“Despertar sentiments excloents en un món globalitzat ens allunya de la fraternitat”

  • por

pag24_personal_web-30.jpgEm trobo amb José María Pérez González, “Peridis”, quan acaba de sortir el seu llibre Esperando al rey, que l’ha valgut el Premi Alfons X el Savi de novel·la històrica. Amb ella consolida la seva fama de personatge multifacètic: arquitecte, director d’una Enciclopèdia i d’una sèrie televisiva sobre l’art romànic, dibuixant i autor d’una tira diària en El País que retrata el món polític i promotor d’iniciatives socials com ara les Escoles taller i les Llançadores d’ocupació. I, ara, a més, novel·lista.

Per què aquesta nova passa?

Tenia moltes ganes d’escriure des de feia molt de temps. Quan vaig acabar la sèrie del romànic, molta gent em preguntava si no n’hi hauria més i va ser quan vaig pensar en un llibre que expliqués com vivia la gent d’aleshores. De manera que el llibre seria com la cirera del pastís de Las claves del románico. A mi, sobretot, m’ha interessat l’art i volia contar com era aquell monestir arruïnat que havia al costat de casa meva i que jo ensenyava als turistes amb només deu anys, Santa Maria la Reial d’Aguilar, que després vaig restaurar. Em vaig adonar, tot investigant, que la història gran d’Espanya havia passat per aquell lloc on jo visqué de nen. I vaig veure que tenia una història apassionant per explicar. I fer-ho m’ha ajudat a entendre millor la relació entre l’art i la història.

El romànic es dóna en un món amb molta “capacitat de sagrat”.

Avui l’art és molt conceptual i aleshores era molt sensorial, sobretot el romànic, que és per a mi l’art que té més mèrit, perquè el Pòrtic de la Glòria, per exemple, l’analitzes i veus que Isaïes és igual que el Moisès de Miquel Àngel, però cinc segles abans! O el somriure del profeta Daniel, com es pot fer quelcom tan sublim? Per un sentit transcendent de la vida. El més sagrat és l’ésser humà; una persona és quelcom irrepetible i sagrat i, si tu penses que l’ésser humà és sagrat, tens una visió transcendent, que vol dir que aquí no estem en va, que estan els nostres germans que són exactament iguals que nosaltres. I al romànic aconseguiren una cosa que mai s’ha donat a la història de l’art, que és fondre el sagrat i el profà, perquè som pols, “però pols enamorat”, som pols però pols transcendent i l’element bàsic de la transcendència és l’amor, la comunicació. I això és el que pretén l’escultor romànic i l’arquitecte i el pintor.

Canviem de terç. Parli’m de les Llançadores d’ocupació.

L’any 85, des d’Aguilar, engeguem les Escoles-taller. Era quelcom tan senzill com recollir els nois del carrer que no tenien feina i recuperar edificis històrics tot ensenyant-los un ofici. I ha hagut 7.500 escoles taller a tot el món. Ara, escoles-taller no es poden fer perquè no hi ha diners; i no posaràs més gent al sector de la construcció perquè ha fet figa. El papa va dir una cosa que jo comparteixo: l’atur treu la dignitat a les persones. I el més important és tornar aquesta dignitat amb ocupació o feina. I em vaig plantejar crear equips de desocupats que s’ajudessin uns als altres en la seva recerca d’ocupació. Han d’estar professionalitzats, amb un coordinador que sàpiga de dinàmica de grup. Els primers cristians posaven els seus béns en comú; aquests posen en comú els afectes, els serveis i funciona de meravella.

Començaren amb quatre, ara n’hi ha gairebé cinquanta i el doble el proper any. Com es financien?

Està mantingut per fundacions, empreses i algunes comunitats autònomes. És un projecte que volem no burocràtic i privat-públic; l’animació i la gestió més privada i els fons, en part, públics.

Sembla un model d’inversió en “el capital social” dels desocupats.

És un model de creixement de les persones basat en l’equip, que és molt més que el grup perquè té una finalitat. I en l’esforç, és a dir, “arromanga’t”. Creixement personal en el qualitatiu, en allò de millor que tenim, que és la compassió (en el sentit etimològic “patir amb”); és a dir, la solidaritat, colze amb colze.

El llenguatge que fa servir em sembla molt catòlic. Vostè és catòlic?

Jo he estat molt de catòlic; ara sóc un humanista. Jo crec profundament en l’ésser humà. A l’evangeli de Mateu hi ha la narració del sermó de la muntanya i allà està tot. I això val per a tothom, siguis creient racional o sentimental.

És a dir, les Benaurances…

I també la pregunta que fa Jesús als seguidors de Joan Baptista: “Què anàreu a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent?”. És a dir, a la vida tu has de tenir una línia personal on, quan et compromets amb alguna cosa, et compromets i poses els mitjans per tal de fer-la amb determinació. A Espanya tothom diu “s’hauria de fer, no es pot fer res, que ens rescatin…”. Aquesta coartada que tot està malament, aquest pessimisme general com si no tinguéssim salvació… Però què em diu, si cada dia surt el sol? Ens hauríem de preguntar: “Què puc fer jo i quins mitjans he de posar per tal d’aconseguir-ho?”. Perquè hi ha moltes bones idees, però s’han de portar a la pràctica.

Parli’m de la seva tira diària al diari El País. Se li enfaden els polítics?

No. S’enfaden si no hi surten. Jo explico com veig les coses, però els tracto bé. Potser algú s’enfada. Sé que a alguns no els ha agradat com els tractava. Tierno en el seu temps, Anguita i Aznar tampoc; hi ha qui pensa que no els fas justícia. Però, senzillament, convertint-los en personatges d’historieta els humanitzes, perquè la història és benèvola. Alguna vegada he pensat: “Què bon humorista seria si tingués mala llet”, però després em vaig dir: “Però no seria jo”. I, si els tractes amb tendresa, tens més credibilitat, saben que els aprecio. Em donen de menjar, mira si els apreciaré. I, com més personatge, millor. El meu gran personatge era Fraga; era un volcà.

La seva vinyeta d’avui i la de molts dies va del tema català, del debat del referèndum. S’atreveix a fer-hi un vaticini?

Això té mala sortida perquè estem mobilitzant sentiments excloents. Això que diuen que ens roben… Escolta, en tots els països tributem les persones, els contribuents, no tributen els territoris; aleshores, una persona que té més ingressos ha de tributar més perquè aquell que no els té no pot pagar, es obvi. Llavors, tot el que sigui despertar sentiments excloents en un món globalitzat, posar barreres i fronteres, ells i nosaltres, s’allunya de la fraternitat i de la germanor, ens separa tant com la riquesa i la pobresa, la cultura i la incultura. El que hem de fer és crear ponts. Quan hi ha un “nosaltres i vosaltres”, malament, perquè tots som “nosaltres”.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.