“El problema és l’excessiva riquesa, que es produeix a costa dels altres”

  • por

pag14_movimientos_web-17.jpgÁngel Gabilondo, ex ministre d’educació, és catedràtic de metafísica a la Universitat Autònoma de Madrid, autor de llibres i del blog El salt de l’Àngel. Obrí el curs al Fòrum Gogoa amb una xerrada sobre L’educació avui: desafiaments d’equitat, qualitat i diversitat.

Quan parla d’educació, en quins pensa vostè per sobre de tot?

Estem vivint una crisi de models polítics i de valors. Al món hi ha molta misèria, ignorància, dolor, soledat, pobresa i patiment. Penso en les persones amb més gran necessitat, les més vulnerables, les més petites, les més soles, les que són a l’atur; penso en aquells que tenen menys oportunitats, horitzons i possibilitats. Crec que la cultura i l’educació combaten la misèria i la ignorància al món. Els que no volem que es produeixi un model depredador i a curt termini, vivim per i per a l’educació. I posem en primer pla els més febles.

Per què reclama amb tanta insistència la paraula?

Hem perdut moltes coses, però el més greu seria perdre la paraula, que ens fa viure i ens humanitza,. La pobresa més gran és la falta de paraula. No hi haurà cap reforma del sistema educatiu, ni transformació de la societat, ni desenvolupament personal, sense entrenament en l’amor a la paraula. Qui és poc curós amb la paraula també ho és amb la cura de si mateix.

En què consisteix ser educat?

Ser educat és viure en veritat. La mentida no és dir el contrari d’allò que es pensa. La mentida és viure el contrari d’allò que es diu. Perquè el nostre vertader dir és el nostre fer, la nostra forma de vida. Hi ha qui pensa que només és contagiosa la malaltia. Però també són contagioses la salut i l’educació i això ho experimenta qui està a prop de persones que coneixen i saben viure. Un bon professor sap que la seva forma de parlar i tots el seus gestos són educatius. I també sap que no s’educa només en horari escolar.

Els joves d’avui són educats?

Això de parlar malament dels joves s’ha donat en totes les èpoques. Sèneca deia “els joves d’avui no respecten l’autoritat” i Sòcrates, “els joves creuen les cames!” Abans de dir que “els joves d’avui no tenen valors” ens hauríem de preguntar: “i nosaltres, els grans, com anem de valors?”. Hem posat com a fonamentals els honors, els poders, la riquesa, l’èxit fàcil, el guany a qualsevol preu, el domini i l’anihilació de l’altre, la competitivitat sense col•laboració ni cooperació. Aquests són valors acceptats amb tota naturalitat. I succeeix que els valors són contagiosos.

Ha progressat el nostre país en educació?

És bo, en pensar en el nostre país, el qual estimem tant, recordar d’on venim. I ser agraïts amb tantes persones que han lluitat per l’educació i han donat per ella la seva vida. Recordem que, en 1978, més del vint per cent de la població era pràcticament analfabet? Es veritat que hi ha misèries i problemes en l’herència rebuda, però hem de ser generosos en jutjar i apreciar els esforços de les generacions anteriors. I el millor llegat que nosaltres podem deixar als que estimem de veritat és l’educació. El coneixement és el regal més gran que rebem a la vida i sense coneixement no hi ha llibertat. Res no esclavitza més que la privació de coneixement i la més gran de les exclusions és l’exclusió de l’educació. L’educació és el bé més gran, aquell que veritablement generarà una vida digna. Però la humanitat està formada també per aquells que estan per arribar encara i per això hem d’introduir el futur en las nostres decisions. Als polítics se’ls ha de dir: “No pensem tant en les eleccions; pensem més en les generacions”.

Què representa l’educació en la vida del país?

L’educació és la millor política social. És garantia de llibertat i d’igualtat. L’escola és un lloc de convivència on s’aprèn a respectar la diferència, sense diferència de drets. L’educació és també la millor política econòmica i penso que, sense ciència, sense investigació i innovació el nostre país no podrà sortir de la profunda crisi. Sense educació no pot haver-hi democràcia. Però el nostre país depèn de tot allò que cadascú de nosaltres fem. Na farem res per l’educació si alhora no ens cultivem a nosaltres mateixos. Sovint no sabem aprofitar les possibilitats que tenim. Educar és també autoeducar-se, lluitar per treure el bo i millor que portem a dins nostre. I treballar en comú, tot cooperant.

Ara, parlem més d’economia que d’educació?

L’economia és una ciència social oberta a les nostres decisions. Li preguntaren a Kant: “Creu vostè que el món va millor?” I ell respongué: “Això depèn del què nosaltres fem”. És una resposta que val per a nosaltres avui. S’ha de posar l’educació al cor de la societat i de l’economia. No són desitjables una economia que només busca persones intel·ligents perquè siguin rendibles ni una educació que només pretengui formar dòcils empleats. Tampoc s’ha de fer dependre del “talent mesurat” l’itinerari que una persona ha de seguir a la vida. Però, evidentment, es pot desenvolupar millor el talent i podem millorar tots en intel•ligència social.

A la vista del recent informe de l’OCDE hi ha qui insisteix en l’esforç dels escolars.

