pag4-5_temadeportada_web-10.jpgPer entendre el problema que planteja el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership, Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió, un pla entre EUA i la UE per potenciar i fer més lliure el comerç mutu), partim d’un simple exemple: imagini’s que produeix pernils i que, fets tots els càlculs, decideix exportar-los a Suïssa. Per descomptat, paga els seus impostos com a empresa a Espanya i els seus pernils compleixen totes les normes de sanitat, etiquetatge, qualitat, etc. Però en primer lloc es trobarà amb que el país suís té una normativa específica sobre pernils diferent a l’espanyola. S’haurà d’adaptar a aquestes normes per poder vendre allà. En segon lloc, ha de tenir en compte que les autoritats li cobraran unes taxes especials que no s’imputen als carnissers suïssos. Suïssa no impedeix que li arribin pernils de fora del seu país (perquè és bo per a l’economia: crea competència, genera nous llocs de treball, etc.), tanmateix li ho posarà més difícil que als productors locals, als quals, lògicament, l’Estat suís se suposa que haurà de beneficiar.

Aquestes dues claus regeixen tot el comerç internacional. Qualsevol país que vulgui vendre fora els seus productes es troba amb una legislació concreta i amb uns aranzels (les taxes) a pagar. I això s’esdevé també en el comerç entre unions de països, com pot ésser la UE o qualsevol altre acord entre nacions. Per aquí van els trets del tractat del TTIP. Actualment, la UE i els EUA tenen les seves legislacions i els seus aranzels diferents pel que fa tant a la importació com a l’exportació de productes. Aquest tractat pretén, i és el que s’està negociant des de juliol de 2013, reduir considerablement els aranzels i ajustar les legislacions perquè tant els EUA com la UE trobin menys traves legals per a aquest comerç.

I això és bo? És lògic que el comerç sigui més obert i menys constret en quant a taxes i impostos? Si tornem a l’exemple dels pernils, sembla que sí. Més entrada de productes dels EUA a la UE, i viceversa, suposa crear llocs de treball (algú ha de manejar aquests productes), noves inversions, augment de la competència (els productors buscaran augmentar la qualitat i rebaixar els preus) i, en fi, creixement econòmic. Estem davant d’un pilar fonamental del nostre sistema econòmic: a més llibertat -encara mantenint unes normes que garanteixin la salubritat, qualitat, traçabilitat del producte, i la resta-, més riquesa per a tothom: consumidors, productors i venedors. Molt abans que el sistema econòmic liberal formulés aquesta afirmació, els cristians ja sabíem que això que la llibertat sigui el màxim valor, no és exacte. Jesús va exclamar, i va cridar fins a la sang -la seva sang-, que no hi ha llibertat que valgui si suposa la injustícia i l’opressió d’alguns. I aquest és el problema d’aquest tractat transatlàntic.

L’acord en marxa es regeix pels criteris habituals del comerç internacional, i no pel que coneixem com a comerç just, aquest comerç que garanteix el pagament just dels productors, l’absència de treball esclau i l’agressió ecològica, el foment de la dona i el treball cooperatiu, etc. El TTIP no entra en la via del comerç just. Encara que només fos per això, els cristians hauríem de fer front a qualsevol forma de transacció econòmica els beneficis de la qual no garanteixin la justícia personal, social, i ecològica. Una altra qüestió gens menyspreable, de molt rerefons, és que les negociacions es duen a terme amb un enorme secretisme. La UE dóna informació general, però no d’una manera clara, completa i diàfana. El que es coneix és per filtracions de documents secrets que els activistes estan llançant a les xarxes per informar a la població. De fet, els responsables han legislat una excepció a la llei europea de transparència, declarant tots els documents d’aquesta negociació secrets durant 30 anys.

Per aquestes filtracions sabem que els aranzels no són el tema central. La Comissió Europea reconeix que els aranzels actuals entre EUA i la UE són dels més baixos del món, gràcies a acords sectorials i als acords dins de l’Organització Mundial del Comerç. Això sí, convé no oblidar que els impostos, grans o petits, no són el principal escull per a les empreses (els inclouen en el preu final del producte que paguem nosaltres), però sí que ho és que un Estat perdi aquests diners i no pugui usar-los per fer front a possibles danys ambientals de la producció o per als drets socials dels treballadors. No, el moll de l’os del TTIP no roman en els aranzels. Està en el marc normatiu, que és molt diferent a una i altra banda de l’Atlàntic. Europa és molt més protectora que els EUA envers els drets, el suport als petits comerciants, la seguretat alimentària. A Amèrica del Nord les lleis són més protectores de les grans multinacionals, que exigeixen respondre dels seus errors judicials en tribunals dels EUA. Aquest tractat no va dirigit a en Pepitu o na Marieta i els seus pernils, sinó a les grandíssimes empreses que gestionen el gruix del comerç internacional. De fet, el 90% de les trobades negociadors de la UE han estat amb grans multinacionals i grups de pressió (lobbys), pels quals, quantes menys lleis hi hagi de protecció social i ecològica, millor que millor: més beneficis, ergo més poder. No estem parlant d’una cosa merament teòrica. Vegeu alguns dels extrems que està negociant aquest tractat transatlàntic:

• Impedir que els governs legislin sobre qüestions bancàries o d’assegurances, deixant-les a la lliure iniciativa empresarial. Amb el que hem viscut i estem vivint a Espanya, no cal dir cap a on ens pot conduir això.

