No hi ha salut sense justícia i solidaritat

  • por

pag1_temadeportada_web-15.jpgFins l’1 de setembre l’Estat espanyol era, juntament amb Bèlgica, França i Itàlia, un dels països europeus la legislació del qual protegia la gratuïtat de l’atenció sanitària per a les persones migrants en situació irregular. Encara que en la pràctica aquest accés no era sempre real, el sistema sanitari espanyol permetia que, coneixent recursos i paranys, una part d’aquest col·lectiu accedís als serveis.

Malgrat això, a l’empar de l’ajustament estructural i amb l’excusa de la crisi econòmica, el Govern ha decidit anul·lar la universalitat de la gratuïtat en l’atenció, excloent les persones estrangeres de més de 18 anys no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya. Aquestes persones només serien ateses en cas d’embaràs, part i puerperi i rebrien atenció d’urgència en cas de malaltia greu o accident.
Amb aquesta decisió, el Govern de Mariano Rajoy ha eliminat d’un cop de ploma un dels aspectes més dignes, destacables i solidaris del sistema de protecció social d’aquest país.

L’executiu ha plantejat dos tipus d’arguments per justificar la mesura. Un argument és que el sistema sanitari és deficitari i, per tant, hem de retallar despeses per tal de fer-lo sostenible. Malgrat això, en opinió de diversos col·lectius i organitzacions socials, compartimentar el pressupost nacional pretenent que els serveis bàsics, com ara la salut, no tinguin dèficit nega els fonaments de la protecció social.

pag4_temadeportada1_web-9.jpgLògicament, és desitjable reduir despeses que són innecessàries en el sistema sanitari, però si es tracta d’aconseguir el dèficit zero en el pressupost general de l’Estat, no té més sentit reduir les despeses en partides més grans i qüestionables com ara les destinades a armament? Contràriament, en un context de crisi, la despesa en salut hauria de mantenir-se o fins i tot augmentar-se, segons es prevegi que puguin augmentar les necessitats. Eliminar el dèficit en salut és una decisió política i no una alternativa ineludible, com s’intenta transmetre.

L’altre argument és que hi ha persones que s’aprofiten del sistema, ja que no cotitzen a la Seguretat Social i, per tant, no mereixen rebre una atenció gratuïta com ara la resta de residents al país. Malgrat això, el fet que existeixin persones que van migrar a Espanya per realitzar un projecte de vida i que actualment no accedeixen a un lloc de treball o estan fora del sistema de la Seguretat Social, ha d’ésser considerat un fracàs d’aquestes persones individualment o ho és del conjunt de l’Estat per no haver pogut vincular la gran necessitat de cures i productivitat en el país amb les capacitats de les persones nadiues o estrangeres que busquen una feina? La política de buscar un culpable en aquest cas és evident, a més de basar-se i alenar discursos xenòfobs inacceptables en un país que es diu a si mateix democràtic.

Vulneració de drets

Diversos sectors de la societat han contestat la mesura. En general hi ha consens en què la reforma sanitària –igual que altra reforma fiscal i d’altres més estructurals- és necessària. Malgrat tot, ni la forma en la qual ha estat elaborada ni el resultat final recullen el sentiment del gremi mèdic, dels colllectius professionals sanitaris ni d’organitzacions socials, incloses les d’immigrants. D’aquesta manera, la reforma, sense haver entrat encara en vigor, afecta un dels principis de l’Estat de Dret i dels Drets Humans: el de la participació.

Entre els plantejaments més destacables dels actors socials que s’han manifestat en contra de la mesura està que suposa un trencament d’un dels segells distintius del sistema sanitari espanyol fins al moment i d’un sector important de la societat espanyola: la solidaritat.
Amb aquesta decisió, l’Estat espanyol no està fent cas de les recomanacions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i incomplint les seves obligacions en matèria de protecció del dret a la salut, ja que deixaria desprotegit un dels grups més vulnerables de la societat: les i els migrants en situació irregular. En concret, no faria cas de la recomanació explícita que el Comitè envià a l’Estat espanyol al maig de 2012, sobre la eradicació de la discriminació que pateix la població immigrant en relació als seus drets econòmics, socials i culturals.

