El dret a l’amor i a l’amistat dels qui viuen al carrer

  • por

pag13_movimientos_web-2.jpgArribem al parc de Las Vistillas: primera parada del repartiment dels divendres de la comunitat de Sant’Egidio. Baixem de la furgoneta i creuem el parc conegut entre la joventut del lloc pel “botellón” que congrega adolescents de quinze anys cap endavant tots els caps de setmana. A més a més, mentre prenen els seus cubates, poden gaudir de la magnífica vista de la il·luminació lateral de l’Almudena i que, segons el meu parer, és el millor angle de la nostra poc agraciada catedral.

Al fons del parc, davant d’una columnata amb sostre sota la qual han muntat les seves tendes, ens esperen els nostres amics romanesos. Com sempre, asseguts a les seves cadires, estan el Florín, la Nenutksa i… fixa-t’hi, el Gogul ha tornat per fi de Romania! Li faig una abraçada molt forta, contentíssima de tornar a veure’l amb el mateix barret amb orelleres i amb un diminut pompó que portava quan el vaig conèixer fa un any. Realment trobava a faltar les sinceres abraçades amb les que sempre et rep aquest ancianet adorable que aparenta moltíssims més dels 67 anys que té i amb el què, com que no en té ni idea de castellà ni nosaltres de romanès, les converses són dignes d’una pel·lícula dels germans Marx. Entre tots els voluntaris repartim les llenties, els entrepans i els dolços. Mentrestant, el Gogul intenta expressar com n’està de fotut de l’esquena i els peus i ens demana que, si us plau, li portem “catetines médico”. El Florín, el seu intèrpret per excel•lència, ens explica com l’altre dia el Gogul estava tan malament que el Samur va haver de venir a buscar-lo amb ambulància. Un cop a l’hospital no van tenir més remei que tornar-lo perquè, des de l’aplicació del reial decret llei 16/2012 fa dos anys, no es pot atendre ningú que no tingui certificat d’empadronament.

La Nenutska, que, com el Gogul, el Florín i tots els romanesos que coneixem, és també del poblet de Yuryu, ens agraeix les mantes que els hem portat. No obstant això, per moltes coses que li portem mai és suficient; aquesta vegada ens demana que si, si us plau, li podem portar unes botes, assenyalant el seu calçat bastant poc encertat per una freda nit d’hivern: xancletes i mitjons. Com molts altres que estan ja acostumats a viure al carrer, la Nenutska no té problema en insistir el que calgui fins que li portem qualsevol cosa que necessiti. La voluptuosa i morena dona cinquantona està més que acostumada ja que, des que està a Espanya, viu amb el que li donen a l’Església del Corpus Christi. I és que, quan ets pobre i has de viure al carrer, són moltes més les coses que no et pots permetre que les que costen diners; entre elles, la més important, la dignitat. Un cop et veus reduït a res, mendicar es converteix en el menor dels teus problemes.

Hi ha voluntaris als qui s’insisteix en no crear vincles afectius amb les persones sense sostre o als qui s’obliga a fer un curs per aprendre com ha de comportar-se algú amb ells, com si fossin éssers estranys d’un altre planeta. No obstant això, a Sant’Egidio les nostres úniques instruccions provenen de les lectures de l’Evangeli i les reflexions que es fan sempre abans de començar el repartiment. En elles aprenem a partir de l’exemple de Jesús, el primer en defensar, protegir i estimar els dèbils i també el primer en reivindicar la seva dignitat. I això és precisament el què intentem fer a Sant’Egidio: recordar aquells que, per unes raons o altres, han acabat vivint al carrer que també tenen dret a l’amor i a l’amistat.

pag13_movimientos2_web-2.jpgRecordo que, quan al principi els més veterans de la comunitat es referien a les persones a les qui portàvem menjar com “els nostres amics del carrer”, em semblava una idea tan bonica com ingènua. Com he de ser amiga de gent d’un món tan diferent al meu? No creia que fos possible. No obstant això, amb el temps m’han anat demostrant amb la pràctica com aquesta idea pot convertir-se en una realitat. Clar que, per a això, és necessari bolcar-s’hi per complet, com fan molts dels membres de la comunitat i, sobretot, no perdre mai de vista el veritable sentit de la nostra vida, que ha d’estar sempre al servei dels altres. És per tot això que per a mi, massa acostumada al “meu món” replet de facilitats i en el què tendeixo a ser la primera de les meves preocupacions, l’amistat amb algú del carrer ha passat a convertir-se en una idea bastant incòmoda.

Després d’acomiadar-nos dels romanesos la furgoneta es dirigeix cap a la segona parada del repartiment, a l’encreuament de Ferraz amb Plaça d’Espanya. Primer ens aturem a la plaça, on un any enrere vaig conèixer l’Eduardo i la Mercedes, una estranya parella formada per un granadí de cinquanta i tants anys que, encara que sense motiu aparent, sempre està de bon humor i no té problemes en mostrar el seu somriure desdentat els cops que faci falta i una madrilenya amb cara de nina de porcellana i uns ulls blaus que sempre brillen amb llum pròpia, tant quan l’enganxem contenta com unes castanyoles com els dies en els què la vencen el desànim i la desesperació. Avui la Mercedes i l’Eduardo tornen a estar en bancs separats. De fet, des de ja fa més de mig any és estrany trobar-los junts. Anem primer a saludar la Mercedes, però avui té un mal dia i rebutja tot el que li oferim. Rere la brillantor dels seus ulls s’endevina una deu de llàgrimes però, tot i així, força el seu somriure perquè no la veiem tan trista. La resta de voluntaris es queda animant-la i jo vaig a veure a l’Eduardo. El granadí s’aixeca per fer-me dos petons amb una educació que resulta pintoresca per a algú que viu al carrer. Li pregunto què ha passat aquest cop amb la Mercedes i em diu que el mateix de sempre… Sembla que la Mercedes té algun tipus de malaltia mental que fa que pateixi constants “altibaixos” emocionals i, segons l’Eduardo, més val allunyar-se’n fins que les coses tornin al seu lloc. No obstant això, quan parles amb algú del carrer, les veritats sempre són veritats a mitges i, encara que al principi em negués a creure-m’ho, sembla ser que l’Eduardo no és tan sant com sembla. Tot i així, jo no deixaré d’intentar ser amiga de l’Eduardo, perquè sóc conscient que el carrer canvia la gent i, sempre, cap a malament.

Després d’escoltar infinitat d’històries de la gent que he conegut en els repartiments, davant les què no es pot fer res tret d’escoltar i sentir una impotència infinita, cada cop em costa més jutjar. Quan ens acomiadem dels nostres amics del carrer sempre ens donen les gràcies i jo sempre els responc que gràcies a ells. Pot semblar una mera fórmula de cortesia, però jo ho dic amb tota sinceritat, perquè ells m’ajuden a adonar-me’n que el “meu món” és el mateix món que el de la gent que viu al carrer i de la què moltes vegades prefereixo desviar la mirada. Ara intento lluitar contra la indiferència, conèixer més, mirar més, estimar més. No deixa de ser un amor molt incòmode i al què, en ocasions, traeixo. No obstant això, en definitiva, es tracta d’un amor real, semblant a aquell del què se’ns parla en els evangelis.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.