L’esperança nasqué a l’abocador

  • por

pag20_nortesur1_web-22.jpgEl Sergio Godoy és de Cobán, al departament de l’Alta Verapaz (Guatemala) i capellà. Tingué diferents destinacions fins que fa 10 anys li enviaren a una parròquia del raval de la ciutat a la comunitat d’El Esfuerzo. Quan arribà al seu destí , començà a recórrer el barri i aviat es trobà amb un paisatge d’impressió: desenes d’homes, dones i nens treballant –i vivint- a l’abocador de Cobán, situat als terrenys de la seva nova parròquia.

El Sergio em porta fins allà i aviat em trobo trepitjant escombraries i envoltat de camions que arriben contínuament descarregant el rebuig de la ciutat. Els qui aquí diuen “guajeros” recullen els materials que es poden reciclar i, amb la seva venda, amb prou feines aconsegueixen sobreviure.

La manca de tractament adequat de les escombraries fa que es converteixin en focus de contaminació directa per als que treballen a l’abocador i viuen al seu voltant. Són molt freqüents les malalties gastrointestinals, oculars i de la pell, a més d’infeccions respiratòries agudes.

Com és fàcil d’imaginar, les famílies del barris propers a l’abocador estan marcades per una multitud de problemes als que s’afegeix la presència del narcotràfic, que fa estralls especialment entre els més joves, captats per a les seves xarxes de venda o per al consum. A això s’afegeixen les mares, que tenen un bon adobament entre les llars trencades d’aquest indret.

Comunitat Esperança

El projecte Comunitat Esperança, iniciat pel Sergio, començà aquí, a l’abocador. En una d’aquestes barraques que s’aboquen a l’abocador s’alça la que diuen “Escuelita feliz”, on ensenyen alfabetització als nens, els donen menjar nutritiu i nocions d’higiene bàsica.

Molt a prop, a uns minuts de les muntanyes d’escombraries, s’alça el somni fet realitat del Sergio i el seu equip: la ciutat de l’esperança. L’edifici principal està ocupat pel centre educatiu que s’ha convertit en l’ànima del barri. A més, l’equip de Comunitat Esperança ha obert una llar per tal d’acollir un grup de nois del barri que no poden viure a casa seva.

El Sergio em diu en poques paraules l’objectiu de tots els que hi treballen: “Pretenem dignificar la vida de la gent, posar-nos al seu costat, construir humanitat, generar oportunitats perquè la vida dels joves sigui diferent i tingui futur. Estem convençuts que l’educació integral és la clau que ens permetrà transformar aquesta situació”.

A l’escola acudeixen 348 alumnes que poden completar la seva formació fins al batxillerat. A més, tots fan aquí tres àpats al dia i compten amb un espai segur on fer esport. Gran part dels ajuts per aixecar tot això ha arribat d’Espanya mitjançant institucions i ONG. Aquí els nois han trobat un lloc on l’educació s’entén com a tasca global. S’hi inclou reconstruir una vida de la qual una part se l’han deixada a l’abocador i a les llars marcades per la violència i la misèria.

pag20_nortesur2_web-22.jpg

Educació i estimació

La Rosario Pineda, coordinadora educativa, m’ho aclareix: “El primer és tornar-los la dignitat que tots tenim com a persones i sense oblidar que una bona educació ha d’incloure l’afectivitat. Molts d’ells no només pateixen pobresa material; també hi ha molta pobresa d’afecte i estimació. Viuen envoltats de violència”.

I la Rosario em presenta en Jefry, que fa l’últim curs. Ell seu amb mi al pati del col·legi i em diu: “Jo era un marer i em drogava. Anava a assaltar amb els meus amics fora del barri. Eren temps en els què no pensava allò que estava fent. I com que les drogues les necessites ràpid, només havia d’anar a assaltar per comprar-la. Aleshores em vaig trobar amb aquesta escola i la gent d’aquí m’està ensenyant a enfrontar els meus errors i deixar el passat”.

La meva visita coincideix amb algun dels actes que s’estan portant a terme per celebrar els deu anys de Comunitat Esperança. Em sumo al dinar al qual acudeixen un grup de pares i mares d’alumnes, molts d’ells treballadors de l’abocador. Tots han vingut a celebrar amb el Sergio i el seu equip aquesta primera dècada de somnis complerts.

L’endemà, dissabte, torno per acompanyar un grup de Comunitat Esperança en la seva tasca. Torno a trobar-me amb en Jefry que ajuda a carregar unes grans caixes tèrmiques, les pugen a un cotxe i posen rumb a l’abocador. En una petita barraca que hi ha al bell mig de les escombraries es col·loquen els termos i reparteixen un esmorzar calent i nutritiu. Vol ser un signe de què segueixen presents treballant per millorar les condicions de vida dels qui treballen i viuen allà.

Pobresa que esclafa

En Juan Pablo Juc, coordinador de l’àrea social de Comunitat Esperança, em dóna el titular: “La pobresa ens està esclafant”, diu mentre arriben els camions que vomiten centenars de bosses d’escombraries a l’entorn. “Hi ha un grandíssim problema de manca d’educació, d’analfabetisme. D’aquesta manera no es pot avançar, la societat s’estanca. Per això, el nostre objectiu és l’educació. Els polítics han de pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions”.

Segueixo en Juan Pablo perquè va a visitar la més jove habitant de l’abocador: la Luisa nasqué fa dues setmanes, té vuit germans i la seva família viu sota aquestes quatre llates. És probable que la Luisa no conegui mai el seu pare, qui abandonà la seva mare fa uns mesos. Tres llits i una olla buida ocupen el breu espai de la seva llar.

Parlo amb la Concepción, té a la seva falda la petita Luisa i em diu que la gent de Comunitat Esperança l’ajuda molt. “Quan tinc una necessitat urgent recorro al pare Sergio perquè m’ajudi”.

Hi ha moltíssim per fer en aquest indret. Me’n vaig amb la idea que, almenys, esperança no els falta als més pobres. El pare Sergio i la seva gent en tenen la culpa.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.