Immunes al desànim

  • por

portada_web1.jpgLa premsa conservadora els donaria el titular d’“antisistema”, perquè formen part d’una majoria silenciosa que es resisteix a llençar la tovallola. La vida és dura –sí– i les ganes d’embellir-la són moltes. Davant la caiguda de l’Estat del benestar, milers de persones s’organitzen per donar resposta a necessitats que abans eren públiques, universals i gratuïtes. Avui –i, si algú no hi posa remei, demà i demà passat– els últims governs les han convertit en carnassa per a les empreses privades de les seves amistats. Educació, ocupació i cultura són alguns drets que un grapat de persones poderoses vol que acabin essent un luxe per a la majoria. Uns quants, unes quantes, es rebel·len mostrant-se immunes al desànim.

Resiliència: en el cas de sistemes tecnològics, Vikipèdia defineix aquest concepte com la capacitat d’un sistema de suportar i recuperar-se davant de desastres i pertorbacions. I a Espanya, la resiliència es contagia com una epidèmia entre milers de persones que no estan disposades a conformar-se amb un present injust i frustrant. La crisi, els acomiadaments, l’atur i la retallada de recursos públics i drets universals han esdevingut en el pa nostre de cada dia per a la majoria de la gent que pobla aquest país. No obstant això, encara queden éssers disposats a buscar-li les esquerdes al sistema i donar-li a la creativitat, afegint energia solidària i molta vitalitat per acabar aixecant projectes il·lusionadors i col·lectius. Aquestes persones a les que ens referim han après a aixecar-se cada matí “carregades de resiliència” perquè saben que, amb els temps que corren, el present s’ha d’afrontar compartint i inventant.

Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i Premi alandar, coincideix en defensar la capacitat de la ciutadania per organitzar-se i cercar alternatives als problemes que es plantegen: “A la crisi econòmica que vivim, resulta essencial el paper de l’individu a la vida econòmica, la participació ciutadana. Però això no exclou, per res, les formes col·lectives, encara que no m’atreviria a dir-te partits polítics. Sí defenso, pel contrari, la participació en els moviments socials”.

Biblioteca a Guadalajara

portada_web_2.jpg
Centenars d’usuaris i usuàries de la Biblioteca Pública de Guadalajara es negaren a veure-la emmalaltir davant la sangrada progresiva que suposava l’aplicació de les retallades de fons que provenien del Ministeri de Cultura. Aquest organisme estatal, del que depèn, l’ha deixat durant els últims anys en el més lamentable abandonament. Blanca Calvo, directora d’aquesta biblioteca, confessava a El País la passada tardor com d’emocionant li va resultar comprovar que només enviant un correu demanant voluntaris els contestessin immediatament un munt d’usuaris. “Encara que no deixa de ser un dilema moral i professional”, resalta, “perquè són ells els que estan cobrint necessitats que hauria d’estar atenent l’Estat”.

En una ciutat on el 40% dels seus habitants s’ha fet habitual d’aquest centre del saber, del llegir, un grup de ciutadans de Guadalajara es decidiren a pagar amb els seus diners les subscripcions de 62 publicacions (abans de la crisi se’n rebien més de 200) i compraren desenes de novetats editorials per cobrir l’esvoranc pressupostari. Al 2007, últim any feliç abans de l’inici del desastre financer, la biblioteca de Guadalajara disposava de 150.000 euros per adquirir material. El 2012 no es va assolir ni un terç d’allò (46.000 euros) i per al 2013 les previsions són igual a zero.
portada_web3.jpg
En aquest mateix reportatge al que hem aludit anteriorment s’explica la història de Concha Carlavilla, qui coordinà durant sis anys les activitats d’animació a la lectura fins que, l’agost passat, fou acomiadada per la Fundación de Cultura y Deporte de Castella-La Manxa, de la què depenia. Concha encarna l’esperit d’aquesta biblioteca com ningú: renuncià a la seva plaça fixa de bibliotecària en un poble per treballar a la de Guadalajara i, malgrat l’acomiadament, prossegueix col·laborant com a voluntària. “He vingut de nena i ara vénen les meves filles. Aquesta biblioteca és com un organisme amb vida pròpia i jo vull seguir participant-hi, aportant el meu granet, perquè això segueixi com sempre des fe fa 30 anys”, explica amb vehemència mentre sosté en una mà un exemplar de Al este del Edén sobre el que debatran en el seu club de lectura, un dels 30 que funcionen a la biblioteca i en els què hi participen 500 adults i 150 infants. Les seves últimes paraules ressonen tenyides d’un aire reivindicatiu: “En els moments de crisi és quan s’ha d’invertir més que mai a les biblioteques. La gent no té diners per comprar llibres, però segueix necessitant accedir a la cultura i a la informació. O és que, a més a més d’acomiadar-nos de la feina, tampoc tindrem dret a llegir i a saber?”.