• Imposar que si un estat aprova una llei que afecta els beneficis (actuals o futurs) d’una empresa, aquesta pot demandar davant d’un tribunal d’arbitratge els jutges del qual no estaran controlats pel poder democràticament electe de cap país. De fet, el TTIP tindrà un rang legal superior al de les Constitucions nacionals!

• Manllevar tota trava a la circulació de capitals (via lliure, doncs, a l’evasió fiscal, a l’absència de control de l’ús de diners per a comerç d’armes o altres fins immorals, etc.). I alhora, limitar el moviment de treballadors entre països (negant el dret de tot ésser humà a cercar una feina i una vida digna).

• Al rebaixar o eliminar les lleis de protecció del consumidor, i al permetre que el capital pugui campar al seu aire, s’obre la porta per a que l’única «llei» que pugui gestionar un govern sigui la que produeixi més benefici econòmic. Això afavorirà privatitzar realitats que, pròpiament, no s’haurien de valorar pel seu guany en diners: la salut, l’educació, el transport…

• Els treballadors perdran drets, ja que la legislació s’igualaria per baix, per la dels EUA, que és força menys avançada que l’europea. Per posar només un exemple, els Estats Units no han signat els tractats internacionals sobre la negociació col•lectiva o sobre el dret d’associació, ni ha signat el Pacte Internacional de Drets Econòmics (laborals, sindicals, socials, culturals, de salut…). Si s’aprova el TTIP, tots els països de la UE haurem de reformar la nostra legislació laboral per ajustar-la als nous criteris comuns.

• L’acord se centra en les grans multinacionals i en els grups comercialitzadors, els únics que tenen capacitat per a aquest comerç internacional. Les actuals lleis europees intenten protegir també la petita i mitjana empresa (són el 99% del món empresarial europeu) i, en concret, els països menys industrialitzats. Però si aquestes lleis desapareixen…

• El TTIP s’interessa molt per qüestions sanitàries. A Europa la llei exigeix que sigui l’empresa qui demostri que un producte (farmacèutic, agrícola, alimentari, etc.) no és nociu per a la salut. Però als Estats Units aquest llarg procés de comprovació no existeix i la regulació és mínima. A Europa se’ns inundaria de productes la salubritat dels quals no ha estat comprovada, tal i com hem estat acostumats fins ara. I s’obriria la porta, entre moltes altres coses, a productes agrícoles i alimentaris genèticament modificats, prohibits avui a Europa perquè no s’ha demostrat que siguin innocus (ans el contrari: pot investigar-se en la xarxa la quantitat de material que existeix sobre això). Sumi-s’hi un major poder de les empreses farmacèutiques sobre les seves patents, ja que el tractat inclou aquest assumpte en els drets privats de propietat intel•lectual, sense considerar-ho una qüestió social.

pag4-5_temadeportada1_web-15.jpgLa UE reconeix que, d’aprovar el TTIP, el creixement de la contaminació seria fortíssim -fins a 11 milions més de tones de diòxid de carboni-, tant pel major volum del comerç com pel relaxament de les lleis de protecció ambiental. La UE avança que els diners que es guanyin amb aquest acord serviran per pagar el cost d’aquest increment de pol•lució, com si no sabéssim que el que es malmet en l’ecosistema no s’esmena amb diners. I, per descomptat, aquest acord eliminaria tota limitació a l’agressiu fracking (fracturació hidràulica del subsòl per a l’obtenció de gas i petroli).

Per tot això és fàcil d’entendre que l’activisme social descrigui el TTIP com un «cavall de Troia», quelcom de bona aparença per a un mercat potencial de 800 milions de consumidors, que amaga un atac frontal al poder democràtic de la ciutadania.

El TTIP argumenta que cal rebaixar o suprimir les regulacions referents a sanitat, qualitat mediambiental, acords laborals, i privatització dels serveis públics. Perquè, segons diu, suposa costos addicionals a les empreses que impedeixen els avantatges del lliure comerç. I és cert que tot això suposa costos. Però també suposa justícia. La llibertat és bona, però sempre que no acabi sent només la d’alguns (els comercialitzadors) en detriment de la dignitat i de la justícia dels consumidors i dels ciutadans, del petit productor o de l’agricultor incapaç de competir amb les grans multinacionals, i, atenció, els països menys desenvolupats en aquest aspecte (a un país que ja tingui una forta capacitat per al comerç internacional, li és igual que es liberalitzi el comerç, perquè sap que ell sí podrà competir).

