“Millor no assenyalar amb el dit, per no augmentar els desencontres”

  • por

pag24_personal_web-6.jpgQui no coneix Juan Masiá? Jesuïta espanyol resident al Japó, tot i que no deixa de ser ciutadà del món… Esta vegada el trobem a Barajas, a punt de facturar i no se’ns pot escapar; així doncs l’abordem allí mateix. Hi ha gent que el coneix per les seves conferències sobre bioètica, d’altra, pels seus diàlegs amb budistes; en tot cas, és molt estimat, admirat i reconegut al nostre país.

Com es troba després de la jubilació?

Es deixa un lloc per jubilació o cessament i es deixa un aliment per prescripció mèdica. Però hi ha dos temes que no admeten cessament ni desocupació. Endevina quins…

Potser parlar i escriure? No para amb la llengua i la ploma.

Sóc xerraire com la meva mare i escriptor com el meu pare. Però, de què serviria escriure sense pensar? De què serviria conversar sense estimar les persones? Per pensar i estimar no hi ha cessament ni desocupació. Si penses amb tot el cos i estimes amb tota la teva vida, estàs vivint. Sense pensar ni estimar, ja has mort.

Això compte també per a les Esglésies?

Prohibir pensar i estimar seria assassinat, al mateix temps que suïcidi.
No tenia prohibit venir a la seva terra i publicar en la seva llengua?
No està en vigor tal mesura, perquè no es podia donar la raó a bloguers inquisitorials que infringeixen per Internet l’octau manament difamant.

Però ja no viu a Madrid, sinó a Tòquio.

No estic desterrat. Pertanyo a la província jesuïta de Japó, que m’envia a ministeris dins o fora del país.

Quines activitats?

Pastorals i acadèmiques, classes d’ètica, col•laboració amb Justícia i Pau i la Conferència Interreligiosa…

Tot això a Tòquio, amenaçat per terratrèmols.

Quan preguntaves s’ha tallat la comunicació per un tremolor. Un minut després tranquil•litzen per ràdio: només nivell cinc sense perill de tsunami. Molt organitzats els avisos d’emergència.

Encara que en Fukushima no els va donar temps. Com supera Japó la tragèdia?

Un desafiament formidable, lluny de superar-se. La Conferència Internacional Antinuclear (Yokohama, 15 de gener, onze mil persones) va demanar el tancament de plantes nuclears i de la seva exportació: “L’explosió de Fukushima, declaraven, va ser un colp a la societat de consum d’Àsia oriental, va dissipar les il•lusions sobre una font energètica presumptament segura. La catàstrofe exigeix revisar els èxits d’una civilització edificada sobre l’abundància i el consum”. En la sessió de clausura, monsenyor Umemura va llegir el missatge unànime de l’episcopat japonès demanant el tancament de les centrals nuclears.

Després del sisme de Fukushima, l’empresa elèctrica i el Govern van alarmar amb talls de corrent. Però a l’estiu no va haver-hi escassetat, amb només sis dels 54 reactors funcionant. L’agenda oculta de la “màfia nuclear”: venda d’urani enriquit i plutoni a Estats Units i exportació energètica i construcció de nuclears a Vietnam, Índia i Orient Mitjà.

Des de Mongòlia denuncien els projectes nuclears en el seu país, que només beneficiarien la minoria rica governant. No es resol el problema dels residus, herència letal per al futur. La protesta japonesa (vuitanta per cent de la població) no demana només el tancament en el país, sinó que clama contra l’exportació del dany. Soterrar radioactivitat fora de les seves fronteres és fer abocador de rics el pati del pobre.
Parlant de fronteres, continua amb el tema del seu llibre més venut?
Em preocupa l’arrelament de la fe cristiana en la cultura japonesa. Monsenyor Mori, bisbe emèrit de Tòquio, assenyala la tensió: “Entre cultura de pedra i de fusta, entre la llei i la pietat, aclapara el pes d’un cristianisme eurocèntric, dogmatitzador, moralitzador i colonitzador… més patriarcal que maternalment”.

