar els esdeveniments històrics i l’experiència de fe.

La seva síntesi podria ser: entendre la fe cristiana com a compromís inequívoc amb la justícia social. Com ara l’Evangeli, la teologia de l’alliberament entén que fe i justícia sempre van juntes.

Afirmar això, sempre i en tot lloc, és perillós i desestabilitzador. Per això, a la calor d’aquesta convicció, van ser assassinats i van donar la seva vida milers de màrtirs que avui acompanyen monsenyor Romero amb el testimoni de la seva vida lliurada.
Encara que hi ha diferents valoracions en aquest sentit, testimonis directes suggereixen que Joan Pau II no li va tractar bé en vida. No li va escoltar i el seu silenci, juntament amb el dels bisbes salvadorencs que van coincidir en el temps amb Romero, es percep com a una de les causes que li van fer més vulnerable, que li van posar més a l’abast dels seus enemics, els enemics del poble de El Salvador.

Vies de santedat

Parlant amb companys dels Comitès Óscar Romero -que sorgeixen després de la seva mort per mantenir viva la seva lluita i compromís amb el poble del Salvador i de la resta d’Amèrica Llatina- comparteixen la contradicció que els suposa la notícia, en imaginar-se que van a trobar monsenyor Romero al costat d’altres sants de recent canonització.

Des de fa temps moltes persones han expressat una reflexió compartida que ara cobra actualitat: la sorpresa de moltes persones en el si de l’Església sobre la rapidesa d’algunes canonitzacions com ara la de Josemaría Escrivà de Balaguer o la del propi Joan Pau II, davant la lentitud d’un procés com ara el d’Óscar Romero i tantes i tants altres sants i màrtirs el record segueix viu en les seves comunitats.
No obstant això, seguint de lluny els seus passos, volem anar de la denúncia a l’anunci (aquest ens portarà de nou a la denúncia, en un entramat de fe). I l’anunci avui és que Sant Romero d’Amèrica és un exemple viu de la paràbola del gra de mostassa: la seva mort va donar lloc a la vida del seu poble.

En aquests dies ens trobem amb els records del poema que li va dedicar Pere Casaldàliga i les paraules que Ignacio Ellacuría, màrtir també, va dir sobre ell en l’Eucaristia que es va celebrar a la UCA dies després del seu assassinat: «Amb monsenyor Romero, Déu va passar per El Salvador».

La notícia de la seva propera beatificació ens omple d’alegria, ens esponja l’ànima, ens permet concebre l’esperança que sempre és temps per convertir-nos al dolor dels altres i lluitar per la seva dignitat.

En la propera Pasqua, en llegir la lletania dels Sants, sentirem ratificada per la comunitat eclesial la seva inclusió en la mateixa.

En aquest any de celebració animem a tots a acostar-nos al relat dels esdeveniments d’aquells anys convulsos a El Salvador, a Amèrica Central i a Amèrica Llatina en general. Segons la nostra edat recordarem amb més o menys nitidesa aquests esdeveniments i, una vegada recordats, posades les coordenades, el més interessant d’aquest aniversari és el llegat que monsenyor Romero ens va deixar i que es manté viu.

En una declaració a la revista Vida Nueva, monsenyor Gregorio Rosa Chávez, bisbe auxiliar de San Salvador, deia: «La meva impressió és que monsenyor Romero és un màrtir atípic. És un sant que no ens deixa tranquils, que qüestiona la nostra forma de vida, que ens convida a deixar les posicions còmodes i a atrevir-nos a córrer riscos. Però, quan es dóna el pas, un se sent en molt bona companyia”, com ell es va sentir en el Crist mort i ressuscitat: «En ell està la meva vida i la meva mort», va escriure monsenyor Romero en el seu quadern d’apunts espirituals un mes abans del seu assassinat.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.