Per descomptat que és més barat produir i exportar un pernil on no calgui atendre criteris d’higiene, protecció mediambiental, i condicions laborals dignes (de la mateixa manera que és més barat elaborar una samarreta en un país asiàtic on es paguen sous de misèria per treballar 16 hores al dia en condicions infrahumanes). Sí, és més barat per al consumidor, i dóna majors beneficis al productor, i fins és probable que es creïn llocs de treball. Per què no, si cap legislació impedirà crear-los sense garanties socials, salaris dignes, drets col•lectius. Però aquests beneficis comporten pagar el preu de la injustícia per a molts. El benefici es converteix en un déu al qual cal sacrificar tot el sacrificable. Però cal cridar, com a ciutadans cristians, que no es pot fer servir a cap déu per oprimir al germà. El comerç és un dels grans motors que ens permet a la humanitat ser millors, però només si s’evita que estigui regit pel poder d’uns pocs o que vagi en contra dels drets humans. Oxfam Intermón denunciava darrerament que l’any vinent arribarem a un punt en el que l’1% de la població mundial tindrà més riquesa que el 99% restant. Si es col•loquen els diners i el benefici al cim de tot, aquest 1% seran els que regiran la nostra història. I no. Per evitar això estan els governs democràtics, escollits entre tots. Són ells els que han de tenir la força legisladora i protectora que els hi donem els ciutadans mitjançant les institucions democràtiques i no els grans capitals que, davant la llei, han de ser idèntics tant per vostè com per mi.

No cal dir que el nostre seguiment de Jesús fent camí amb els nostres germans i germanes porta a exigir el que podem i hem de fer. Serà cada petita comunitat i cada grup qui hagi de concretar això en la seva realitat, però potser podríem, en general, parlar de tres línies, seguint, com en el camí d’Emaús, el veure-jutjar-actuar:

1. Informar/nos per formar/nos (incloent, és clar, els arguments a favor de la UE (www.ec.europa.eu/spain/sobre-la-ue/ttip/espana_es.htm).

2. Hem de conèixer i donar a conèixer el tractat transatlàntic. El seu secretisme és una arma interessada que hem de trencar. Sembla molt evident que la ciutadania es posicionaria radicalment en contra de gairebé tots els aspectes del tractat si es coneguessin i es debatessin. Amb una imatge emprada per Susan George, aquest acord és com Dràcula: «Si traiem el vampir a la llum del dia, retrocedeix i es mor».

3. Jerarquitzar els valors i contravalors del TTIP. Com a mostra la imatge del «cavall de Troia», aquest acord és perillós perquè si donem un cop d’ull a la seva superfície tot el que apareix sona bé. El problema està en el rerefons, i es desemmascara recuperant els valors fonamentals del Regne, a què i a qui cal posar primer a la nostra manera cristiana d’entendre l’economia, el consum o els diners.

4. Conèixer i, segons es pugui, participar en les iniciatives socials. La coalició StopTTIP (www.stop-ttip.org), agrupa més de 300 organitzacions de tot Europa, i va lliurar més d’un milió de signatures demanant transparència a la Comissió Europea, a més de, per exemple, convocar i realitzar el darrer 19 d’abril un dia d’acció global contra el tractat. A Espanya hi ha diversos col·lectius proposant diverses accions social i reivindicant el compromís dels nostres representants polítics i sindicals (www.noalttip.blogspot.com.es).

5. I, addicionalment, cadascun de nosaltres, personalment i col·lectiva, sap com ser sal i llum en els seus propis ambients, tant pel que directament està relacionat amb aquest tractat com en fer més evangèlics el nostre consum i la nostra economia.

Aquest tractat és accentuar més el sistema injust en el qual ens movem, sense ser ni de lluny alternativa a aquest model econòmic que se sosté en la injustícia i en l’oprimir de la gran majoria d’aquesta humanitat que els cristians proclamem que són fills i filles l’Abba Déu. L’acord UE-EUA pretén que com més lliure sigui el comerç, més desenvolupament hi haurà. En el fons és permetre especular amb els aliments, els drets, i la dignitat. Ni la Bona Notícia ni una visió racional de l’ésser humà poden identificar desenvolupament amb el mer augment dels diners: el desenvolupament està unit al creixement de la justícia que atén «a tot l’home i a tots els homes» (segons la feliç expressió de Pau VI en Populorum Progressio, 14) i no només a la llibertat econòmica de qui pot tenir-la i, amb freqüència, tenir-la a costa d’altres.