El repte de definir el model de convivència en el segle XXI

  • por

Foto. F. Garci?a Are?valo.Segons les últimes dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística referits al mes de gener de 2011, a Espanya el 12,2% de la població és estrangera. És a dir, 5’7 milions d’homes i dones que estan inscrits al padró d’algun dels municipis estatals. Del total, menys de la meitat (2’4 milions) pertany a algun dels 27 països que conformen la Unió Europea, mentre que 3.300.000 provenen d’altres països. Una segmentació que, a simple vista, sembla gratuïta però que comporta una diferenciació de drets. Mentre que les persones nascudes en algun dels països de la UE, incloent-hi Espanya, tenen dret a circular, residir i treballar dins del marc de la Unió. Les de la resta, aquests més de tres milions, no.

Discriminació a la UE

Fins aquí la norma, però ja trobem la primera excepció amb una població a la qual es discrimina: la romanesa. Tot i ser ciutadans comunitaris, els romanesos tenen des del passat mes de juliol limitat el seu dret al treball a Espanya. Adduint «consideracions internes generades per la situació del mercat laboral» el Consell de Ministres decidia que aquells ciutadans i ciutadanes d’aquesta nacionalitat que no estiguessin donats d’alta en el sistema de Seguretat Social espanyol abans de 22 de juliol havien de tramitar una autorització de treball – igual que els extracomunitaris- basada en l’existència d’un contracte de treball.

La realitat és que el romanès és el col•lectiu d’estrangers més nombrós al nostre país. Suposa el 15’1% del total, seguit pel marroquí (13,4%), l’equatorià (6,8%) i el colombià (4,7%). Si ho analitzem per continents, el 41% procedeixen d’Europa, el 24,8 vénen de Llatinoamèrica, el 18’8% són d’Àfrica (inclosos els que vénen de països del Magrib) i només un 6% han arribat des d’Àsia .

Mà d’obra d’un sol ús

pag4_temadeportada_recuadro_imane_web-2.jpg

Aquesta disparitat geogràfica genera també diferents estats d’opinió. Segons es publicava a l’estudi El Pols d’Espanya 2010, realitzat per Metroscopia, encara preval una actitud passivament tolerant davant la població estrangera però s’observa un augment de les actituds ambivalents. Així, una àmplia majoria d’espanyols i espanyoles (71%) creu que les persones immigrants «han de tenir els mateixos drets que els espanyols», però només un 4% pensa que «tenen dret a conservar íntegrament la seva cultura i els seus costums, siguin els que siguin «.

Aquest grau de rebuig augmenta si entrem en el terreny laboral. A la pregunta de si una persona estrangera que ha vingut a viure aquí es queda a l’atur durant molt de temps hauria de ser retornada al seu país, un 39% de les persones enquestades va dir que estava d’acord, considerant els i les immigrants només com a mà d’obra, no com a ciutadans i ciutadanes que poden patir atur de llarga durada, un fet pel qual la població espanyola no és amonestada.

«Ens prenen la feina»

Potser una de les frases més repetides referides a la població immigrant és la de «ens treuen la feina», en una Espanya amb la major xifra d’aturats de tot Europa. No obstant això, la taxa d’atur entre la població estrangera és del 32’71%, tretze punts superior a la de la població autòctona, tal com es reflecteix en l’Enquesta de Població Activa referida al tercer trimestre del 2011.

Una precarietat laboral que, a més, té altres conseqüències. Un estudi de l’Observatori Permanent Andalús de les Migracions, titulat «La Influència de la crisi econòmica en la situació laboral dels immigrants: la desocupació», referit a tot Espanya, destaca quatre realitats que viu la població immigrant en l’àmbit laboral.

En primer lloc, té forts desavantatges pel que fa a la probabilitat d’estar ocupada, donada la seva major taxa d’atur. A més, aquest desavantatge té «denominació d’origen», ja que augmenta per a les persones estrangeres que no són membres de la UE, especialment per als qui vénen d’Àfrica, que tenen un 78% menys de probabilitats que la població espanyola d’evitar la desocupació.
pag4_temadeportada2_web-4.jpg
En segon lloc, amb igual edat i formació les persones immigrants tenen una probabilitat significativament major d’estar aturades. La tercera conclusió és que l’haver encasellat a la mà d’obra immigrant en llocs de l’estatus ocupacional mitjà-baix, com ara la construcció (un 40% del total d’estrangers empleats a finals de 2007) ha accentuat la seva vulnerabilitat. Finalment, es posa de manifest que abans de la crisi, el fet de portar més temps residint a Espanya donava una probabilitat major d’estar ocupat. Ara aquesta petita avantatge s’ha esvaït i el risc de la desocupació ja no entén d’antiguitat.

