“És una part de la meva responsabilitat confrontar la meva Església quan s’equivoca”

  • por

Foto. Harper Collins.A finals d’octubre un bisbe emèrit de l’Església Episcopaliana als EEUU visità Madrid, John Shelby Spong. Però no és un bisbe qualsevol, sinó un home valent que porta dècades parlant sense embussos sobre igualtat de gènere, demanant obertura eclesial i reclamant respecte i integració en les esglésies per al col·lectiu LGTB i les minories ètniques. Durant la seva visita al nostre país oferí una conferència, organitzada per l’Ateneu de Madrid en col·laboració amb l’Àrea d’Afers Religiosos de la Federació estatal de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (FELGTB). Alandar va poder conversar amb Spong, que ha estat durament criticat per la seva pròpia Església –i fins i tot amenaçat de mort per extremistes- per causa d’aquest activisme.

Fa uns anys escrigué un llibre titulat Why Christianity Must Change Or Die (Per què el cristianisme ha de canviar o morir). Creu que s’han donat alguns dels canvis que vostè demanava aleshores?
Alguns s’han donat, però no tots. L’Església no canvia d’un dia per l’altre; comença per un moviment petit i després creix i es converteix en una reforma. Però no veig massa moviments en la direcció correcta en les comunitats cristianes esteses pel món; per contra, la resistència davant de qualsevol canvi és molt profunda en totes les tradicions cristianes.

Creu vostè que s’han portat a terme més canvis en les Esglésies protestants que en l’Església catòlica?
És difícil de dir i no sóc suficientment expert en la tradició catòlica; però em fa l’efecte que els seus bisbes passen la major part del seu temps allunyats de la realitat. Fins a 1991 l’Església Catòlica Romana no va admetre que Galileu no estava equivocat i que la Terra no era el centre del món. Cinc anys després d’això van declarar que Darwin i la cristiandat no eren necessàriament incompatibles. Encara estan operant en base a teories sobre la homosexualitat que ningú en la comunitat científica acceptaria avui en dia, continuen definint la dona com a complementària a l’home, han convertit la dona en una “segona classe”. Però també en les Esglésies protestants es donen aquests corrents, per exemple en el fundamentalisme evangèlic que encara pensa que la Bíblia fou dictada per Déu i que tot allò que s’hi diu és literalment cert, el qual no té sentit avui en dia. Per exemple, en el Deuteronomi diu que si un nen contesta malament als seus pares o els desobeeix, ha de ser executat a les portes de la ciutat… però avui ningú no faria això!

Aleshores, les Esglésies són mutables?
Part del problema és que hem anat construint una Església en la qual sembla que no es pugui ser crític amb la Bíblia ni amb les doctrines ni amb el magisteri, tot pensant que el papa no pot equivocar-se… I s’ha demostrat moltes vegades al llarg de la història que el papa pot equivocar-se! Fins i tot va haver dos papes en un moment de la història que es van excomunicar mútuament. D’aquesta manera, la història deixa palès els canvis que calen davant de coses que són bastant absurdes. Alguns passatges de la Bíblia han estat històricament interpretats malament i han causat molt dolor a les persones, especialment a aquelles considerades fora de la doctrina. Com pot l’Església mitigar aquest dolor? Hem d’ésser sempre lliures per debatre i dialogar sobre allò que creiem i dir que allò que tenim és una experiència de Déu; hem de pensar com la podem explicar. La Bíblia és una explicació de l’experiència de Déu aproximadament entre els anys 1000 a.C. i 100 d.C. Moltes de les nostres expressions litúrgiques provenen del s.XIII. No hi ha res de dolent en aquests períodes de la història, però ara sabem molt més del que la gent sabia en aquells segles; és per això que s’han de prendre actituds que mostrin que el nucli de la fe cristiana és que Crist ens fa profundament humans, que la tasca de Jesús en el món va ser donar-nos vida i donar-nos-la en abundància. I no es pot donar vida en abundància si estàs constantment odiant o tenint prejudicis o definint algú en categories molt negatives, com es feia abans amb els esquerrans o com es fa ara amb les dones o, encara més, amb persones homosexuals, transsexuals…

Precisament la integració de les persones homosexuals ha estat un dels seus cavalls de batalla. Com enfronta vostè aquest tema?
Quan es va escriure la Bíblia, la gent pensava que la Terra era el centre de l’univers, no coneixien les bactèries ni els virus i pensaven que tots els signes provenien d’un càstig diví. No entenien el funcionament dels mecanismes naturals i, per això, tot allò que passava a la Natura era un miracle. Pensaven que Adam i Eva eren els primers éssers humans i ara ja ens hem compromès amb Darwin i la teoria de l’evolució. Hi ha hagut un canvi enorme en el món que les Esglésies estan sent molt lentes a acceptar; en termes d’actitud estan arrelades en un període de la història on les dones es consideren “menys humanes”, amb una humanitat inferior a l’home. Assumeixen que ser homosexual suposa haver triat un mal estil de vida i ni tan sols entenen les possibles causes de l’homosexualitat. No conec cap científic professional de la medicina en el món occidental que avui continuï afirmant que la gent tria la seva identitat sexual. La gent descobreix la seva identitat sexual i ara veiem això no com a quelcom dolent; és un aspecte més de la sexualitat humana, que està present a tots els països, a totes les èpoques de la història. És una part normal d’allò que significa ésser humà; aquests són els canvis que estan arribant des del punt de vista de la societat i del coneixement intern cristià. S’ha de confrontar el fet que qui va escriure el llibre del Levític probablement no tenia massa coneixement de les causes i dels orígens de l’homosexualitat, no entenia que era una part natural de la nostra humanitat, igual que una minoria de la població és esquerrana. Pensaven que la malaltia mental era possessió demoníaca i en el segle XIV vam tenir la Inquisició, que matà molta gent. No té res a veure amb decisions morals, sinó amb la manera amb la qual s’organitza el cervell.

