Raquel Saravia, profeta de l’alliberament

  • por

pag8_iglesia_web-2.pngRaquel va néixer a la Ciutat de Guatemala el 1942. Es va graduar com a mestra d’educació primària, va estudiar per a ésser professora en ciències socials i va obtenir la llicenciatura en història a la Universitat Nacional de San Carlos.

És una dona oberta a l’acció de l’Esperit. Va arribar el dia en què va decidir «seguir Jesús en radicalitat». Va entrar a la Congregació de la Sagrada Família d’Helmet. Va iniciar la seva missió donant classes a l’escola Belga-Guatemalenc de la Congregació, a la Ciutat de Guatemala, transmetent el seu entusiasme a les alumnes.

L’educació va ser per a ella una vocació que la va fer vibrar durant tota la seva vida. Les alumnes pertanyien a la classe mitjana alta. Vivien en un ambient acomodat, mentre al camp i en els pobles més allunyats i llogarets la gent es trobava en una situació d’extrema pobresa i abandonament. Raquel confessa que «un dia vaig topar amb Jesús en els pobres del meu poble». Aquella crida de Déu a Moisès, «He vist l’opressió del meu poble a Egipte… Vés, doncs, i allibera al meu poble», no la deixava tranquil·la. Raquel detecta la presència de Déu entre els més pobres i exclosos de la societat i en les lluites reivindicatives dels camperols, indígenes, dones…

En un discerniment de fe, Raquel, amb la seva comunitat, opta per iniciar la coneguda «Operació Uspantán». Veia necessari que les joves entressin en contacte amb la realitat de pobresa de la pagesia indígena. Aprofitant la presència de diverses germanes de la Congregació a la missió de Uspantán (Quiché) van demanar alumnes voluntàries per conviure per un temps amb la gent camperola, donant classes als nens, organitzant tallers amb dones i, sobretot, aprenent de la seva experiència.

Les joves que havien participat en aquest projecte tornaven impactades per la situació de pobresa en què vivia la població indígena, sense serveis de salut i educació, marginada, exclosa, ignorada… Després, compartien amb passió aquesta experiència entre les seves companyes de col•legi, familiars i amistats. Aquesta trobada amb la pagesia va significar per a elles una escola de formació vital, de manera que algunes d’aquestes joves es van involucrar, anys més tard, en organitzacions polítiques-socials que busquen un canvi al país. Diverses d’elles van ser segrestades i assassinades pels esquadrons de la mort.

La violència es va aguditzar a Guatemala. Cada dia queien, per la repressió de l’exèrcit, catequistes, dones, joves, sacerdots, gent compromesa per la justícia. En aquest temps, Raquel era vicepresidenta de CONFREGUA i, juntament amb el seu equip, va emetre un comunicat denunciant aquesta situació de pecat.

Com a conseqüència, ella i l’equip directiu van ser assenyalats com a subversius, comunistes i guerrillers. L’exili va ser la conseqüència d’aquesta opció per les persones pobres. La seva congregació va proposar a Raquel estudiar teologia a Roma. Igual que Moisès, el dolor del seu poble el portava com ferida sagnant en el seu cor, sobretot l’assassinat de diverses exalumnes, d’amics religiosos i la llarga llista de màrtirs que seguien donant la seva vida, des de la fe, per a una altra Guatemala diferent.

Acabats els estudis de teologia retornà a Mèxic, ja que no podia entrar a Guatemala. Aquí va prendre contacte amb els bisbes Samuel Ruiz, de Sant Cristóbal de les Cases (Chiapas) i Sergio Méndez Arceo, de Cuernavaca i amb ells va organitzar la Secretaria de Refugiats guatemalencs, que en aquest moment ja sobrepassaven els 50.000 als campaments de Chiapas. Va participar juntament amb aquests bisbes i amb Pere Casaldàliga en la creació del Secretariat Internacional de Solidaritat «Monsenyor Romero».

Sempre tan activa i motivada pel seu amor a Crist present en les persones crucificades de la terra, va animar la solidaritat amb els refugiats. Raquel va expressar que «la solidaritat es va fer tendresa en el cor dels mexicans». En els seus viatges als campaments compartia cursos de catequesi i xerrades d’anàlisi de conjuntura però, com bé diu ella, «Sempre era jo la que tornava plena de Déu pel testimoni que ens donaven de perdó i esperança, malgrat els horrors que havien viscut i la pèrdua de familiars. La lluita per la vida, la seva resistència enmig de les penes i la lluita pel seu alliberament, sorgien d’una fe profunda en el Déu dels pobres».

Després de deu anys d’exili, va tornar a Guatemala. Va creure que l’esperaven anys de descans i quietud, però diu ella que Déu li demanava que fes més. «Volia que transmetés la meva experiència a la vida religiosa». Va ser nomenada mestra de novícies, professora de juniores l’Inter-Congregacional, superiora Regional de la Congregació, presidenta de CONFREGUA, on configura l’equip de dones teòlogues. Va recolzar, amb èmfasi singular, la pastoral de la dona, configurant un equip de teòlogues religioses i laiques que il•luminen aquesta pastoral mitjançant trobades de formació i promoció d’activitats amb grups de dones en les parròquies. Va ser vicepresidenta de la Conferència Llatinoamericana de Religiosos i Religioses (CLAR). En aquest treball fou injectant el carisma profètic i alliberador que ha de caracteritzar la vida religiosa. Va viure amb profund dolor el martiri del bisbe Joan Gerardi, profeta de la Recuperació de la Memòria Històrica, bon pastor que va donar la vida pel reconeixement i dignitat de les víctimes de la guerra. Anys després, Raquel va rebre el guardó «Ordre Monsenyor Joan Gerardi als drets humans» per part de l’arquebisbat, pel seu compromís amb les persones més marginades.

Va participar en la Conferència del CELAM d’Aparecida (Brasil) juntament amb els bisbes. Va ser posteriorment copresidenta del SICSAL amb monsenyor Álvaro Ramazzini. El seu compromís no es va limitar a l’àmbit religiós i eclesial ja que va participar també en la Comissió de Reconciliació per la Pau a Guatemala. És una dona que, des de la seva fe, s’ha estat comprometent amb la justícia i la pau. Ha sabut unir fe i vida, mística i profecia, espiritualitat i compromís sociopolític.

La seva experiència de vida religiosa ha estat una llarga experiència de Déu que l’ha conduïda per camins insospitats i l’ha projectada cap a la lluita per la solidaritat, la justícia i l’alliberament de les persones marginades, pobres, indígenes, la dona… Confessa que «Déu m’ha conduïda a una passió profètica que brolla de l’experiència mateixa que mira la realitat des de Déu». Sempre s’ha caracteritzat per la seva alegria i jovialitat en el servei al seu poble.

Actualment, Raquel es troba bastant malalta, però no perd la serenitat, la lucidesa i l’esperança. Amb motiu del 15è Aniversari del martiri de monsenyor Gerardi, diverses organitzacions, entre elles el SICSAL, li van concedir un reconeixement per la feina de tants anys a favor de l’alliberament integral del seu poble.

Aquesta és Raquel Saravia, dona profeta de Déu al costat dels i les pobres, somiadora i lluitadora per una altra Guatemala i una altra Llatinoamèrica de justícia i fraternitat.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.