Es pot solucionar un conflicte sense utilitzar la força? O, més aviat, es pot solucionar de veritat un conflicte utilitzant-la? Malgrat les moltes i repetides experiències, els éssers humans no hem assumit que la violència és la pitjor no-solució per a qualsevol problema. El mínim desencontre entre dues persones, organitzacions, empreses o països empitjora dràsticament quan una part opta per usar la força contra l’altra. O quan totes dues se senten agredides i, per tant, justificades per agredir. Diversos tipus de desencontres i també diferents tipus d’injustícia més o menys visibles generen diferents tipus de violència. No és fàcil ser conscient de les causes d’aquest fenomen. Ens sembla brutal i intolerable que morin nenes i nens en una guerra a l’Iraq o al Congo, però potser no ens adonem que el petroli del nostre cotxe o els minerals del nostre mòbil vénen d’allà i que aquesta terrible violència, al cap i a la fi, la financem nosaltres mateixos a través d’una senzilla cadena de valor.
Però també hi ha la violència sense sang, molt més subtil. En la nostra vida quotidiana, a través de sòlides estructures de poder i injustícia, acceptem i tolerem ben sovint la violència com alguna cosa natural. Només cal mirar el que fan o diuen alguns pares mentre els seus fills juguen futbol. Està en les nostres paraules més col•loquials (és tan comú dir “et mato” o “et dono”, fins i tot entre persones que sabem que mai ho farien!). Està en les nostres dites (“qui bé et vol…”), en els mitjans i la xarxa (les tertúlies televisives, o els comentaris dels fòrums, que no posen paraula entre insult i insult), en les pel•lícules que veiem… moltes vegades amagada, sempre disposada a aguaitar.
Però també hi ha molts exemples, des de Jesús de Natzaret, passant per Ghandi, fins als nostres dies, que mostren com subvertir el costum i posar l’altra galta permeten sortir de terribles situacions d’opressió, i fins i tot aconseguir canvis revolucionaris. Val la pena trobar aquestes llavors de pau, de futur, de felicitat.
Hi ha, en la història passada i en l’actualitat, exemples que han inspirat moltes persones a utilitzar la “noviolencia” (així, convertida en una sola paraula i un únic concepte) i la “força de la veritat” que defenia Gandhi. Un dels més coneguts és la Comunitat de Sant’Egidio, eficaç mediadora en conflictes com ara els de Moçambic, Burundi o Nepal, a través d’estratègies de diàleg i construcció. I molts altres -com els anys de lluita sense armes dels treballadors agrícoles als Estats Units o les comunitats palestines de Ramallah- mostren que, a través de la resistència, la imaginació i la consciència dels seus drets, els més vulnerables poden vèncer poderoses empreses i governs.
Hi ha qui pensa que la llavor de la “noviolencia” podria estar brollant també en el moviment 15-M, especialment en la seva forma de resistir els violents desallotjaments de les places. Deixarem créixer la llavor de la pau en el nostre propi interior?
- De vuelta a las cavernas - 7 de junio de 2022
- Aguchita: una santa peruana del siglo XXI - 3 de junio de 2022
- Cuatro españoles y un santo - 3 de junio de 2022