El menjar es llença

  • por

Foto. Malena GómezEn aquest món de superabundància i malversació, la dita tradicional “el menjar no es llença”, amb el que les nostres mares ens feien pensar quan ens queixaven del plat que odiàvem, ha perdut el “no” i s’ha acabat convertint en una dolorosa realitat. El 2011, a Espanya es va llençar a les escombraries 163 kg d’aliments per habitant. Aquesta xifra ens col•loca en el sisè lloc dels vergonyós ranking europeu. Al continent es malbarata una mitjana de 179 kg per persona o, el que és el mateix, el proppassat any es va llençar a les escombraries 89 milions de tones d’aliments. Fóra bo no pensar en la quantitat d’éssers humans del sud del planeta que haurien sobreviscut amb el que en el vell continent malbaratem.

L’actualitat ens enfronta a un escandalós augment d’aquest fenomen. Del malbaratament massiu d’aliments s’ha de repartir la responsabilitat entre persones particulars (42%), productores (39%), empreses de menjars preparats (14%) i comerços (5%). Els restaurants no es queden al marge. A Espanya existeixen 85.230 i es calcula que cadascun d’ells malbarata mitja tona de menjar a l’any.
Hi ha qui intenta trobar solucions a aquest desastre. Un exemple és la guia que va presentar, el 2011, la multinacional Unilever Food Solutions i la Federació Espanyola d’Hostaleria i Restauració. El manual, titulat Treballi de manera intel•ligent: obri els ulls a les deixalles, pretén donar idees als qui es desenvolupen al món de la restauració i evitar d’aquesta manera el malbaratament incontrolat de menjar mitjançant una cuina més eficient. D’acord amb les dades que aporta aquesta guia, el 60% de les deixalles no serien tals «amb una bona previsió a l’hora de fer la compra. El 30% es produeix durant la preparació (caducitat, talls en la cadena de fred, etc.) i el 10% restant és allò que deixa el comensal al plat».

Caducitat malentesa

Les causes que expliquen el sagnant malbaratament d’aliments són diverses i la majoria de vegades tenen molt a veure amb la manca de sensibilitat de qui ho fa. La preocupació sobre aquest fenomen ha arribat al Parlament Europeu. En el seu plenari del proppassat mes de gener es van discutir fòrmules que puguin pal•liar aquest escàndol. Algunes d’elles passen per que la Comissió Europea aprovi una directiva que modifiqui la forma d’etiquetar els aliments. Tal i com explica l’informe que presentà davant l’Eurocàmara el diputat italià Salvatore Caronna, el 18% dels habitants comunitaris no comprèn el siginificat de la llegenda «consumi’s abans de tal data». Aquesta data sol interpretar-se com el dia en el qual ja no pot menjar-se per raons sanitàries, quan en realitat es parla aquí de qualitat i només en el indicatiu data de caducitat s’al•ludeix a la seguretat alimentària. Altres alternatives s’indiquen més endavant, en aquest mateix reportatge. Són els Centres de Distribució d’Aliments i s’estan desenvolupant a Catalunya.
Foto. Ciro Miguel
El cert és que la crisi econòmica i l’augment exponencial del nombre de persones en estat de màxima necessitat social, al nostre país sense anar més lluny, han provocat que milers d’éssers humans «fitxin», sense faltar una sola jornada, quan els supermercats tanquen les portes. Aquest espectacle esgarrifós permet veure a diari com es produeixen aglomeracions de pobres que esperen al costat dels contenidors als quals s’aboquen els productes que rebutgen les grans superfícies, amb l’objectiu de rescatar de les escombraries el seu menjar diari. Tot plegat resulta més insultant encara si es comprova com alguns cossos de policía s’afanyen a impedir que aquests éssers humans s’aprofitin d’allò que ningú no vol, tot adduint que aquesta pràctica és contrària a la llei.

