El poder d’allò “micro”

  • por

pag16_movimientos_web-11.jpgHi ha qui creu que Internet fomenta l’individualisme. Però la majoria de nosaltres ja no recordem on buscàvem, informació quan no existia Google, ni gairebé què podia fer-se amb un ordinador abans que existís internet. Així comença una llista inacabable de costums que han canviat radicalment degut a la revolució tecnològica que vivim. Un dels canvis més importants en aquests anys és la manera de crear, compartir i comunicar qualsevol projecte i la manera de finançar-lo.
El que abans s’aconseguia amb recaptacions a les parròquies, carrers i comunitats veïnals – recorreguts esgotadors per empreses amb el projecte dins d’una carpeta sota el braç- o la famosa “petita ajuda dels amics” a la que es referien els Beatles, ara es fa a través d’una eclosió de pàgines web orientades a la participació. Amb diners -o amb espècies- com tota la vida.

Les iniciatives d’aquest tipus es coneixen com a crowdsourcing, si estan orientades a compartir coneixement, capacitats personals, talent o altres tipus de recursos i crowdfunding si es tracta senzillament d’aconseguir diners. En català podríem parlar de «finançament en massa», «microfinançament col·lectiu» i «micromecenatge», que expliquen bé de què es tracta.

Com a mostra, un exemple. Uns mesos enrere, el dibuixant Jaime Vicario llançà una iniciativa per publicar la novel·la gràfica Paradeysos, que havia creat durant els seus estudis a Brasil, sobre la vida després de la mort. La proposta, a la plataforma Verkami, permetia a les persones col·laboradores seguir els avenços en el finançament del projecte, saber quines persones s’incorporaven a la col·laboració i també conèixer algunes pàgines de l’obra i els comentaris de l’autor. Part de l’èxit està en l’interès per fer possible un projecte que d’una altra manera no seria viable. Però una de les aportacions estratègiques d’aquesta plataforma és animar els autors a oferir recompenses en forma de continguts especials segons les aportacions: en el cas de Paradeysos les persones que aportaven fons podien rebre a canvi un número menor o major d’exemplars del llibre editat, pòsters impresos d’una pàgina escollida pels que hi col·laboren i el pagament a la vanitat per aparèixer a les dedicatòries i agraïments. Una de les especificitats de la plataforma, bastant comuna al sector, és que si no s’aconsegueix el finançament total necessari als qui hi participen no se’ls en cobra res.

El sistema, que ha produït ja alguns èxits en l’àmbit de les obres culturals, com ara el primer disc de Jero Romero, també compta amb l’interès de diferents actors socials per a finançar empreses amb i sense ànim de lucre. No vol dir que totes siguin un èxit, però en els últims anys han sorgit moltes iniciatives online especialitzades en buscar inversors o patrocinadors per a empreses de sectors específics. En aquest concepte han nascut en els últims anys plataformes com ara Kickstarter, Injoinet, Sociosinversores, Verkami, The Crowd Angel, Fandyu, Goteo, Volanda, Partizipa, Lánzanos, Kreandu, Seedquick, Kifund (especialitzada en cine), La tahona cultural, FirstClap, Comproyecto…

Un pas més enllà està una de les varietats de la creativitat col·lectiva, o crowdcreativity. Es tracta de posar en comú les idees i capacitats creatives de diferents persones per a desenvolpar projectes basats en l’art, el vídeo o continguts per Internet. Exemples: Awardesigns, Plan B, Userfarm, 12designer, adtriboo, spreadshirt.

En l’àmbit del que es coneix com a innovació oberta, l’objectiu és més aviat posar en contacte petits proveïdors o professionals en règim atònom amb empreses que tenen necessitats específiques i gestionar aquesta col·laboració per utilitzar recursos creatius orientats a desenvolupar o generar idees. És l’objectiu de Campus Labs, Ideas4all, comunitats, Infometal, Solucioneo, Worthidea o Kredibility. Aquest fenomen arriba, al camp de les relacions entre clients i empreses, fins el concepte de cocreació: els clients i clientes poden col·laborar molt activament en el disseny dels productes (com ara en l’emblemàtic cas dels calçats Munich o Starbucks) i, per descomptat, criticar obertament allò que no els agrada o que els sembla malament del que fan les empreses.

I si és possible compartir diners, coneixements, idees i negoci, molt més ho és compartir propostes de mobilització. Com hem pogut veure en tot el món en diversos moments de les revolucions àrabs, de la Spanish Revolution i en les dues últimes campanyes electorals nordamericanes, un altre dels àmbits d’aplicació més clars d’aquesta nova manera de relacionar-se creativa i productivament és la mobilització, la denúncia i el canvi social. Eines com ara les que desenvolupen Avaaz, Change (coneguda fins fa un any a Espanya com a Actuable), Causes, Whatif, ciudad, repara, 100medidas, juntament amb la proliferació de l’ús de les xarxes socials, han aconseguit que diferents persones s’uneixin i aconsegueixin canvis des de petites causes locals fins el canvi de polítiques determinades.

Totes aquestes plataformes es basen en l’existència de públics interessats en diferents tipus d’activitat i en la facilitat amb què qualsevol persona que té una idea de qualsevol tipus (empresarial, comercial, social…) amb un mínim de coneixement d’internet pot posar en marxa un projecte amb pocs i senzills passos. I també escollir si desitgen ser protagonistes del seu projecte, o participar en els d’altres persones. En aquests temps de falta de liquidesa gairebé permanent, les iniciatives de microfinançament són una brisa refrescant que fa possibles moltes petites iniciatives (i algunes de més grans). Hi cap el dubte de quantes d’elles seran realment viables a mig i llarg termini i la de si a la societat espanyola hi ha confiança i espai suficient per tantes plataformes. El que és segur és que avui en dia, com sempre, es tira endavant amb una petita ajuda “dels amics”.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.