Bicimissatges d’esperança

portada_web4.jpg
“La Veloz Ecomensajería” fou el nom que posaren a la cooperativa de treball associat que un grup de joves aturats crearen a Saragossa el 1993, en un moment socioeconòmic molt similar al que ara viu el nostre país. L’atur colpejava amb duresa (la taxa d’atur era del 20%, davant del 26% actual) a una població que s’acabava de despertar del somni olímpic (els Jocs se celebraren a Barcelona el 1992). Ara, vint anys després, la conjuntura és fins i tot pitjor i, no obstant això, aquesta manera diferent de generar llocs de treball s’ha mantingut trencant els esquemes de l’empresa tradicional. Davant l’“ànim de lucre de tota la resta”, a La Veloz Ecomensajería defensen que és factible aixecar projectes “econòmicament viables, ecològicament sostenibles i socialment justos”. Una quimera? Vegem com passaren de les paraules als fets.

Començaren el 1993 amb una idea trencadora i molt atractiva: es podia crear un servei de missatgeria en bici a la ciutat de l’Ebre. Des de llavors han crescut, diversificant la seva àrea de referència: també ofereixen serveis de missatgeria nacional, així com també es dediquen a la reparació de bicicletes i a assessorar sobre cicloturisme. Santi, un dels seus fundadors, explica quins són els pilars de la seva “estratègia empresarial”: “Les entitats d’economia social i solidària col·loquem al centre a la persona. Però això no és suficient per a sostenir l’ocupació. Per això hem reforçat aspectes fonamentals com ara la formació, la diversificació de la nostra activitat o el repartiment del temps de treball”. També han sabut guardar per quan arribessin els temps difícils. Des de la seva creació mai s’han repartit beneficis entre els i les cooperativistes. “Això ens ha permès crear uns fons de reserva que ens ha servit de ‘coixí’ per garantir l’estabilitat a la feina”, assenyala en Javier, del departament financer d’aquesta cooperativa aragonesa.

Carlos Rey, membre de la Secretaria Tècnica de REAS (Red de Economía Alternativa y Solidaria) en una entrevista concedida al col·laborador d’alandar Javier Pagola, subratlla la importància que tenen avui dia les iniciatives d’economia solidària. “Practicar l’equitat és pensar en la dignitat de totes i cadascuna de les persones. Totes elles són valuoses, però són diferents i no necessiten el mateix: l’escala salarial no ha de distanciar-les. El treball és molt més que una feina remunerada i ha de permetre a cada persona autonomia, desenvolupament integral i fer la seva aportació social. La cerca de sostenibilitat estudia i reconeix l’impacte de les nostres accions sobre el medi ambient i intenta reduir-lo. El principi de cooperació ens indica que sempre és millor cooperar que competir: hem de ser competents, però no competitius. El compromís amb l’entorn ens convida a no viure aïllats, sinó a col·laborar amb el desenvolupament local, treballar coordinats amb altres moviments socials, denunciar, reivindicar i proposar alternatives”.

REAS, que comença la seva labor a la dècada dels 90, compta el 2013 amb 250 entitats i empreses d’economia solidària i unes altres 40 com a sòcies col·laboradores. Actualment dóna feina a 5.902 persones i agrupa en diferents activitats a d’altres 17.000. Forma part de RIPESS, la Red Intercontinental de Economía Social y Solidaria que està present a 65 països diferents dels cinc continents i que celebra trobades amb asiduïtat; la propera serà a Filipines.
portadaweb5.jpg
El fenomen de l’economia solidària no es limita a petites experiències. A Amèrica Llatina és una forma de vida prometedora recollida com a model a les Constitucions nacionals de Bolívia, Brasil i Equador. A la zona francòfona canadenca de Québec l’economia soliària ha creat ja 125.000 feines. Brasil compta amb un ministeri dedicat a l’economia solidària i el president François Hollande ha revitalitzat a França un Ministeri delegat d’Economia Social i Solidària. El país veí compta amb una xarxa de 40 municipis que han acomodat la seva activitat a principis d’economia solidària i existeix el MES (Moviment d’Economia Solidària), que agrupa a persones que volen viure d’acord a aquest model alternatiu.

Aquest banc sí que és bo

No tots els bancs tenen pèrdues, arruïnen els seus clients, desnonen els que no poden pagar la hipoteca. Alguns no reparteixen milions entre els seus directius i després de declarar-se en fallida demanen rescats multimilionaris a “mamà” UE que després pagarà la població, que haurà d’assumir un deute que no va generar.

