Objecció fiscal: no estem per a pistoletes

  • por

pag5_temadeportada1_web-9.jpgUn estudi del Col·legi de Registradors (de la propietat!) revela que cada dia de 2012 la banca va realitzar a Espanya 115 desnonaments. Al final del mateix any l’atur fregava el 26%, més del 13% d’augment respecte a l’anterior (al final del primer trimestre de 2013 ja s’ha superat el 27%). Són, efectivament, percentatges, estadística, però darrere hi ha més de sis milions de persones sense feina, sense ingressos regulars, amb minvants prestacions socials i un Estat que cada vegada mereix més, si respectem el diccionari, ser anomenat “del malestar”. El Centre Delàs d’Estudis per la Pau (www.centredelas.org) assenyala que les despeses del Ministeri de Defensa en el mateix any van ser 15.834 milions d’euros. Així vista la cosa, tornant al respecte al diccionari, no sembla excessiu invertir tant en defensa, quan la població està tan vulnerable.

Doncs no és veritat, perquè aquesta voluminosa quantitat, com ja han endevinat tots els lectors i lectores que no siguin d’un altre planeta, no s’inverteix en protegir drets bàsics, com ara l’habitatge o el treball digne, per citar-ne només alguns dels més vulnerats. Vaja, que no són inversions en defensa, sinó despeses de «defensa» (diuen les regles d’ortografia de la Real Acadèmia que les cometes s’usen, a més de a les cites textuals, «per indicar que una paraula o expressió és impròpia, vulgar o d’una altra llengua o que s’utilitza irònicament o amb un sentit especial». Que cadascú dedueixi per què s’utilitzen aquí).

La població no acostuma emocionar-se massa veient com gasten els seus diners en prevenir hipotètics atacs dels encara més hipotètics «dolents», mentre queda indefensa davant els molt reals i presents atacs de mals molt reals (almenys si ens atenim a la doctrina forrestgump: és dolent qui fa coses dolentes), de manera que les xifres que ens diuen i el que finalment es gasta difereix força any rere any. Segons el citat Centre Delàs, «en els últims quatre anys el Govern ens ha presentat un pressupost amb uns números que representen un descens respecte a l’any anterior. Després, en el transcurs de l’exercici, aquestes xifres s’han vist ampliades amb aportacions extraordinàries i, en finalitzar l’exercici, acaben amb un increment que, segons l’any, oscil·la entre un 15% i un 20% i que en l’últim decenni han suposat una mitjana de 1.400 milions d’euros anuals». Això vol dir que al que consta en els pressupostos generals (PGE) aprovats a les Corts (aquesta seu de la sobirania popular vetada a la ciutadania fins per fer-se una foto amb els lleons, no diguem per expressar la seva opinió!) cal afegir crèdits extraordinaris, com ara el de 1.827’7 milions per pagar els Programes Especials de Armaments (PEA), els caces Eurofigther, els blindats Lleopard i Pizarro, els diversos vaixells militars, els helicòpters Tigre i NH-90 i així fins a 19 programes d’armes.
També cal sumar increments de partides, com és el cas de les operacions militars a l’exterior, anomenades «de manteniment de la pau» (vegeu l’anterior explicació de l’ús de cometes), «quan el que estan duent a terme a l’Afganistan és donar suport a una de les parts en una guerra civil o en l’oceà Índic, on protegeixen els tonyinaires que espolien els caladors davant de Somàlia», assenyala Pere Ortega, del Centre Delàs en el seu estudi Veritats i mentides en el pressupost militar espanyol de 2013, disponible a la web del centre, a més d’altres interessants informes i documents. Més; cal sumar més: el Ministeri de Defensa és un dels majors propietaris de patrimoni de l’Estat: casernes, habitatges, camps de tir, bases i altres instal·lacions. En els últims anys s’ha permès al eufemístic ministeri que vengui propietats, cosa que li ha reportat, segons l’esmentat estudi, 243 milions, deixant-nos a la població en general la pregunta de per què, si és patrimoni públic, es queda en les seves arques (potser és un altre cas que mereix cometes).
pag5_temadeportada2_web-8.jpg
A qualsevol persona se li acudeix que amb aquests diners es podrien fer moltes coses que protegeixin realment la població. Ja hi ha qui ha posat en pràctica l’ocurrència i ha calculat, per exemple, que el Govern podria estalviar-se els 540 milions d’euros que costen quatre avions de combat Eurofigther en lloc de «estalviar» 500 milions d’euros excloent a les persones immigrants de la sanitat pública. O destinar els 540 milions d’euros pressupostats per a operacions militars a l’exterior a augmentar el minso pressupost de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (ganes donen de posar cometes a aquesta «ajuda»!), de només 266’44 milions. Això i més es pot trobar a www.recortemoselgastomilitar.org.

