Provocació o llibertat d’expressió?

  • por

pag19_nortesur2_web-11.jpgNo podem utilitzar l’atac, la crítica, fins i tot la sàtira contra una idea per provocar alguna cosa que humiliï o ofengui els altres. Però, si es tracta d’idees, cal saber aturar-se davant les que són perilloses

Fernando Savater

Provocar. Vuit lletres que tenen força. Vuit lletres que evoquen sensacions, sentiments, pensaments. Vuit lletres que són la conseqüència del que s’ha aconseguit a través de diverses imatges, amb moviment o sense. Què és provocar? Segons la Reial Acadèmia Espanyola, aquest terme té, a més, vuit accepcions, entre elles la de “irritar o estimular a algú amb paraules o obres perquè s’enutgi”.

Bé, tenint això present, les preguntes que correspon fer-se no són altres més que, s’ha provocat la societat musulmana amb la producció i emissió del vídeo La innocència dels musulmans?, s’ha provocat amb la publicació de caricatures de Mahoma de cap a cap del món?, què es busca?, què es pretén? Un gran debat obert que ens obliga a parar-nos en sec -almenys per un instant- i pensar-hi.

Fa més d’un lustre que les caricatures, satíriques majoritàriament, del profeta Mahoma es van convertir en l’eix central d’una constant controvèrsia religiosa i política.

Fa poc més de sis anys, el panorama polític va començar a “escalfar-se” a mans (mai millor dit) de Kare Bluitgen o Kurt Westergaard. Tots dos tenen un poc més en comú que la seva nacionalitat. Són danesos, sí, però l’important va ser que tots dos van aconseguir que diversos líders musulmans es rebel·lessin després de representar la figura de Mahoma (realment Muhammad) de forma “poc elegant”. Els seus actes van ser considerats per molta gent com un atac cap a la seva religió, cap a d’islam.

Aquest mes de setembre, el setmanari satíric francès Charlie Hebdo publicava dibuixos dedicats al profeta en un gest de complicitat per defensar i reivindicar la llibertat d’expressió. Perquè? Tot va començar dies arrere, quan el curtmetratge La innocència dels musulmans, produït pel californià Mark Basseley Yusef, va ser interpretat com una burla cap a Mahoma. A partir d’aquell moment, es va succeir un seguit de detencions, protestes, disturbis, manifestacions en diferents nacions de tot el món. Val la pena?, realment Charlie Hebdo només volia “defensar la llibertat d’expressió”?, cal fer-ho d’aquesta manera?

Les respostes

El 18 de setembre, la cadena de televisió britànica BBC emetia les declaracions del primer ministre gal, Jean-Marc Ayrault, qui desaprovava tot tipus d’excés sobre el tema. Ayrault apel·lava també al “esperit de responsabilitat”.

Diverses ambaixades franceses van reforçar la seva seguretat i fins i tot la prefectura de policia de París va decretar més mesures de vigilància al voltant de les oficines de la publicació . Ja al novembre del 2011, alguns dels antics locals de la redacció del setmanari van ser destruïts per un atac amb còctels molòtov després de la publicació d’un número especial titulat Charia Hebdo.

No obstant això, aquest tema és molt sucós perquè dóna de si i ofereix punts de vista no tan sol diferents sinó oposats. Álvaro Zamarreño, periodista de la Cadena Ser, va opinar que “els mitjans de comunicació li donen una interpretació globalitzadora, com si realment els musulmans de tot el món actuessin com aquesta ‘umma’ [comunitat de creients], quan en realitat no és així”.

La discussió sobre si la publicació havia estat legítima o no es va estendre de cap a cap del món. Va ser un acte valent o irresponsable? Probablement hi hagi tantes respostes com persones decideixin contestar-la.

A Espanya va passar alguna cosa semblant amb el setmanari El Jueves en publicar el 26 de setembre a la primera plana una caricatura de diversos homes amb barba i vestimentes àrabs; en grans lletres grogues podia llegir-se la frase: “Però… algú sap qui és Mahoma?”. La resposta de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya no es va deixar esperar i va anunciar que prendria “adequades” accions legals contra la publicació.

El Marroc, per exemple, va prohibir l’entrada al país de set diaris europeus; cinc francesos –L’Humanité, Aujourd’hui la France, Libération, Le Figaro, Mariane; l’espanyol El País i l’alemany Der Spiegel, va publicar el diari marroquí Al Alam. El ministre de Comunicació i portaveu del Govern, Mustafa Jalfi, va declarar a l’agència de notícies EFE haver impedit l’entrada d’aquestes publicacions perquè contenien caricatures de Mahoma.

En el cas que considerem que aquestes imatges fixes, igual que les imatges en moviment (pel curtmetratge), es trobarien emmarcades dins del dret a la llibertat d’expressió, on quedarien els drets i llibertats dels que s’han sentit ofesos? És un tema delicat. És un tema que ha de tractar-se amb la màxima atenció, encara més quan estan en joc sentiments tant religiosos com ara polítics.

Potser s’hagi exagerat el tema. Potser no. Potser uns s’extralimitessin d’una manera i altres d’una altra, però a mi no m’ha quedat clar que aquest nou gest envers l’islam i els seus creients hagi estat del tot «joc net».

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.