Conseqüències i respostes

Des d’una perspectiva més integral, la reforma afecta, a més, els principis d’universalitat, progressivitat, equitat i participació, així com al dret a la vida. A més, s’aguditzarà la particular vulnerabilitat de la salut de les dones migrants. Els únics serveis als quals les migrants en situació irregular podrien accedir sense cost són els d’emergència i l’atenció a l’embaràs i al part. Amb aquestes limitacions, què passarà amb l’atenció davant la violència de gènere? Hauran d’esperar les dones fins a tenir lesions físiques greus per poder rebre atenció sanitària? Com podran exercir aquestes dones el seu dret a decidir sobre el nombre de fills que desitgin tenir?

pag4_temadeportada2_web-8.jpgSi bé la mesura s’ha llançat amb el pretext del dèficit zero, diverses anàlisis han coincidit en avençar la seva escassa aplicabilitat i pobres resultats en termes pressupostaris. La reforma afecta gairebé un milió de persones migrants que generen poc més del 5% de la despesa sanitària. D’altra banda, les possibilitats que els sistemes sanitaris dels països d’origen de les i dels migrants en situació irregular es facin càrrec de les despeses dels seus ciutadans i ciutadanes a Espanya són llunyanes, atesos els limitats recursos dels que generalment disposen i l’escassa atenció que aquests col•lectius acostumen a rebre dels seus governs, en general. Es proposa el Govern espanyol embargar ambaixades? Ens tocarà veure desnonaments en aquests casos?

La reforma sanitària, a més d’inacceptable i ineficaç, comporta risc per a la salut pública. De manera directa per a les persones migrants en situació irregular, ja que hauran perdut l’accés a l’atenció primària de salut i només seran ateses en moments d’emergència per després ser “donades d’alta”, encara que no estiguin recuperades. Per als que pateixen malalties cròniques és un cop molt seriós per al seu benestar i el seu entorn directe, ja que el deteriorament de la seva salut comportarà més necessitats d’atenció, que molt probablement seran resoltes finalment per les dones de les seves famílies, en detriment dels seus projectes personals. En el cas de les malalties infectocontagioses, els risc és encara més gran perquè se sumaria l’expansió de dites malalties a altres sectors de la societat. Tenint en compte que la població nadiua no necessàriament disposa de les defenses suficients per suportar determinades malalties –per no haver estat vacunada o per qüestions ambientals- el risc és molt important.

Com molt bé ha transmès el Govern, la reforma sanitària no és una mesura aïllada, sinó un paquet d’ajustament estructural, semblant als que es van portar a terme fa dues dècades en diversos països d’Amèrica Llatina, la regió del món més desigual a dia d’avui, més enllà dels aparentment encoratjadors indicadors macroeconòmics. Aquests ajustaments són introduïts sistemàticament per agents com ara l’FMI en diferents països del món i responen a una ideologia capitalista neoliberal, que és també a l’origen de l’anomenada crisi econòmica. D’aquesta manera, la salut, entre d’altres bens socials, es torna moneda de canvi i passa a ser objecte de les “lleis” de l’oferta i la demanda, de l’especulació i dels interessos de les indústries farmacèutiques, companyies d’assegurances i operadores privades de salut. Tot un tornar enrere en matèria de solidaritat i drets humans.
En aquest difícil escenari resulta encoratjadora la resposta que s’ha estat donant a la reforma sanitària des de la societat civil: comunicats, campanyes de captació de signatures per a la seva modificació, denúncies davant d’instàncies nacionals i locals, campanyes d’objecció de consciència per les i pels professionals sanitaris, manifestacions, acampades… entre d’altres; són contundents accions no violentes, mitjançant les quals moltes persones han deixat palès que no estan disposades a permetre que aquesta reforma tiri endavant.

Atès que aquestes iniciatives han tingut un ressò limitat en les decisions del Govern, serà important que el conjunt de la societat continuï pronunciant-se i que s’impliqui tant en les accions d’incidència per canviar la reforma sanitària com en les que pretenen respondre a les necessitats directes de la població afectada de manera solidària. D’entre les propostes en marxa, són especialment encoratjadores aquelles que estan orientades a aprendre a gestionar col•lectivament la salut i els serveis sanitaris per tal de respondre amb justícia i equitat a les necessitats de totes les persones.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.