Marcel·lí Joan: «La qüestió fonamental que s’ha de dilucidar és si Catalunya és o no un subjecte polític»

  • por

pag4-5_temadeportada_marcelli_web-2.jpg1. Quina és la seva lectura d’allò que passa a Catalunya en aquests moments i les sortides possibles?

La situació arrenca del procés de les autonomies, quan es va vertebrar un model híbrid entre Itàlia i Alemanya que va acabar convertint-se en un «cafè per a tots». Es va optar per no reconèixer prou una especificitat a Catalunya, un perfil propi que ha tingut sempre. Això es va agreujar amb la sentència del Tribunal Constitucional que va rebaixar considerablement allò aprovat en referèndum pel poble català. I tot això unit a un dèficit històric de balances fiscals que es calcula en 16.000 milions d’euros anuals, agreujat per la crisi econòmica en una Catalunya que ha acollit en els darrers 15 anys a 1’5 milións d’immigrants que necessiten atenció i serveis. Després de la sentència del Tribunal Constitucional i les iniciatives dels últims anys afavorides pel PP, la majoria de catalans hem arribat a la conclusió que l’única manera de sortir del mal pas és donar la veu al poble català perquè es pronunciï sobre el seu futur. La qüestió fonamental que s’ha de dilucidar és si Catalunya és o no un subjecte polític. Des de Catalunya, majoritàriament, creiem que sí, per tant s’han de configurar alternatives, que existeixen en altres estats, per a donar carta de ciutadania a aquesta realitat plurinacional. És qüestió de voluntat política.

2. Què creu que ha de fer i, a la vegada, pot fer l’Església catalana en aquesta conjuntura?

L’Església catalana, com ara qualsevol altra església, ha d’inculturar-se i encarnar-se en les aspiracions legítimes del seu poble. Seguint la doctrina social de l’Església i el magisteri pontifici, els bisbes a Catalunya s’han pronunciat repetidament en aquest sentit: Arrels cristianes de Catalunya, 1985 i Al Servei del nostre poble, 2011. La clau de tots dos és que l’Església acompanya les esperances, els anhels i inquietuds del seu poble. Per això, a l’octubre, 55 entitats eclesials ens adherim al Pacte nacional pel dret a decidir, una iniciativa que reflecteix l’opció de l’Església d’acompanyar el seu poble perquè pugui decidir amb llibertat, d’acord amb el magisteri i la doctrina social. No es tracta que l’Església beneeixi o es pronunciï a favor de la independència. Només demanem que el poble pugui opinar i decidir en llibertat, cosa essencial en una democràcia. En cinc anys, hem passat del 20% al 50% de persones favorables a la independència. Alguna cosa s’haurà fet malament, com apunta el sociòleg Javier Elzo.

Marcel·lí Joan és periodista, membre del «Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels drets humans”

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.