Hi ha dones pioneres, que obren camins perquè les coses siguin possibles. Una d’elles és Mª José Arana, religiosa del Sagrat Cor, que va rebre el juny passat el premi alandar, triada de manera unànime per l’equip de la revista. Hem volgut fer aquesta entrevista per apropar més encara la seva trajectòria als nostres lectors i lectores. Doctora en teologia i diplomada universitària en sociologia per la Universitat de Deusto, porta dècades lluitant des de dins de l’Església catòlica per construir la igualtat i el reconeixement de les dones. Actualment és professora a la Facultat de Teologia de Vitòria i a l’Institut de Teologia i Pastoral de Bilbao.
En quin moment es troba la teologia feminista en la resta del món i a Espanya en particular?
La teologia feminista ha fet un gran esforç d’investigació i aprofundiment; té un tarannà, metodologia i sensibilitat originals i enriquidors per a la teologia en general. La seva forma de fer, reconeguda o no, ha influït notablement en el «què fer teològic». En l’àmbit internacional, Elisabeth Johnson és un bon exemple d’aquest repensar els aspectes claus dels grans temes teològics des de la perspectiva feminista. La teologia feminista és plural. Jo no m’identifico de la mateixa manera amb unes corrents que amb d’altres, però aquí estan. En les actes i publicacions del Congrés, a Salamanca 2011, de l’Associació europea de dones per a la investigació teològica (ESWTR), en el qual vaig tenir l’honor també de pronunciar una ponència, podem veure una varietat de corrents i plantejaments. A Espanya tenim l’ATE (Associació de Teòlogues Espanyoles), EFETA (Escola Feminista de Teologia d’Andalusia, però que abasta principalment Espanya i Llatinoamèrica), els grups de reflexió «Dones i Teologia»… Aquests són els llocs on podem seguir les corrents i la situació de la teologia feminista especialment a Espanya.
Va ser responsable d’una parròquia a Biscaia. Com va ser aquesta experiència pastoral, personal i comunitàriament parlant?
Sí, vaig ser «rector» o «encarregada de la parròquia» amb funcions de rector, com deia el bisbe Luis María Larrea, que va ser qui em va nomenar. Vaig estar nou anys. També era mestra del poble. La meva experiència va ser molt bona, vaig ser molt feliç al poble d’Aranzazu, la gent acollia molt bé els meus serveis en un camp i un altre. Vam fer moltes coses i va ser bonic. Però he de dir la veritat: que a nivell pastoral i, especialment, sacramental, em sentia com una «sagristana de categoria» però, al cap i a la fi, «sagristana» … perquè no pots administrar els sagraments (només el baptisme i el permís perquè els capellans poguessin casar), has de dependre del capellà del costat per a moltes coses i et sents malament quan, a més, tenint vocació sacerdotal, tot queda en una mena de succedani incomplert.
El papa va realitzar al juny unes declaracions sobre el celibat. Què et semblen i com es poden vincular al tema pendent de l’ordenació de dones a l’Església catòlica?
Jo no estic en contra del celibat opcional, però sí en contra que es prengui aquest tema amb prioritat sobre la qüestió de les dones a l’Església i, concretament, del sacerdoci de les dones; no només perquè solucionat el tema de la manca de sacerdots ja ni els preocuparia tenir dones en aquests i altres assumptes. La cosa és més profunda.
El deute que l’Església jeràrquica té amb nosaltres ve de lluny, és més urgent i sagnant i toca l’essència de la pròpia Església -com de qualsevol altre grup humà- que necessita el masculí i el femení en les seves institucions. El papa diu que la qüestió del celibat «no és dogma de fe», però tampoc ho és la qüestió del diaconat o del presbiterat de les dones! … I, no obstant això, l’aborden -quan l’aborden- amb una manca absoluta d’arguments sòlids, d’estudis seriosos, de perspectiva actual i de futur lúcida! La qüestió de la dona ha evolucionat enormement en la societat civil i l’Església ha quedat endarrerida.
Ha treballat intensament en fòrums ecumènics. Quins passos hem de donar a l’Església catòlica per avançar sense retòrica en aquest àmbit?
El Fòrum de Dones Cristianes d’Europa i l’Associació d’investigació teològica de Dones Europees han estat per a mi -i continuen sent- llocs de trobada i treball excepcionals per l’intercanvi d’experiències, idees i l’acció conjunta. També hem pogut relacionar i intercanviar impressions amb responsables de les diferents Esglésies i adonar-nos, en la pràctica, de les diferències entre elles… El diàleg amb l’Església catòlica en general no ha passat d’una certa correcció formal, tenyida d’indiferència… encara que hi ha hagut excepcions, per exemple el cardenal Martini (molt excepcional), el cardenal Kasper i poc més… Mentre no existeixi una clara consciència ecumènica a la jerarquia serà difícil avançar.
La seva vida és extensa i intensa en el seu compromís amb Jesús i la seva Bona Notícia. Ha defallit mai? Li fa mal alguna cosa especialment en la seva experiència d’Església?
Mira, tinc dos coses al meu favor: la primera és que sempre he pensat que era un treball a molt llarg termini, mai no he esperat resultats immediats. I la segona és el meu temperament optimista. Això i una visió realista del que són els canvis socials a la història i, més concretament, a la història del feminisme, m’han ajudat a no «morir en l’intent». No obstant això, és clar que m’enerva i em fa mal la ceguesa, així com la lentitud i immobilisme eclesial respecte a la dona! Els sento com una clara contradicció amb l’Evangeli, això fa mal! Crec que cal continuar avançant, és important que la història recordi que a la segona meitat del segle XX i -tant de bo així sigui en el primer quart de segle XXI, grups i col·lectius de dones treballaren a favor de la justícia, la igualtat, la coherència evangèlica… i que ho van fer sense perdre l’esperança, malgrat les moltes dificultats. És important que això consti perquè millori la situació de les dones i de tota l’Església i sigui referent per al futur.
En aquesta vida intensa i extensa qui o quins han estat per a vostè referència, mestres, testimonis?
Pertanyo a una congregació religiosa, Sagrat Cor de Jesús i, evidentment, aquí m’he format, he treballat i rebut tot el que sóc de tantes germanes, actuals i passades; he rebut molt esperit, molta formació, ajuda i amistat. Però en aquesta tasca de la qual estem parlant per a mi han estat molt importants els grups abans esmentats: el Fòrum Ecumènic de Dones Cristianes d’Europa, l’Associació de Teòlogues Europees, el Fòrum d’Estudis sobre la Dona (FEM), EFETA (Escola Feminista de Teologia d’Andalusia), Women ‘s Ordenation World Wide, Dones i Teologia (de forma puntual)… En tots ells he estat molt implicada, ha estat un plaer! El treball en grup m’ha format molt i he pogut realitzar tantes coses precisament perquè ho fèiem així; a mi m’importa i m’aporta moltíssim el treball i la convivència comunitària i grupal. De tota manera, per a mi ha estat un privilegi l’amistat i el treball amb la Pilar Bellosillo que, juntament amb Mary Salas, van ser inspiradores i ànima del FEM. A totes dues agraeixo de tot cor tot el que hem pogut realitzar juntes i tot el que d’elles he rebut, que ha estat moltíssim. Ruth Epting, pastora protestant suïssa i promotora del Fòrum Ecumènic de Dones Cristianes d’Europa -encara viu- és una gran amiga i autèntica mestra, plena de força espiritual, de saviesa i experiència. Quant n’he rebut, d’ella! A totes, a qui cito i a qui és impossible esmentar aquí, a totes un gràcies molt, molt profund.