Repeteixo el que ja vaig dir un dia: “A vegades volen donar-nos lliçons d’esforç els experts en pals de golf”. Els que venim de famílies humils recordem l’esforç que van fer els nostres pares i sabem l’esforç que ens ha costat a nosaltres arribar a ser persones honestes i competents. Que no ens robin les paraules. És indispensable lluitar en la vida per tal de sortir de la pobresa. Però el problema és l’excessiva riquesa, la què es produeix a costa dels altres. L’horitzó no pot ser la pobresa, sinó la riquesa compartida. Al nostre país hi ha molta moralina i poca ètica. L’ètica és el compromís social creador d’espais de justícia i llibertat.

En 35 anys hi ha hagut ja set lleis d’educació. Sent vostè ministre vam estar a punt d’aconseguir el necessari pacte escolar. Què ho va impedir?

L’activisme legislatiu és un tema profund: què ens passa com a país? Aquí no passa com a Finlàndia, que tenen un marc educatiu establert fa vint-i-cinc anys i porten deu avaluant-ho. No sabem en quin curs està el nostre fill; un humorista em va dir l’altre dia “està a tercer de la LOMCE”. Clar que el tema no és per fer bromes. És legítim que qui governa doni algunes determinades normes, però s’ha d’aconseguir un consens. Confonem l’Estat amb el Govern o amb el ministre d’educació. I, malgrat tot, ningú no podrà transformar el sistema educatiu sense comptar amb tots els seus agents. Amb molt d’esforç, durant el nostre mandat, teníem 154 punts ja acordats i, aparcant sense fer casus belli d’alguns temes que ens dividien i que es podien ajornar, poguérem haver aconseguit el “Pacte Social i Polític per a l’Educació”. Però aquests acords han d’aconseguir-se en la primera fase de la legislatura, no quan comencen les enquestes i es preveu una majoria absoluta. També hi va haver interferències no polítiques. Hi ha un afany per conformar consciències més que per fomentar l’autonomia de les persones.

Fins a on persisteix el problema religiós a Espanya?

Constato que al nostre país hi ha massa clericals i anticlericals i molt poc laïcisme, que és el respecte a les diferents creences i posicions dels altres. És clar que hi ha clergues molt oberts i tolerants, com també hi ha anticlericals que es creuen laics.

És possible avançar tots plegats?

El pacte és l’únic camí i més en una Espanya de les autonomies. I això s’aconsegueix amb la intervenció de tots en els processos d’elaboració dels acords. L’acord és molt difícil políticament i la ciutadania l’haurà de reclamar i fer valer socialment. Però, en general i a qualsevol àmbit, no només en l’educatiu, al nostre país costa molt aconseguir acords. Manca voluntat d’acordar; hi ha molta gent que va a les cites sospitant de les persones amb les quals es reunirà. No suportem els que pensen de manera diferent, els desqualifiquem i marginem de manera constant. Això es combat amb més educació. Jo proposo a tots un exercici: que cada dia parlem bé d’algú, almenys una estoneta.

Es pot reformar la vida política?

És clar que sí. Cal una nova llei de partits. Però hi ha dues coses que fan difícil un exercici correcte de la política: el reglament del Congrés -que és decimonònic i molt rígid- i el format dels “debats” en els mitjans de comunicació. No es produeixen autèntics debats, carregats de dades i raons, sinó guirigall de veus que parlen totes alhora sense escoltar-se, confrontació i desqualificació constant. Al nostre país hi ha certa pau política fins que algun grup fa una proposta, a la qual, de seguida, els altres acostumen a oposar-se per sistema. L’educació ha d’ensenyar-nos a escoltar els altres i a debatre amb arguments.

Quines són les claus de l’educació?

Coneixements, competències i valors han d’anar de la mà, en equilibri. El coneixement no és patrimoni particular de ningú, ens pertany a tots i a totes. Hi ha coses que només es tenen si es donen. El coneixement, igual que passa amb l’amor, només es té quan es dóna, quan es posa en circulació. I, per millorar i ampliar el coneixement, hem de despertar la curiositat, que consisteix en imaginar que les coses poden ser de manera diferent a com són. El bon mestre no és qui diu “fes-ho com jo”, sinó qui diu “fes-ho amb mi”. El somni d’un bon educador és arrencar algú del limitat horitzó on es troba per anar amb ell a un altre lloc. És millor perdre amb algú que guanyar sol. La vinculació amb el bé comú, alliberant-nos de l’individualisme, és una de les tasques fonamentals de l’educació.

Com entén vostè la qualitat de l’educació?

Jo estic a favor de la qualitat, de l’excel·lència. Però no estic d’acord amb vincular la qualitat únicament als resultats. La qualitat és una bona relació entre els objectius, els mitjans, les mesures, els recursos i els resultats. Segons en quins contextos pot ser qualitat obtenir resultats diferents. La qualitat sense equitat és elitisme i discriminació. Més que l’abandonament i el fracàs escolar, em preocupa un sistema educatiu que abandona els escolars en el seu camí. El nostre país és refractari als ideals de la il·lustració: llibertat, igualtat, fraternitat. Hem de convèncer-nos que tots som iguals i hem d’ésser més fraterns perquè, com deia Kant, “cap ésser humà és un mitjà, cada ésser humà és un fi en si mateix”. Tots som imprescindibles, insubstituïbles, cadascú amb la seva diversitat i, com diu René Char, “tenim dret a desenvolupar les nostres legítimes rareses”.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.