Quina Unió Europea necessitem? … O el debat desvirtuat

  • por

pag6_informe1_web-8.jpgEstem cridats a les urnes el 25 de maig per triar per sufragi universal els membres del Parlament Europeu. A Espanya es triaran 54 eurodiputats, d’un total de 751.

Per combatre, en part, un clima general de desencís europeista -accentuat després de la crisi- i un sentiment euroescèptic en alça, s’hi han introduït dues innovacions davant aquesta cita electoral: un Parlament Europeu amb més poders i responsabilitat i una relació més directa del vot ciutadà amb l’elecció del president de la Comissió Europea. Per a molta gent, aquestes innovacions són insuficients, arriben tard i no aconseguiran revertir la pujada del populisme euroescèptic (segons les enquestes aconseguirien entre el 20 i el 25% dels vots) ni l’abstenció mitjana (que no ha cessat d’augmentar des de les primeres eleccions europees i, en les últimes del 2009, va aconseguir el rècord del 57%).

pag6_informe2_web-9.jpgLa importància que té la Unió Europea (UE) en les nostres vides i el fet que, segons el Tractat de Lisboa, en vigor des de finals de 2009, els dirigents de la Unió hagin de tenir en compte els resultats de les europees a l’hora d’escollir el futur president de la Comissió -el més semblant a un primer ministre europeu-, així com que es voti a «candidats» (Juncker, pels populars; Schulz pels socialdemòcrates; Verhofstadt pels liberal-demòcrates, Bové i Keller pels verds i Tsipras per l’esquerra europea), són raons que han convertit aquestes eleccions en les més «genuïnament polititzades» i les que més poder donaran als eurodiputats als quals es triï. I aquestes, consideren els europeistes, són raons de pes per anar a les urnes.

Un Europarlament amb més poders que mai però amb més eurodiputats contraris al projecte europeu que mai ha fet saltar les alarmes europeistes. La por a la globalització, a la competència, als immigrants, alimenta els populismes, la paralització institucional i l’absència de solucions als problemes reals -des de la immigració fins la desocupació- no ajuda. Les famílies polítiques que defensen (amb les seves diferències) la idea europea haurien de ser les primeres interessades a encoratjar els debats sobre els assumptes que repercuteixen en els ciutadans i explicar les seves opcions, assegurant -«com si ens anés el futur en això»- que a la campanya es debaten solucions europees a problemes europeus… Però, malauradament, no ho fan.

Més enllà d’aquests arguments, molt importants sens dubte, però conjunturals, hi ha una doble pregunta més fonamental i inquietant: quina Europa necessitem i en quina Europa podem confiar com a ciutadans?

pag6_informe3_web-4.jpgD’una banda, caldria mobilitzar-se per l’Europa de l’anomenada «Estratègia de Lisboa», aquesta Europa il·lusionant que se’ns deia capaç de desenvolupar-se de forma sostenible, amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social; com un projecte impregnat per valors i interessos comuns que, com a actor global, exerciria un paper important a la societat internacional com a factor d’estabilitat, progrés i solidaritat. Però d’altra banda, el que es percep és una Europa famèlica políticament, sense interessos comuns més enllà d’un euro a mantenir o l’austeritat econòmica com a recepta universal, amb un projecte de progressiva unió política oblidat i on cadascú vetlla pels seus interessos nacionals, al marge o en clar detriment dels comuns.

Aquesta Europa real s’identifica com a contribuent net a un món desigual i injust, en permanent dèficit democràtic en les seves principals institucions (fins i tot malgrat que el Parlament hagi adquirit capacitat co-decisòria en matèria legislativa), amb insuficiències notòries del pressupost públic per pal•liar les desigualtats generades pel mercat i per ajudar els col·lectius socialment més desfavorits. S’ha anat perfilant així una fortalesa d’opulència i privilegis enfront de la immigració de la població empobrida, que desatén també els més vulnerables dels seus propis ciutadans, accentuant els ja inquietants desequilibris interterritorials interns. Parlem, en definitiva, d’una Europa del Benestar en patent retirada.

Afectats per una crisi existencial que va més enllà de la crisi econòmica en què estem immersos, s’imposa la idea que, més enllà de la recuperació econòmica, a allò que estem assistint és al triomf a la UE del neoliberalisme (ideologia sustentada en el capital, primordialment financer), mitjançant polítiques que es presenten com les úniques possibles per poder «salvar l’euro» i/o l’”economia» i/o qualsevol idea o concepte que es consideri indispensable per mantenir aquest ideari neoliberal. Mentre la desigualtat entre els qui posseeixen el capital i viuen de les seves rendes i els que viuen de les rendes del treball no fa més que créixer, cal recordar en aquest punt que Espanya té el dubtós honor d’encapçalar el rànquing de desigualtat en tota la UE.

I tot això mentre els mitjans de comunicació social -que haurien d’ajudar a crear una ciutadania informada i activa- abandonen la seva responsabilitat, clarament mediatitzats pels mateixos poders economicofinancers interessats en la imposició d’aquest model neoliberal. En aquesta deixadesa es centren en promoure aquesta enèsima reencarnació del pensament únic, actuant més com «persuasius» que com a informadors i marginant i vetant veus discordants.

Vivim avui en democràcies massa temptades pel totalitarisme, amb un control mediàtic que assoleix nivells gairebé dictatorials, ja que exclouen cada vegada més sistemàticament veus crítiques amb el pensament dominant (en el passat recent en tenim massa exemples en el nostre propi país). Democràcies de baixa intensitat, l’»ordre social» es reprodueix no només per diferents tipus de repressió (els alts nivells d’atur tenen un enorme impacte disciplinari en els treballadors… i en els aturats), sense oblidar l’enorme control de gairebé tots els sistemes de generació de valors (especialment els mitjans televisius (d’on la major part de la població obté encara la seva percepció de la realitat) però també la premsa diària, asfixiada per la pèrdua gradual de lectors i anunciants, el que té també un fort impacte «disciplinari»).

Molt complexos són els reptes als quals s’enfronta la UE, moltes il·lusions i confiança anem deixant els ciutadans europeus en el camí. No obstant això, la construcció d’Europa com un gran espai inclusiu, de promoció del desenvolupament humà integral, de la justícia social i de la pau de la seva ciutadania, de referent mundial en la lluita contra el canvi climàtic i que contribueixi a construir una autoritat pública democràtica mundial que vetlli pels béns comuns segueix sent una tasca per la qual val la pena lluitar, un objectiu tan desitjat com necessari.

Llavors: quina Europa, quin Parlament Europeu necessitem? Sortirà de la crisi una Europa enfortida però solidària que s’enfronti decidida als grans reptes tant interns com mundials o una en què el neoliberalisme es coroni com a vencedor absolut? Per a què volem Europa? Quin futur i quins valors? A qui hem de creure? I, des d’aquí, sí, seguir treballant per «més Europa» o per negar-la, il·lusionar-se o desencantar-se , votar o no votar. Però, és aquest el debat que s’està produint?

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.