Responsabilitat social de les empreses: una veritable eina per millorar la gestió?

  • por

pag6-7_informe1_web-18.jpgUn sistema capitalista colonitzat per la seva versió més neoliberal, la bombolla immobiliària que arriba a ser crisi financera i una gravíssima crisi econòmico-social, l’injust repartiment dels seus impactes, la manca de transparència, l’escalada en la corrupció política i empresarial, un sistema financer a mida dels que més tenen…

Podria semblar que no corren bons temps per parlar de la Responsabilitat Social de les Empreses (RSE), expressió que recull aquest fenomen que busca conciliar el creixement i la competitivitat, tot integrant alhora el compromís amb el desenvolupament social i la millora del medi ambient en les seves operacions comercials i les seves relacions amb els seus interlocutors i afectats per la seva activitat. Malgrat tot, alguns dels temes que més preocupen a la ciutadania són, precisament, sobre els que es basa la responsabilitat social: bon govern corporatiu, ètica empresarial i dels directius i empresaris, impactes en la societat, fiscalitat justa, necessitat ineludible de major transparència…

Té sentit discutir sobre si la RSE és un oxímoron (un impossible, una contradicció en els seus termes), si és una eina més per a la mercantilització progressiva de la societat i anar substituint l’Estat en les seves obligacions amb la ciutadania? O, per contra, és una forma perquè les empreses es comprometin decidida i organitzadament pel bé social i mediambiental, tot fomentant els seus impactes positius, minimitzant o neutralitzant els negatius i comunicant-se cada vegada més transparentment amb la ciutadania i altres grups d’interès?

No fa gaire llegia en un diari especialitzat que aquest tipus de debat ja avorria i que la RSE és el que és, responsabilitat sobre els impactes en la societat, transparència i informar sobre ells perquè les persones, els mercats, els accionistes tinguin accés a aquestes dades i poder jutjar d’aquesta manera sobre què és el que fa una empresa i com ho fa. I això ni es mor, ni avorreix… És el que és i cada vegada importa més. No sé si és assenyat relacionar, sense més ni menys, l’injust sistema econòmic social dominant, el desproporcionat poder de les grans corporacions, la “financierització” creixent de tots els sectors productius i de serveis (inclosos els més bàsics i necessaris per als ciutadans) a l’èxit indubtable de l’empresa dins dels actors socials. Les empreses, sense cap mena de dubte, són a l’ull de l’huracà, moltes d’elles (grans corporacions multinacionals, amb els seus lobbies, els seus interessos elitistes i els seu poder sistèmic) són causa dels més greus desequilibris i representen un risc que no es dubtaria en qualificar d’inassolible. Però no sembla que els Estats siguin mers ostatges en aquesta situació i la seva ineficàcia i la seva corrupció (quan no la seva pròpia essència autoritària i de menyspreu democràtic) no els deixa en una millor situació. L’anàlisi de la responsabilitat de la societat civil o ciutadania, que representa la tercera columna en la qual se sosté la societat d’aquest al costat del públic-governs i al privat-empreses, ens portaria molt lluny del propòsit d’aquest article, però es podria assegurar que no és una mera víctima o comparsa.

pag6-7_informe2_web-20.jpgÉs arriscat fer judicis generalitzats. Quina empresa? Els gegants sistèmics dels que parlàvem abans, massa grans per ser controlats o per deixar-los caure (pensem en el “salvament” d’alguns bancs), empreses grans o petites que són motors d’ocupació i creació de riquesa, empreses públiques, empreses socials que anteposen el benefici social a l’econòmic? Aleshores, què es pot esperar de la RSE ara i en el futur? Molt s’ha avançat en el desenvolupament d’eines per implantar la responsabilitat social a les empreses, definir els seus objectius concrets, mesurar-la, comunicar-la, desenvolupar-la estratègicament. La disciplina s’ha fet un forat en les escoles de negoci, en l’Acadèmia i, per suposat, en la pràctica diària de moltes empreses (fonamentalment grans empreses i més incipientment en les Pymes). Una despesa o inversió (un altre tema que es podria desenvolupar, però no aquí) justificat per la seva “rendibilitat”. Ser responsable resulta rendible i no només per augmentar la reputació corporativa, sinó també per una millor relació amb els grups que afecten o són afectats per l’activitat empresarial (stakeholders en el seu terme anglosaxó), perquè possibilita captar millors professionals i retenir-los, perquè equilibra els impactes negatius i perquè millora la innovació organitzativa i porta les empreses a una major excel·lència en la gestió.