No trepitja amb el mateix obstacle a Espanya?

Una Església en crisi va desaprofitar l’oportunitat conciliar de reforma i perd credibilitat per immisericordia. Quin contrast entre el Moisés i la Pietat de Miquel Ángel! Moisés, dur com les taules de la llei, et congela. La Pietat, malgrat ser marbre, et fon les entranyes amb calidesa de fusta.

Aquest contrast de pedra i fusta, el suggereix la cultura japonesa?
Sí: la novel•la Silenci, d’Endo Shûsaku, un batejat catòlic que viu la seva fe com un vestit estret; ni el rebutja, ni pot reformar-lo. Un Déu maternal i compassiu contrasta amb la divinitat mosaica com les fustes del temple oriental amb la fredor del marbre. No arrela la imatge del Crist occidental. Urgeix descobrir des de dins arrels de preevangelització. En el segle XVII s’enfrontaven franciscans i jesuïtes, amb visions de missió diferents. Es repeteix la història en petites esglésies nipones aclaparades per la imposició de l’estil fanàtic d’alguns moviments d’espiritualitat procedents d’Europa.

A qui es refereix?

Millor no assenyalar amb el dit, per a no augmentar els desencontres.
Però insisteix en el desencontre de la pedra i la fusta.

Sense aplicar-lo al peu de la lletra a Orient i Occident, com si el primer fos fusta, dona o mística i el segon, home, pedra o lògica. També Europa té dins la seva “orientalitat” mística oblidada.

Jutjaria la nostra Església com a immisericorde?

“No jutgem i no serem jutjats” (Mt 7, 1), encara que dolguin casos d’immisericordia: un jerarca proclama que “Déu és ric en misericòrdia”, al mateix temps que es porta immisericordement amb algú tan misericordiós com ara el màrtir Óscar Romero.

Què fort! Pot donar-nos algunes mostres d’una altra Església possible, algunes instantànies d’aquelles que explica en els assajos des de l’altre costat del globus?

Només instantànies ràpides per exigències del guió:

? Immigrant divorciada, violada a l’estranger i mare soltera, en nova parella amb catòlic divorciat també immigrant: no li van negar la comunió. Assumpte resolt a l’“àmbit de la consciència”.

? Una persona “sortida de l’armari” honestament i acomiadada per prejudicis del capellà estranger és acollida en la comunitat del bisbe local.

? Una immigrant catòlica sudasiática treballa en un cabaret. El capellà estranger li va dir: “No pots combregar sense confessar-te”. En el centre d’acollida li vam dir: “No donis a Jesús el disgust de no rebre’l, t’estima més que els que et faran treballar aquesta nit”.

? En la seva pastoral sobre la vida, els bisbes japonesos proposen moral sexual amb tres preguntes: “Sóc sincer amb mi mateix? Sóc respectuós amb la meva parella? Sóc responsable de les conseqüències de la relació?”. Sense més detalls, deixen la resposta a la consciència.

? L’episcopat japonés participa, amb grups intereligiosos i moviments cívics en les campanyes contra la pena de mort, rearmament i centrals nuclears, defensa de la vida que comença o que pateix, protecció de la dona, prevenció del suïcidi o empar a minories discriminades, víctimes de la sida i persones amb dependències o discapacitats.

? En la seva pastoral sobre bioètica (2001) i sobre l’Església davant dels problemes socials (2012), els bisbes japonesos proposen sense imposar i animen sense condemnar, fomentant actituds evangèliques que es poden compartir amb altres religions i amb la societat secular que defensa els drets humans. Quan parlen del divorci de creients conclouen: “No se’ls rebutgi en l’Església, aculli-se’ls com Crist els acolliria i acompanyi-se’ls en els passos per refer la seva vida.

Fa pensar, però cal acabar. Resumeixi en una línia, com al Twitter.

Jesús repetia al profeta (Vos 6,6): “Misericòrdia vull”.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.