Existeixen, per fortuna, també bancs com ara el Fondo de Solidaridad, Paz y Esperanza, (www.fondodesolidarid.org) que funciona des de fa 28 anys a Granada i que presta sense interessos, finança petits projectes a tota Andalusia a través de microcrèdits a fons perdut i que dóna suport a molta gent que es troba a les últimes.

Sobre aquest projecte escrivia el col·aborador d’alandar José Luis Palacios a la revista Noticias Obreras, de la HOAC, fa no gaire més d’un parell de mesos. El reportatge al que ens referim descobria una de tantes iniciatives solidàries, basada en principis de la banca ètica, que compta amb 260 socis i sòcies, que s’encarreguen d’aportar una quota periòdica sense esperar que els la tornin.

Des que començà a caminar, aquest “banc bo” ha concedit finançament i suport d’emergència a més de 1.200 beneficiaris que han posat en moviment un milió 803.000 euros. Aquest corrent solidari ha donat els seus fruits, tal i com reconeix Carmen Baena, integrant del Fondo: “Se’ns va demanar que compartíssim una mica de la nostra economia perquè pensàvem que moltes aportacions petites podrien ajudar a persones sense feina a crear el seu propi lloc de treball o bé a sortir d’una situació econòmicament apurada”. I prossegueix: “Molts de nosaltres fins aquest moment no havíem sentit a parlar dels microcrèdirs ni de la banca alternativa. Simplement volíem compartir la nostra economia de manera solidària i, sobretot, anònima”. Una altra de les sòcies del Fondo, Mari Paz García, militant de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), reconeix que el que fan “és quelcom petit que beneficia gent que ho necessita però que, lamentablement, no arriba a tots els que ho requereixen”.

Des del 1997, el compromís de devolució és obligatori per als qui reben els préstecs del Fondo. A més a més dels socis, es creà la figura del “depositant”, que presta els seus estalvis sense demanar interessos i sense ni tan sols tenir la seguretat que es revaloritzi d’acord a l’IPC la quantitat prestada. El Fondo de Solidaridad, Paz y Esperanza, encara que és un projecte creat per gent de l’Església, des del principi s’identificà com a aconfessional i en ell hi participen persones de diferents sensibilitats, creences i ideologies.

La generositat s’aprèn

Ara que el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, se sortirà amb la seva amb el propòsit que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania no se segueixi impartint en els centres públics d’ensenyament, haurà de buscar altres fórmules per aconseguir que qui estudia entengui que existeixen drets i valors que val la pena ensenyar i aprendre a l’escola- el de la solidaritat amb les persones que pitjor ho passen n’és un dels més importants. Per això l’experiència d’Aprenentatge Servei (ApS) té un enorme valor. Però, de què estem parlant? Es tracta d’una pràctica gràcies a la qual nois i noies, fonamentalment dels últims cursos de la ESO i de Batxillerat, actuen sobre les necessitats reals del seu entorn amb l’objectiu de millorar-lo.

Així ho fa Juan de Vicente, professor de l’IES Miguel Catalán de Coslada, un municipi de 90.000 habitants ubicat al corredor de l’Henares (Madrid). Juan és un enamorat de la iniciativa que facilita que l’alumnat faci “pràctiques” a diferents matèries avaluables a través d’un breu període de voluntariat, per exemple, en un centre d’atenció a persones amb Alzheimer. Després d’haver-lo complert tenen l’oportunitat d’explicar als seus companys a les classes de ciències, per exemple, el que han après sobre l’envelliment, la malaltia, etc. aprenen molt, ho comparteixen amb la classe i a més a més se’ls introdueix el “cuquet” de la solidaritat. Les seves experiències es poden llegir al blog (http://asmiguelcatalan.blogspot.com.es).

Roser Batle, pedagoga i professional de l’educació en valors, ha escrit el llibre Aprendizaje servicio (ApS). Educación y compromiso cívico, una de les obres en les què millor s’explica aquest projecte pedagògic tan necessari. Explica Batle que l’ApS és un mètode molt útil “per unir aprenentatge amb compromís social, sense oblidar que el veritable èxit de l’educació consisteix a formar bons ciutadans capaços de millorar la societat i no només el seu currículum personal”. L’autora destaca també les seves qualitats pedagògiques en afirmar que “quan es posa en pràctica, a més a més de fer un servei a la comunitat i ajudar els altres, es converteix en un dels mètodes d’aprenentatge més eficaços, perquè els nois i noies troben sentit al que estudien quan apliquen els seus coneixements i habilitats a una pràctica solidària”.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.