La Setmana Santa a la presó: una experiència de vida

  • por

pag15_movimientos_web-22.jpgDe nou tornem a viure una Setmana Santa a la presó de Navalcarnero (Madrid), avui només em surt una paraula: gràcies. Gràcies perquè en un lloc de mort com aquest és on més es respira l’experiència de l’alegria, de l’amor, de misericòrdia, on la fraternitat es fa més viva. Em brollen les paraules de l’apòstol «on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia”.

Comencem el Dijous Sant, dedicat a la fraternitat i el servei, on l’Evangeli ens convidava a mirar l’altre com a germà. Se’ls hi va explicar als xavals el gest del lavatori dels peus, que anàvem a passar tots tres capellans rentant-els-hi a qui volgués, tot i que ells també ho podrien fer els uns als altres. Quan m’hi acostava, els mirava, els cridava pel seu nom i els donava les gràcies per donar-me aquesta oportunitat. Era impressionant veure els seus rostres d’agraïment, amb quin afecte l’acollien; eren peus diferents, uns blancs, altres negres, uns amb calls, uns feien bona olor, altres de pitjor, però tots gastats pel patiment, peus desitjosos que algú els acceptés i volgués. En acabar els hi vaig agrair haver pogut gaudir d’aquest privilegi, compartint amb ells que volia renovar el meu compromís sacerdotal davant d’ells perquè dia a dia alimentaven el meu ésser capellà.

Divendres Sant va ser impressionant escoltar a la passió les veus de tots: «Crucifiqueu-lo». El silenci envoltava el saló ple de gom a gom. Des de la lectura de la passió, els vaig convidar a demanar perdó amb tres preguntes: A qui voldrien demanar perdó?, Qui els hi agradaria que els perdonés? I per què demanarien perdó? Va ser colpidor escoltar-los. Demanaven perdó sobretot a les seves famílies, a les víctimes a qui havien fet patir, les seves dones… Després d’aquest gest, van anar passant per rebre la imposició de mans; els hi vaig explicar el que significava la transmissió de tot l’amor de Déu i, de nou, el silenci fou colpidor. Després d’imposar les mans, els abraçava per expressar que Déu mateix era qui els abraçava, intentant transmetre’ls-hi que era Déu qui els perdonava i acceptava… En el meu cor brollaven les paraules de l’Evangeli: «Feliços els pobres perquè d’ells és el Regne del cel… «. Després, la processó d’entrada de la creu: eren els crucificats de Navalcarnero els que portaven el crucificat de Natzaret i junts vàrem adorar la creu. Va ser una adoració especial, era com «una salutació entre col·legues», com si s’entenguessin, era una salutació solidària entre crucificats, «la solidaritat dels crucificats de la història» que deia Jon Sobrino, amb el just crucificat Jesús de Natzaret. En contemplar els seus rostres vaig recordar moltes de les seves històries brollant-me de dins les paraules d’Óscar Romero «Jo no puc, Senyor, fes-ho tu».

I va arribar l’experiència del gran dia de Resurrecció. Vàrem cremar el que no volíem de nosaltres mateixos, vàrem renovar el nostre baptisme i seguiment de Jesús. Van compartir el que per a ells suposava l’experiència de la resurrecció de Jesús sentint-lo viu i present entre ells i com aquest Jesús viu els convidava a donar vida als altres.

Una Setmana Santa a Navalcarnero amb experiència de mort i de vida. El Déu crucificat i ressuscitat és present en cada un dels nois. Ells són la Galilea a la qual el ressuscitat m’envia cada dia com a capellà.
En ells hi llegeixo cada dia el millor llibre de teologia que em parla de Déu, són la imatge viva del Déu ressuscitat a Jesús: «Vaig estar a la presó i vinguéreu a veure». En paraules de Sant Romero d’Amèrica i, per descomptat, a molta distància d’ell, «amb aquest poble no costa gaire ser pastor».

Francisco Javier Sánchez González és capellà de la presó de Navalcarnero i rector de la Sagrada Família a Fuenlabrada (Madrid).

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.