Igualtat que venç la violència

  • por

pag1_temadeportada_web-32.jpgQuan pensem en la realitat de les dones a tot el món, és pràcticament impossible descriure-la sense fer referència a la violència. La desigualtat és un dels rostres més dolorosos d’una injustícia polièdrica, tan profunda que només pot mantenir-se mitjançant la violència sistemàtica.

Les grans activistes que lluiten pels drets humans –inclosos els seus i els de les seves companyes- pateixen amenaces de mort, passen per la presó o han d’exiliar-se. Mirem dones com ara Malalai Joya, activista dels drets humans a l’Afganistan, que el 2003 desemmascarà els senyors de la guerra i des de llavors viu en la clandestinitat, però no abandona la seva lluita. Coneixem persones com ara Jenni Williams i Magodonga Mahlangu, el moviment de les quals defensa les dones de la dictadura de Mugabe a Zimbabwe. Aprenem d’Eufrosina Cruz, que aconseguí reptar els costums milenaris de la seva comunitat indígena de Mèxic, on les dones ni voten ni poden ser elegides per a cap càrrec. O compartim la lluita de l’advocada dalit Manjula Pradeep contra el sistema de castes a l’Índia i les seves terribles conseqüències: violacions, feticidis, matrimonis forçats, violència…

Per què totes aquestes dones han de ser heroïnes, només per reclamar la dignitat humana bàsica? Probablement perquè una violència tan brutal i estesa no és fruit de la casualitat. Són fruit de societats patriarcals, un sistema que funciona només gràcies al treball no remunerat i la submissió absoluta de la meitat de la població del planeta. Negar l’accés a l’educació, al vot, a prendre les seves pròpies decisions, és la manera de mantenir milions de persones en la subordinació.

Al nostre país, malgrat els successius avenços històrics en la igualtat, ens trobem molt lluny de ser una societat lliure de violència cap a les dones. Les xifres del maltractament i la violència romanen en nivells impropis d’un país democràtic i el sistema no és capaç d’oferir una prevenció integral i real per a evitar milers d’agressions i desenes de morts. Gairebé tot l’esforç per acabar amb la violència recau sobre les pròpies víctimes. Per això, durant els últims anys i sense gaire ajuda institucional han estat les mateixes dones qui han format la seva xarxa de suport i prevenció al nostre país.

Però en tots els casos, en el nostre “pati” de veïns i en el món, el que falta és un enorme esforç educatiu que ajudi a entendre que tots els éssers humans naixem i hem de viure amb igualtat de drets. Perquè només l’equilibri permet societats sanes que es desenvolupin bé. I l’equilibri no es pot construir a cops.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.