Per a les persones estrangeres, a la manca de treball s’uneix la preocupació per poder mantenir la seva situació regular si estan en tràmits de renovació. La Llei d’Estrangeria preveu diferents situacions de renovació, però totes passen per un mínim de cotització de tres mesos, a més de tenir una oferta de treball en ferm, cosa que cada vegada és més complicada per a immigrants i autòctons. Si els treballadors i les treballadores no compleixen amb aquest requisit es poden veure abocats de nou a ser irregulars, una situació en què es calcula que viuen (per diferents motius) unes 700.000 persones a Espanya.

Es penalitza el color de la pell

Aquesta situació d’irregularitat pot comportar la reclusió en un centre d’Internament d’Estrangers (CIE), autèntiques presons per a unes persones que no han comès cap delicte, sinó una falta administrativa greu -no disposar de documentació en regla- i la posterior expulsió. Algunes associacions han denunciat, a més, que en els controls d’identitat, la policia aborda preferentment a persones pertanyents a minories ètniques sense més motiu que el color de la seva pell.
En un informe recent publicat per Amnistia Internacional (AI) s’assegura que «amb el pretext del control a la immigració, en un mateix dia es pot aturar diverses vegades a qualsevol que no tingui aspecte europeu per comprovar-ne la documentació «. L’estudi titulat Pareu el racisme, no les persones. Perfils racials i control de l’emigració a Espanya denuncia que, tot i que la Constitució espanyola garanteix en el seu article 13.1 la igualtat de drets per sobre de raça, sexe o religió (tant a la població espanyola com a l’estrangera) en la realitat s’exerceixen aquestes diferenciacions a l’hora de demanar la documentació.

Aquesta persecució es plasma també en l’enduriment de les mesures sancionadores per a les persones que estan en situació irregular, «utilitzant de forma generalitzada l’expulsió» – afirma AI -davant d’altres formes de sanció. Tot i que la Llei d’Estrangeria recull l’expulsió com a pena, trobar algú irregularment en territori espanyol constitueix una «falta administrativa greu» i, per tant, pot ser sancionada amb una multa. Aquest supòsit va ser recolzat pel Tribunal Suprem el 2006. No obstant això, AI denuncia que moltes de les ordres d’expulsió s’estan dictant pel procediment preferent (48 hores), el que fa impossible recórrer la decisió.

Creuant l’estret

pag4_temadeportada3_web-4.jpg
L’arribada de persones a bord d’embarcacions a les costes peninsulars no ha cessat tot i la manca d’oportunitats laborals. Només en el primer semestre de 2011 ja havia augmentat en un 80% l’arribada d’immigrants irregulars a les costes després de jugar-se la vida a l’estret.

Segons dades de l’Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex), durant el primer semestre de 2011 van ser interceptades a les costes espanyoles 2.600 persones immigrants. Aquestes xifres són referents a les que van arribar, com apunta el secretari general d’Andalucía Acoge, Mikel Araguás, «l’arribada en pasteres i en cayucos és un drama humà del qual es parla poc i en el qual es calcula que han perdut la vida més de 1.000 persones».

Una altra realitat que afronten les persones immigrants és la manca de reconeixement públic respecte al que aporten a l’economia i a la societat d’aquest país. Si parlem en termes monetaris, la immigració és un factor dinamitzador del sector productiu. El 30% del creixement del PIB entre mitjans dels anys 90 del segle XX i la primera dècada d’aquest segle es va deure a l’entrada massiva de persones immigrants al mercat laboral.

La xifra, en aquest període, es concreta en prop de 5.000 milions d’euros anuals a través d’impostos i contribucions socials. O, dit d’una altra manera, el 50% del superàvit de la Seguretat Social en els temps de major creixement es va produir gràcies a aquestes aportacions. Avui, en temps de crisi, la contribució de les persones immigrants representa el 10% del total de les cotitzacions a la Seguretat Social. Però no tan sols això. La riquesa cultural que suposa l’intercanvi i la barreja, una de les característiques de la identitat d’Espanya des de l’inici de la seva història, està cada vegada més present en la nostra vida quotidiana.

«Durant els pròxims anys, el veritable repte consistirà a definir el model de convivència per al segle XXI. Hem d’arribar al concepte de ciutadania per sobre del de la nacionalitat «, assegura Mikel Araguás, secretari general d’Andalucía Acoge, per al qual» hem de deixar d’assumir la immigració com un fenomen utilitarista en el qual l’immigrant és únicament un treballador, perquè a més d’això és pare, mare, veí, contribuent … «.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.