El passat conegut i desconegut de l’Església espanyola

  • por

Franco bajo palio en los años 50El 23 de novembre de l’any 2006 la Conferència Episcopal va fer públic un document que, amb el títol d’Orientacions morals davant la situació actual d’Espanya, tractava d’analitzar el moment polític que estava vivint la nostra societat aquests mesos.
La data, per descomptat, no va ser casual: mancaven tres setmanes per a què, per primera vegada, es debatés al Congrés dels Diputats la que seria coneguda com a Llei de la Memòria Històrica i els dirigents de l’Església catòlica no volien deixar passar aquesta oportunitat.

Sota l’epígraf «La reconciliació, amenaçada», on es parlava del risc de revisar el passat, es citava la dictadura franquista com «el règim anterior» i afegia: «Pel que sembla, romanen desconfiances i reivindicacions pendents. Però tots hem de procurar que no es deteriorin ni dilapidin els béns assolits. Una societat que semblava haver trobat el camí de la seva reconciliació i distensió es trova, de nou, dividida i enfrontada. Una utilització de la “memòria històrica”, guiada per una mentalitat selectiva, obre de nou velles ferides de la guerra civil i aviva sentiments que semblaven estar superats. Aquestes mesures no poden considerar-se un veritable progrés social, sinó més aviat un retrocés històric i cívic, amb un risc evident de tensions, discriminacions i alteracions d’una tranquil·la convivència».

A més d’una velada exigència d’aturar la recuperació de la memòria històrica, la jerarquia catòlica estava manifestant, en certa manera, la seva por a aquest procés social en què, a més de reivindicar polítiques en direcció al passat, es posava en circulació nombrosa informació sobre aquest passat.

El que els bisbes anomenen al seu document «reconciliació» va ser un procés en el qual milers de desapareguts van quedar a les cunetes i l’elit de la dictadura va conservar els seus privilegis. Un dels més importants ha estat una activa política de la ignorància que ha educat sense coneixença del passat a milions de ciutadans.
Poc després que la jerarquia defensés públicament la seva postura, segons la qual calia deixar tranquil aquest passat, anunciaven la beatificació de 492 màrtirs de la Guerra Civil espanyola. D’aquesta manera, la jerarquia deia una cosa i en feia una altra, la qual explicava clarament la seva por a portar al present de forma pública la seva estreta cooperació amb la dictadura franquista.

El paper que va tenir la jerarquia catòlica durant la Guerra Civil queda perfectament definit pel decret de Francisco Franco del 24 d’agost de 1940 en el que «es disposa que tributin a l’Eminentíssim senyor Cardenal don Isidro Goma i Tomàs, Arquebisbe de Toledo, els honors fúnebres que les Ordenances Militars assenyalen per al Capità General que mor amb comandament en plaça».

L’Església va ser una gran aliada del dictador Francisco Franco, al qual va permetre assenyalar-se a si mateix com a «Caudillo d’Espanya per la gràcia de Déu». Compartien interessos polítics i econòmics, construint una estreta simbiosi durant les gairebé quatre dècades de dictadura.

Però l’Església catòlica ni ha estat ni va ser un monòlit. A la Carta de l’Episcopat Espanyol a tots els bisbes del món, amb data d’1 de juliol de 1937, hi va haver diverses signatures de bisbes i arquebisbes que varen faltar. Alguns ho van fer motivats pels seus vincles amb el nacionalisme, com fou el cas del bisbe d’Oriola-Alacant, Javier Irastorza, o l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, el qual havia prestat protecció per a la seva seguretat al president de la Generalitat, Lluís Companys.

La carta tenia per objecte afeblir els suports internacionals del Govern de la República espanyola i va tenir especial repercussió entre alguns líders polítics europeus. En aquest document, la jerarquia ja havia ocultat l’assassinat de desenes de milers de civils a la rereguarda, almenys 113.000, que romanen encara en fosses comunes i que, majoritàriament, van ser fets desaparèixer mesos abans que es redactés la missiva.

En el document esmentat anteriorment, la Conferència Episcopal afegeix que no es pot fer una lectura selectiva del passat. Però les reivindicacions de l’episcopat seleccionen exclusivament per als seus processos de beatificació als que han pogut ser assenyalats com a víctimes de la «violència vermella». Han deixat pel camí desenes de sacerdots que van ser assassinats pels franquistes o centenars d’ells que van passar per les cel·les de la presó de Zamora, on van ser detinguts sacerdots vinculats al nacionalisme basc o català, els quals van acompanyar sacerdots obrers que s’implicaven en l’ajuda dels que vivien als barris marginals de les grans ciutats.
En aquests casos, la discriminació d’uns o d’altres es deu a una lectura política i a la falta de voluntat de l’episcopat espanyol per reconèixer públicament els seus errors i disculpar-se davant dels que van patir la dictadura per perdre un ésser estimat, veure’l pres o per haver estat educats en un sistema en que el principal objectiu era la castració emocional.

El darrer diumenge, 13 d’octubre, es va celebrar una nova beatificació, en aquest cas de 522 màrtirs de tot el segle XX. L’elecció de la data, un dia després de la Festa Nacional, i el lloc, una de les capitals de Catalunya, que es troba en aquests moments en un conflicte amb l’Estat, assenyalen perfectament la voluntat política de l’acte. El portaveu de la Conferència Episcopal, Martínez Camino, va declarar que «era una ocasió per a què ningú s’oblidi de cap víctima». Però els sacerdots que havien desertat de la croada franquista no hi eren.

Ningú va parlar en l’acte de Marí Ayerra, el capellà de la localitat navarresa d’Alsasua, que va haver d’exiliar-se d’Espanya després d’haver-se arriscat ajudant les vídues dels republicans assassinats. Ningú va parlar de les desenes de sacerdots bascos que foren assassinats per les tropes franquistes, ni de la persecució d’altres religions que foren durament represaliades, ni dels sacerdots que van salvar vides als seus pobles enfrontant-se als falangistes, ni dels que en els anys de la transició van col•laborar, principalment a Navarra i a La Rioja, en les exhumacions de fosses: els sacerdots Victorino Aranguren, Dionisio Lesaca i Eloy Fernández, que van publicar en una revista de les Comunitats Cristianes Populars Història d’una ignomínia i d’una rehabilitació una mica tardana.

La jerarquia catòlica hauria, si vol ser coherent amb la seva pròpia doctrina, de perdonar i demanar perdó, ajudar a que es conegui tota la veritat, reconèixer els seus errors per aprendre’n d’ells, condemnar un règim que no és justificable des de cap punt de vista i acceptar que la política de laïcitat que va dur a terme la Segona República no va ser un atac sinó part de la modernització del nostre Estat. Aquest serà l’inici d’un millor camí, que no es recorre amb la defensa des del present de qui va segrestar la democràcia durant tants anys.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.