Rebels amb causes

  • por

pag4_temadeportada1_web-11.jpgQuè tenen a veure Sant Agustí, Sant Tomàs d’Aquino i Sant Isidoro de Sevilla amb els milers de persones que el 25-S van envoltar el Congrés dels Diputats? I amb Sánchez-Gordillo quan va marxar sense pagar d’un supermercat amb el carro ple de menjar? Que ningú s’exalti. No es planteja un enigma indesxifrable, ni que s’aventuri a relacionar el líder campesí andalús amb el sant filòsof a través de la teoria dels sis graus (aquella hipòtesi que assegura que qualsevol persona del planeta pot estar conectat a qualsevol altre terrícola a través d’una cadena de coneguts que no té més de cinc intermediaris).

Quan Sant Agustí afirma al segle V, al seu Ciutat de Déu que “Lex iniusta non est lex” (La llei injusta no és llei), està formulant la mateixa llei que defensen, han defensat i defensaran els qui entenen que els poderosos i poderoses no han d’intentar imposar mesures que vagin contra els drets fonamentals de les persones. El moviment d’insubmissió, en les diferents formes que adopta, s’ha convertit en l’exponent més radical (en el sentit etimològic del terme: el que va a l’arrel) d’aquest postulat. Avui en dia, potser sigui perquè els abusos dels qui legislen i ens governen són més descarats que mai, les iniciatives que criden a la desobediència civil brollen com bolets a la tardor. Durant l’últim any, Espanya acull un “batibull” de rebelions protagonitzades per grups de persones indignades i disposades a cridar amb força: “Nunca mais!”, “¡basta ya!” i fins i tot un “fins aquí hem arribat!”.

Potser, a la majoria dels qui llegeixin aquest text el terme “insubmissió” els transporti a la lluita protagonitzada, a les dècades dels 80, 90 i 2000 pels joves espanyols que s’oposaven a realitzar el servei militar obligatori. Era una manera directa de visibilitzar el seu rebuig a tot el que tenia a veure amb el poder de les armes. Malgrat tot –i encara que aquest moviment suposà, d’acord amb algunes fonts, l’expressió més gran de desobediència civil que es va donar a Europa a la segona meitat del segle passat- els orígens d’aquesta manera pacífica d’oposar-se a les lleis injustes es remunten a molts segles abans i es converteixen ara en plena actualitat.

La culpa va ser de Tomàs

La lectura de la Summa Theologiae de Sant Tomàs d’Aquino ajudaria molt a aprofundir en aquest tema. Es poden imaginar la cara que posarien, si se’ls fes el suggeriment, els qui varen participar a les campanyes de Catalunya i Madrid “Jo no pago”. Aquestes accions varen agrupar, la primavera passada, cents de persones indignades amb la pujada dels preus dels peatges de les autopistes i dels transports públics urbans, respectivament. A ningú li aniria malament adonar-se’n que la desobediència civil a les lleis injustes té el seu origen a l’obra principal de Sant Tomàs.
pag4_temadeportada2_web-10.jpg
El sant-filòsof, portant-ho al seu terreny, assegurava al segle XIII que tot ésser humà té el deure o l’obligació de desobeir cada cop que es troba davant de normes contràries a la llei de Déu. I no vulnera aquella llei divina una administració quan retalla els drets civils i socials de milions de persones per alimentar el monstre insaciable al que anomenem Mercat? El dret a la resistència, ja des d’una visió laica, va ser inclòs de manera explícita a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa.

Cada cop són més les persones que practiquen al nostre país la insubmissió, això és, aquelles persones que es neguen a complir amb les normes fixades per l’Estat perquè entenen que allò legal no sempre és just. Desobedients als bancs estan sent les plataformes contra desnonaments; el camperolat que ocupa terres; les persones que realitzen objecció fiscal per no pagar la part dels impostos que correspon a despeses militars; els i les sindicalistes que varen entrar aquest estiu a diversos hipermercats per fer de Robin Hoods; els qui a Catalunya varen fer un “simpa” als peatges de les autovies o aquells que se saltaren les tornes del metro de Madrid per denunciar que les pujades han de tenir un límit, etc. La llista és llarga i cada cop es va ampliant més.
pag4_temadeportada3_web-8.jpg
Les fórmules per declarar-se desobedient a la llei són diverses i cada cop més imaginatives. Al reportatge de portada del número d’octubre d’alandar entrevistàvem el Santi Izco, membre de la Plataforma “Jo sí Sanitat Universal”, i ens en comentava algunes. Aquest metge madrileny forma part d’un col·lectiu que promou la resistència col·lectiva i organitzada davant de la retirada de la targeta sanitària, des d’aquesta tardor, a desenes de milers de persones immigrants sense papers i altres moltes pertanyents a altres col·lectius “no assegurats”. Narrava en aquestes mateixes pàgines com grups de suport acompanyen a immigrants als centres de salut per exigir que se’ls atengui. “Hi ha d’entre els qui treballem a la sanitat espanyola una sensació generalitzada d’injustícia”, es queixava Izco.

Operació carret

El passat 7 d’agost, el diputat andalús i alcalde de Marinaleda (Sevilla) José Manuel Sánchez Gordillo, juntament amb uns 400 militants del SAT (Sindicat Andalús de Treballadors) i després d’avisar els mitjans de comunicació, va omplir diversos carrets de la compra amb aliments de primera necessitat a dues grans superfícies comercials (Mercadona i Carrefour) a Arcos de la Frontera i a Écija. Sánchez Gordillo va definir l’actuació com un cas “d’expropiació forçosa” i va explicar que tenien la intenció d’entregar-los al menjador social d’una ONG sevillana.

Finalment, els aliments es van fer arribar a famílies “sense sostre” que ocupen un bloc de pisos a Sevilla. Aquesta espectacular acció, que va arribar a convertir-se en una icona de la protesta contra la injustícia que recorre àmpliament Espanya, va ser un dels esdeveniments d’un estiu trist i desert de notícies. Nombrosos mitjans de comunicació internacionals varen convertir l’acció dels militants del SAT en la notícia destacada de diaris i informatius de televisió. “L’operació carret” reunia els principis bàsics de qualsevol acció de desobediència civil: no va emprar la violència, tenia un propòsit polític, pretenia tenir rellevància pública i els qui la protagonitzaven assumirien les conseqüències legals que es desprenguessin de la seva realització. Bé, tots no. Sánchez Gordillo va preferir no compartir fins les seves últimes conseqüències la sort dels seus seguidors. Encara que a preguntes dels mitjans va afirmar que no li importava anar a la presó, va precisar que renunciar a la seva acta de parlamentari –única manera de deixar de ser aforat i sotmetre’s a un judici- seria castigar-se a ell mateix, abandonant les obligacions a les que es va comprometre quan va prendre possessió del càrrec.
pag4_temadeportada4-2.jpg
De totes maneres, vista amb perspectiva, poques persones podien veure la rellevància mediàtica que arribaria a assolir l’espectacular acció de protesta. Una allau d’insults, crítiques i desqualificacions li varen ploure tant dels mitjans de la dreta mediàtica (La Razón, COPE, El Mundo, Intereconomía, La Gaceta…) com ara dels que no ho aparenten (El País i Cadena Ser). El combatiu alcalde de Marinaleda, amb un gest molt simple, havia comès un “pecat mortal” atacant un dels pilars del sistema: la propietat privada.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.