En veu alta…

pag12_quepunto1_web-7.jpgJustament fa ara un any aprofitava aquest torn meu de paraula per llançar-vos una pregunta, que per a mi, en aquell moment, emergia amb rotunditat davant d’una realitat local i global en permanent espera. Així, potser amb un cert atreviment, afirmava en veu alta: «Podem ser protagonistes», per preguntar-vos a continuació: Volem?

Pocs mesos després, al maig, al nostre país, on semblava que ja mai succeia res, passés el que passés, un grup de joves, de persones, de famílies, de ciutadans i ciutadanes es van llançar als carrers, a ocupar les places, l’espai públic, a fer-se veure i escoltar, a proposar, a preguntar-se, però, sobretot, a reivindicar que les persones existim, que respirem, que el que uns pocs decideixen afecta milers de milions de persones.

Hi ha qui pensarà, amb no poca raó, que només es passa del malestar a l’acció quan ens afecta en primera persona la injustícia criminal d’aquest món surrealista en el qual les persones són l’últim… des del principi de la humanitat? Sigui com sigui, mai no és tard i, precisament per justícia, tampoc podem desconèixer els qui es van esforçar i s’esforcen, els qui seguirem esforçant-nos amb humilitat per a donar-li, d’una vegada per sempre, la volta a la truita.

Doncs bé, si fa un any me/us preguntava perquè les persones estàvem rebutjant el paper protagonista en la nostra pròpia història -un protagonisme usurpat pels segles dels segles, al qual ni tan sols ens plantegem optar, com si no fos per a nosaltres- avui la pregunta, la reflexió, esdevé exigència.

Una altra ciutadania ha de ser!

Poveda, als que formem la Institució Teresiana, ens va deixar dit «ara com mai…«. Porto donant-li voltes a aquestes paraules des de l’adolescència i en tot moment m’han semblat rabiosament actuals. Per a mi sempre ha estat «ara com mai«; sempre.

I qui pot dir avui el contrari, qui pot ignorar que mai com ara la realitat ens constreny, ens necessita i exigeix que definitivament assumim la nostra responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes? Els perquès, encara que obvis, convé recordar-los.

Ens enfrontem a una crisi global sistèmica que afecta totes les persones, independentment del lloc de naixement i residència, a països enriquits i empobrits. Una realitat mundial on cada vegada és més patent, perquè ja ni s’oculta, que s’han segrestat les decisions, que les acaparen uns pocs. I que la resta, totes i tots, estem exclosos, pendents que ens diguin per on i de quina manera ha de discórrer la nostra vida.

pag12_quepunto2_web-6.jpgÉs un sistema en el qual les persones no pintem res; en el nostre context vivim per a treballar, qui pot i al preu que sigui, fins i tot sense família per no poder atendre-la. És el món al revés, que sens dubte mereix una altra reflexió al voltant de l’aposta crucial per un nou model social, de «desenvolupament» sostenible, en el què totes les persones portin una vida que mereixi la pena ser viscuda… Però ho deixo per a un altre dia.

Aquest capitalisme infame, pràcticament exportat, a la força, a cada racó del planeta, té el seu origen en un model patriarcal, que defèn la supremacia del poderós (del mascle alfa) i que ha determinat un «ordre social» aparentment inamovible. Aquest desordre social està assentat en una inequitativa distribució de les riqueses i recursos (accés/ús/poder) i en la permanent vulneració dels drets humans (socials, culturals i econòmics), col·lectius i individuals.

Un sistema que ens estan obligant a apedaçar a base de demanar-nos «un esforç més». Quina barbaritat! Ens hem d’esforçar els que no hem deixat de fer-ho mai, i no els que manegen els fils, no els que se n’aprofiten i l’han espremut fins a esgotar-lo. I en comptes de sortir al carrer -i exercir una ciutadania crítica i responsable- continuem abaixant el cap i serrant les dents, reduint les nostres forces a conversacions sense final, en família, amb amics i amigues, que a penes serveixen d’esbravament.

pag12_quepunto3_web-6.jpgPerò quant podrem aguantar, què més ha de passar perquè ens convencem que no hi ha una altra, que som la ciutadania global la que hem de revertir aquesta situació i començar a treballar per a les persones, per totes i cadascuna? Quan deixarem de ser meres peces substituïbles d’un engranatge que no funciona ja, si alguna vegada ho va fer.

La tendència del «no podem fer res» avui encara creix més, fins i tot per als que sí ho intentàvem. La temptació és rendir-nos davant de la tristesa de veure que ni patint-ho de prop som capaços de reaccionar. Però, atenció, que així sí ens guanyen la partida! Llavors intento recordar els rostres, noms, passats i presents, cristians i no cristians, que comparteixen el meu camí, el de fer visible el Regne.

I és que cada vegada som més les persones conscients que és la nostra responsabilitat exercir i exigir el compliment dels drets humans als que tenen l’obligació de garantir-ne el seu compliment. Les que tractem de donar exemple d’altres maneres de comportar-nos i relacionar-nos. L’àmbit personal és polític; tot a la nostra vida és política, tot. Per això, ara com mai, hem de reconèixer-nos part del problema i part de la solució. Estudiar-nos, analitzar-nos individual i col·lectivament per proposar alternatives i representar-nos a nosaltres mateixos, ja que ara no ho fa ningú; potser sí als bancs, als mercats, però no a les persones.

Enfront de la globalització de la crisi financera, política i econòmica, ha de globalitzar-se la solidaritat i l’exercici real de ciutadania coresponsable, perquè el meu benestar ja no és possible sense el teu, siguis on siguis, des de la idea del bon viure, tan llunyana avui.

En aquesta ciutadania global, el jovent té un paper principal i no és discurs, és la nostra oportunitat de construir una altra societat per a nosaltres i els i les que ens segueixin. Dir avui Quin punt ser jove! pot resultar fins i tot insultant. Amb 28 anys, entre les meves amigues i amics, majoritàriament universitaris i rondant els 30, tinc més de cinc i sis a l’atur, altres tants emigrats per Europa o estudiant segones carreres, màsters o de tornada a la casa familiar, però només un o dos que hagin pogut comprar-se una casa, poquets i poquetes treballen del que es van formar o tenen sous dignes… i podria continuar donant-ne exemples.

I és que el punt no te’l dóna la joventut, l’hem de posar nosaltres, hem de confiar i creure’ns que tenim alguna cosa a dir i moltíssim per fer. És temps de ser valents i valentes i assumir riscos, de conquerir el món… i ho hem de fer amb tu, amb tots i totes. Mai com ara exercint ciutadania.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.