I si ens neguem a pagar?

Què passa si hi ha una guerra i ningú no va? es preguntava fa anys el moviment “noviolent”. És sabut que les guerres actuals les fa als despatxos un reduït nombre de gent que ja no necessita personal ni per bombardejar in situ (amb els drones tot és net i asèptic), el que necessiten són diners. O sigui, que negar-se a anar a la guerra avui dia, en aquestes latituds, és no finançar-la.

En això estan les gents que promouen l’objecció fiscal a les despeses militars des de fa dècades, com acostumem explicar en alandar cada primavera. Mereixeria aquesta campanya més suport i rellevància, però no es pot dir que sigui insignificant, per la perseverança dels seus practicants i pel volum de diners desviat. Encara que és molt difícil calcular-ne la xifra, només a Catalunya es van recuperar per a fins socials 26.000 € en la campanya anterior. Si es té en compte que no es recull el total (moltes persones no informen de la seva objecció), que només inclou les declaracions «a ingressar» i que les gents addictes a aquestes pràctiques no solen nedar en l’abundància (una mica com la vídua de la monedeta que tan bé li va caure a Jesús), no està tan malament la cosa.

Està a les nostres mans tallar l’aixeta de les despeses militars? Completament no, però alguna cosa hi podem fer. I això és precisament l’objecció fiscal, «aprofitar la declaració de l’IRPF per desviar una part dels nostres impostos a un projecte que treballi per a la defensa d’un progrés social solidari», com explica la web del grup Tortuga. És a dir, invertir en protecció (de la qualitat de vida, el dret a la salut, el respecte als drets humans, l’entorn natural, la no explotació d’unes persones per i per a altres, la defensa de les minories davant les majories…), en lloc de gastar en «defensa», que no estem per a pistoletes quan l’enemic a batre és la injustícia.

Com es fa?

En el moment de fer la declaració de la renda, a l’apartat «quota líquida», es fa una deducció en una de les caselles no utilitzades, ratllant el títol i escrivint «Per objecció fiscal» i posant la xifra corresponent.?L’import es calcula prenent com a referent les despeses de Defensa o per una quantitat fixa:?1. Quota percentual: el percentatge que destinen els PGE al Ministeri de Defensa o la despesa militar per càpita (588’10 € aquest any).?2. Quota fixa: una quantitat fixa proposada pels diferents grups (100 €, per exemple) o decidida per cadascú.?Adjuntar una instància al delegat o delegada d’Hisenda al•legant els motius de l’objecció fiscal, informant de la destinació alternativa (adjuntar justificant de l’ingrés de la quantitat objectada a favor del projecte triat si ha sortit «a ingressar») i demanant que en successives edicions els impresos incloguin una casella amb aquesta finalitat.?És important notificar que es fa objecció fiscal al grup més proper, ja que d’això depèn en gran mesura un dels objectius de la campanya: l’impacte social.?Tot això està, més i millor explicat, en www.grupotortuga.com, www.objecciofiscal.org/index.php/es i www.nodo50.org/objecionfiscal, entre d’altres web. En l’última, hi ha un vídeo tutorial i un cas pràctic.

Penyora fiscal?

Amb els mateixos plantejaments de fons, a Catalunya s’ha posat en marxa una altra campanya, la penyora fiscal, una acció de desobediència civil que pretén aconseguir una Administració pública transparent, base d’una gestió democràtica i participativa dels recursos públics, lliure de les imposicions del sector financer i d’altres grups de pressió.?Consisteix en retenir, com a penyora, una quantitat de la declaració de la renda (d’1 € a la totalitat dels diners que correspongui ingressar; els promotors proposen 20 € com a quantitat simbòlica), ingressant-la a la banca ètica o a la Caixa General de Dipòsits de la Generalitat, fins que l’Administració compleixi la seva obligació de transparència total. Un cop s’aprovi la llei de transparència i es comenci a aplicar-la amb garanties, s’alliberarà la penyora, fent l’aportació d’Hisenda.? La campanya està promoguda per la Crida a la desobediència civil pels drets ciutadans i contra la dictadura financera, una plataforma ciutadana que està promovent iniciatives molt interessants. Més informació a www.cridadesobediencia.cat.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.