Vostè ha estat criticat per les seves opinions i escrits sobre homosexualitat, dones i igualtat racial en la societat i en l’Església. Com a bisbe, com enfronta aquestes crítiques?
Certament no m’hi fixo massa. Per suposat que he tingut crítiques i no només crítiques, sinó enemics: he estat amenaçat de mort 16 vegades en la meva vida i totes aquestes amenaces provenien de creients cristians; mai he estat amenaçat per ateus o budistes. De tota manera, algú qui vulgui intervenir en un debat ha d’estar informat i això implica haver de llegir les més recents definicions científiques dels temes sobre els que es parla. Quan t’adones que la base dels prejudicis és la ignorància, aleshores en nom de Déu s’ha de confrontar la ignorància i això fem. No m’agrada formar part d’una Església que continua perseguint les persones homosexuals o que realitza discriminacions; no és una manera d’entendre Jesús amb la qual jo em senti feliç de conviure. Per això crec que és una part de la meva responsabilitat confrontar la meva Església quan s’equivoca i portar-la pel camí de la veritat.

Un grup de teòlegs escrigué un llibre sobre vostè titulat Can a Bishop Be Wrong? (Pot equivocar-se un bisbe?). Aleshores, podem preguntar-nos: poden estar equivocats tants bisbes (catòlics, protestants, evangèlics, ortodoxos…)?
Mai em van enviar cap còpia d’aquell llibre i si era tot sobre mi, almenys haurien d’haver-me’n enviat un! La gent que escrigué aquell llibre –conec la majoria d’ells- són persones molt conservadores, molt de dretes. No crec que sigui un llibre digne de massa crèdit. Ningú llegeix ja aquell llibre avui i, per contra, llegeixen els meus. Però responent: per suposat que un bisbe pot equivocar-se, sí; la resposta a aquesta pregunta és una sola paraula: sí. Els bisbes s’equivoquen sovint. Però, per exemple, en certs casos d’abús sexual en l’Església catòlica, els bisbes ha decidit protegir l’Església i no protegir les víctimes d’aquest abús i això és clarament un error. Crec que si algú abusa de una altra persona, l’Església hauria de participar en un procés d’investigació per determinar qui té raó i qui no, confrontar les proves. I els bisbes anglicans i protestants també es poden equivocar, no només els catòlics.

Canviant de tema, com veu la situació actual de crisi econòmica?
En tots el països hem d’enfrontar la crisi econòmica. S’ha d’assegurar que tothom sigui remunerat pel seu dur treball i que tothom estigui protegit quan no tingui feina. Aquests són tots dos cantons de l’equació. Sempre hi haurà gent que protegirà només aquells que tenen diners i a aquests els diem “conservadors” o “governs de dretes”. I hi ha governs que volen destruir el sistema de classes i protegir i aquí tenim el sistema comunista, que tampoc funcionà molt bé. Hem d’aconseguir un sistema que sigui just per a tothom, on puguin accedir a capitals per tal de poder-se comprar una casa i iniciar negocis; no crec que el sistema capitalista sigui tan dolent. El que passa aquí al sud d’Europa és que aquells que estan patint són les classes mitjanes i els pobres; no estan patint els rics i crec que això no interessa ningú. Em defineixo com a “capitalista modificat” en matèria d’economia.

En un context com l’actual (crisi econòmica, gent que perd l’habitatge per no poder pagar la hipoteca, retrocés en drets humans…), com hauríem d’actuar les persones que ens diem cristianes?
Per a mi un dels punts més importants del cristianisme és que es crida la gent a estimar els seus veïns: no pots estimar el teu proïsme si el teu proïsme s’està morint de gana, no pots estimar-lo si li estan traient casa seva… Hem d’assegurar-nos que el sistema continua funcionant perquè la gent no s’endeuti tant. Hem de ser responsables per crear equilibri. Tot el país és ric si hi ha una classe mitjana forta, si protegeixes els drets de les persones, aleshores es crea riquesa. Ningú necessita guanyar mil milions d’euros l’any.

I en aquesta situació, què hauríem d’esperar de les nostres Esglésies?
Hauríem d’esperar més lideratge, ser testimonis d’allò que significa, davant de l’economia i la política, actuar sota el principi que estimes Déu amb el teu cor i la teva ment. No s’ha d’aixafar les persones que viuen a la pobresa i no s’ha de tenir por d’apujar els impostos a les persones que acumulen riqueses. Sempre hi ha baralles polítiques i no sé on és el punt mig entre els partits conservadors i progressistes, que existeixen en tots els governs. Si competeixen de manera justa en la campanya, de vegades els conservadors guanyen i de vegades guanyen els progressistes i, en general, sembla que funciona bastant bé. Però si un partit venç totalment un altre i fa el que li rota, pot generar-se una gran crisi per a una gran part de la població. No és possible tenir un país pròsper si hi ha una majoria de persones que són a l’atur o viuen al carrer. La gent no ho tolerarà i finalment s’aixecaran per protestar si pensen que el govern dificulta llurs vides . És lògic i forma part de la història del que significa ésser humans.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.