Alhora, malgrat tot, s’ha anat produint en molts casos un corriment semàntic, des de la responsabilitat social empresarial a seques o a la sostenibilitat, terme més ampli, més “tècnic”, en el que és més fàcil ressenyar els guanys responsables. En altres, s’han portat els departaments que s’encarreguen de la seva implantació a àrees com ara reputació, quan no, directament, a l’entorn del marketing (marketing amb causa, verd…) o al de les relacions institucionals. També és just reconèixer que, en moltes empreses, la RSE es fa dependre directament dels Consells de Direcció i s’intenta integrar en l’estratègia global del negoci.

Llegia no fa gaire d’un suposat “expert” en RSE que, ara per ara, encara hi ha qui confon RSE amb ètica empresarial. Dir que la responsabilitat social no es pot confondre amb l’ètica empresarial és una barbaritat i emmascara la seva essència:si la RSE no té res a veure amb l’ètica, amb el que les empreses milloren la societat, l’empitjoren o la posen en perill, amb aconseguir que sigui una institució beneficiosa socialment, perd la seva raó de ser i por ser manipulada. Per aquest camí ens trobem empreses que dediquen molts esforços a l’apartat de sostenibilitat, que aconsegueixen premis, que estan en el millors rankings financers responsables, que publiquen unes magnífiques memòries, però que són culpables d’alimentar i mantenir situacions d’injustícia social, de risc mediambiental, quan no directament de lladrocini i de “redistribució de riquesa” des de les persones més riques a les més pobres. Aquestes són conseqüències indesitjables d’una RSE massa endogàmica, que ha creat un sector o mercat al seu voltant i que, d’alguna manera, s’ha convertit en “assumpte d’especialistes” (que està bé), però també en el què sectors empresarials “desaprensius” volen tenir la responsabilitat social.

Deia el polític alemany Konrad Adenauer que “la política és massa important com per deixar-la als polítics”. Doncs bé, podríem dir que “la RSE és massa important com per deixar-la només als empresaris i als experts empresarials”. Amb això no es pretén minimitzar la gran importància del desenvolupament d’aquesta responsabilitat en les seves formes d’organització, report i comunicació, com ara GRI (Iniciativa Global de Reportes), l’estàndard més utilitzat com a marc per a l’elaboració d’informes de sostenibilitat i l’establiment i medició amb indicadors transversals o sectorials o el ric cos d’estàndards generat (AA1000, ISO 26000…). La responsabilitat social ha continuat desenvolupant-se durant els últims anys, és una disciplina madura que lluita per un model d’empresa proactiva amb la societat i amb capacitat renovada de satisfer les seves noves demandes i sensibilitats i ha sobreviscut a la crisi econòmica. Quan les organitzacions declinen i fallen, moltes vegades es tira endavant posant pegats amb el qual es van consolidant models de difícil sostenibilitat. La RSE aporta una visió integral de l’empresa com a organització i vetlla perquè es comporti com un bon ciutadà “corporatiu”, estable, fiable, que generi valor. Dit això, cal tanmateix no ocultar les seves febleses: la complexitat creixent en els mètodes de report i de medició d’impactes, que fa a l’RSE tan vulnerable a ser “segrestada”pels que només busquen un control dels seus riscos, manegant una doble moral i no dubtant a “fabricar” injustícies i desequilibris sistèmics per, després, fer contribucions filantròpiques a la societat. Tampoc dissimular alguns enemics no massa obvis però implacables, com ara el curt-terminisme de la majoria de les instàncies socials, empresarials (i polítiques), davant problemes que necessiten respostes sostenibles en un temps que va més enllà dels resultats anuals, semestrals, del preu diari de l’acció, però també de la pròxima cita electoral sempre a tocar i del món impulsiu, instantani, del “ara mateix”, en què ens movem creixent i acríticament els ciutadans i ciutadanes.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.