“Cal buscar una relació personal amb Déu en clau d’amor”

  • por

pag24_personal_web_1_-2.jpgMari Mar Graña és professora d’història de l’Església medieval a la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid) i s’ha especialitzat en mística femenina, tot estudiant la vida de les dones que, dels segles XII al XV, van inaugurar una nova manera d’estar a l’Església, des de la base d’una experiència espiritual profunda. Unes laiques, altres religioses, unes casades i altres voluntàriament soles, totes es dedicaren al servei de la comunitat i gaudiren de gran autoritat al seu temps. Àngela de Foligno, Juliana de Norwich, Hildegarda de Bingen, Brígida de Suècia o Hadewijch d’Ambers són dones la memòria de les quals cal recuperar: constitueixen un patrimoni a conèixer i del qual aprendre, després de segles de desconeixement i oblit. I en això està la professora Graña.

Com se l’acudí dedicar-se a la mística femenina?

La meva vocació és l’estudi de la història de l’Església medieval perquè, des de ben petita, nosaltres hem viatjat en família a veure “pedres velles” i sempre em seduí l’Edat Mitjana, el romànic, la catedral de Santiago… Tota aquesta espiritualitat m’ha acompanyat des que tinc memòria. M’inicií en la investigació amb una tesina sobre frares mendicants a la Galícia medieval. Quan em vaig plantejar fer la tesi doctoral, la meva directora, que és especialista en la història de les dones, em va proposar fer-la sobre les monges mendicants. D’aquesta manera, estudiant les monges, vaig arribar al món de l’espiritualitat femenina. Em fascinà totalment. Va ser un xoc gran constatar que un tema tan ric i important fos tan desconegut. Després, sent ja professora a Comillas, em van demanar que creés una assignatura amb el títol “Mestres de la Mística Medieval”, el qual m’obligà a aprofundir més.

Què és el que es descobreix quan algú s’aproxima a aquest món de la mística femenina?

És un fenomen molt ampli i variat, difícil de sintetitzar, perquè hi ha dones de tot tipus: monges de múltiples ordes religiosos, laiques amb trajectòries de vida molt diferents, diverses edats i estatus social, contextos geogràfics i culturals heterogenis… Malgrat tot, la perspectiva històrica ens permet afirmar que la mística ha estat una via d’expressió femenina al llarg dels segles i que hi ha un vincle entre ser dona i ser mística. Aquestes dones remarquen la dignitat de la persona en quant creada per Déu a la seva imatge i semblança. El qual, en última instància, implica defensar el valor del sexe femení en una cultura amb profundes arrels misògines. Ensenyen, entre d’altres, dues coses importants: primera, que l’ésser humà pot establir una relació amorosa directa amb Deu; segona, que té una veu que val la pena ésser escoltada. D’aquí han tret la seva força per fer-se presents al món i produir una obra pròpia, un pensament propi que ens dóna claus per situar-nos a la vida i obrir-nos a la transcendència.

Són les beguines les que parlen de Déu en femení?

Les beguines parlen de Déu en femení, però qui elabora una teologia del Déu mare és Juliana de Norwich, una laica que decidí viure com a reclusa en una cel•la. En aquell terrible segle XIV, època de la pesta negra, aquesta forma de vida que ens sembla tan estranya constituí el marc en el qual ella donà a llum una teologia lluminosa i esperançada, veritablement profètica. Les beguines crearen una nova forma de consagració laica independent de les autoritats eclesiàstiques i es dedicaren al servei de la comunitat de formes molt diverses. A més, al segle XIII originaren la teologia en llengua materna: són les primeres que escriuen de Déu i sobre Déu en vernacle, en llengua viva. Això no és només una qüestió formal, ja que afecta al fons del discurs teològic, que aleshores es pensava i s’escrivia en llatí.

Aquestes místiques tenien autoritat, eren reconegudes. Com l’aconsegueixen?

El món medieval és considerat, injustament, una època d’obscurantisme. Aleshores va haver possibilitats d’expressió religiosa que avui ens sorprenen. Les místiques no es van limitar a l’experiència personal de Déu: van voler beneficiar amb ella a la comunitat. Són mistagogues amb autoritat perquè en aquell context es reconeixia la capacitat femenina per a la mística i la possibilitat de la trobada amb Déu expressada en visions o experiències extraordinàries. No estic parlant de credulitat ignorant –quelcom que, indubitablement, també es donava. Em refereixo a la capacitat d’aquell món per rebre i valorar un missatge teològic nou, profund i coherent, avalat pels seus continguts i per l’experiència de vida de qui l’elaboraven. Avui hem perdut en una mida important aquesta “capacitat de diví” que tenien aleshores, en part perquè estem molt condicionat pel racionalisme modern i tendim a posar-nos a la defensiva davant de les experiències extraordinàries o el llenguatge de les visions.

Elles trien la via del coneixement amorós de Déu i les seves expressions són molt eròtiques, carnals, afectives…

Sí, tenen una relació personal amb Jesucrist el ressuscitat i, habitualment, això implica que poden tocar-lo i besar-lo. Aquest és un aspecte fonamental de la seva experiència. En la seva condició de consagrades, són esposes del Crist i porten aquesta relació a manifestacions de gran intensitat, de vegades radicals. Són especialment intenses les beguines o místiques com Àngela de Foligno, que atorguen a l’erotisme un lloc fonamental en la seva experiència. No deixa de ser quelcom tan necessari com posar en joc la persona integral, cos i ànima, en la relació amb Déu.

En alguna ocasió li he sentit dir que la mística femenina suscita reticències, si no menyspreu, en alguns àmbits del món acadèmic.

És pel tema femení en general; no només l’espiritualitat femenina, sinó la història de les dones, molt reconeguda en alguns àmbits però poc o gens en altres. Algunes historiadores importants defensen actualment que la tasca que tenim pendent és que la història de les dones sigui inclosa en la història i deixi d’ésser un reducte apart. N’estic totalment d’acord. Però això no és fàcil. Requereix un important canvi de mentalitat. Bàsicament, admetre que les dones també hem estat agents de la història.

Quina creu que és la principal aportació d’aquestes dones a l’Església?

Crec que la recerca d’una relació personal amb Déu en clau d’amor. Això tan elemental potser no el tenim suficientment assolit els cristians. No és suficient acomplir les normes: el cristià ha d’aspirar a més. Conèixer aquestes místiques ens ajuda a obrir-nos a Déu. La mística cristiana –masculina i femenina- és un filó, un tresor que, en la meva opinió, convindria que l’Església utilitzés més en la seva pastoral. Aquestes dones ens recorden el missatge cristià més bàsic, aquest que ha d’ocupar el centre de les nostres vides i que és l’encontre i la relació amb Déu. D’aquí brolla tota la resta. Però estem una mica orfes de l’experiència espiritual de les místiques i els místics; no hi ha un accés generalitzat a ells i són poc coneguts. En el món d’avui dia, sovint tan embrutit, és fonamental conèixer el camí d’ humanització, de realització i millora -personal i social- que ens proposen. Aquest camí de l’amor que és, en definitiva, la utopia cristiana. El papa Francesc va molt en aquesta línia.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.