Moltes famílies, com veiem, sobreviuen no ja de la caritat aliena, sinó d’allò que llencem als abocadors. O d’allò que les grans cadenes d’alimentació descarten. L’investigador i activista Tristram Stuart, autor del llibre Malbaratament, assenyala amb el dit acusador els supermercats per rebutjar el 30% de la fruita i verdura per qüestions estètiques. Tot l’exposat compon una imatge dolorosa que hauria de fer-nos reflexionar cada vegada que obrim a casa el cubell de les escombraries per llençar menjar.

Alguns establiments com ara VIPS (empresa que s’ha distingit en els darrers anys per algunes iniciatives solidàries de valor integrades en la seva política de Responsabilitat Social Corporativa) han optat per establir una «happy hour» d’aliments. Aquesta consisteix en què, a partir de les onze de la nit, els productes frescos que no estan envasats es venen a un preu unitari d’un euro i cinquanta cèntims.

Més d’un milió passa gana

L’aspecte més cruel de la crisi econòmica es veu en l’existència de milers d’éssers humans que dormen al carrer, que no tenen accés als serveis públics de sanitat, educació o assistència social bàsics. Però també en aquelles persones que passen gana. Ja el 2009 una Enquesta de Condicions de Vida que va realitzar l’INE (Institut Nacional d’Estadística) parla d’1.100.000 espanyols i espanyoles que no tenen coberts uns mínims en la seva nutrició diària. D’aquesta manera, aquesta gent «no pot permetre’s un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies». Aquesta dada resulta encara més preocupant perquè aquesta xifra ha crescut ostensiblement en aquests dos anys en els quals s’ha aguditzat la crisi econòmica, que ha colpejat amb molta més força els qui tenen menys.

Gonzalo Fanjul, estudiós del món de la pobresa i responsable del blog 3.500 milions d’idees irreverents contra la pobresa, que es publica en la web d’El País, denuncia la gravetat de la situació: «En els darrers mesos la necessitat d’aliments (i d’altres productes bàsics, com ara els de neteja i endreç personal) s’ha anat estenent a segments de la població que no encaixen en les categories tradicionals d’exclosos. Les noves necessitats no es concentren en els sense sostre, sinó en famílies amb un grau considerable de vulnerabilitat a les que la crisi les ha empès a la vorera de la pobresa».
Foto. Gregory Harbin
Càritas i d’altres organitzacions humanitàries que es dediquen a atendre aquelles persones que ho passen pitjor han incrementat notablement la seva tasca en aquests darrers temps. Els serveis d’acollida d’aquesta organització alerten que les demandes concretes d’ajut han augmentat un 104% entre els anys 2007 i 2010. Al novembre del proppassat any l’organització catòlica va fer públiques les dades de la seva actuació el 2010. Durant aquell any, Càritas atengué 6’5 milions de peticions d’ajut (un 4’3% més que l’any anterior), de les quals dos milions han estat sol•licituts d’atenció bàsica d’emergència: menjar, roba, bolquers i pagament de subministres bàsics com ara llum o aigua. Es tracta d’un rècord històric en els 60 anys de vida de la institució i suposa un increment del 15% respecte a l’any anterior.

Malgrat el panorama desolador que desvelen aquests fets, sempre es poden trobar casos d’éssers que busquen la manera de construir alternatives. D’aquesta manera ho contava el diari argentí La Nación fa algunes setmanes en referència a una família alemanya de tres membres que sobreviuen sense fer ús dels diners i alimentant-se exclusivament d’allò que els altres rebutgen. Aquesta parella de berlinesos, que viu amb Alma, la seva filla de cinc mesos, conta com s’ho fan: «Al voltant de quatre vegades a la setmana vaig a inspeccionar, amb la motxilla, els contenidors dels supermercats biològics; hi trobo tota mena de coses: sabons, xocolates, cosmètics, a més de làctics, fruites i verdures que encara poden consumir-se», explica el pare de l’Alma, el qual aclareix que la seva dieta és vegana (només ingereixen vegetals i no consumeixen cap producte animal amb la finalitat d’evitar la seva explotació). «Me n’emporto més del que necessitem; la resta la regalo a veïns, amics, necessitats. La idea és difondre el missatge que no només es llença una poma de tant en tant, sinó que es llença tot», comenta.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.