pag24_personal_web-24.jpgBernardo Pérez Andreo, professor de l’Institut Teològic de Múrcia OFM, estudià teologia alhora que treballava com a agricultor en aquella terra, encara que nasqué a Nîmes fa 43 anys. Assegura que el seu pas per França va ser ràpid, encara que li ha quedat la taca de l’emigració, essent la seva família especialment sensible davant d’aquest fenomen. A més de professor de teologia i filosofia, és coordinador d’estudis d’aquest Institut franciscà. Casat i amb dos fills, es planteja el futur que estem “preparant” a les noves generacions. Fruit d’aquesta reflexió és el seu últim llibre: No podeu servir a dos amos. Crisi del món, crisi de l’Església (Ed. Herder), en el qual exposa la necessitat d’un canvi en la manera de pensar i comprendre el món, on l’Església té molt a dir i a fer.

Al llibre afirma que vivim en un món en fallida; no és molt pessimista?

El pessimisme és el pensament crític per excel•lència. Els anomenats “optimistes” són els que ens han portat a aquesta situació. Quan molts vam aixecar la veu per criticar el model del capitalisme voraç ens deien que no volíem el progrés. Cal fer una crítica lúcida i això només es pot fer des del pessimisme. Vivim en una manera d’entendre el món que ens ha enfonsat definitivament, però alguns volen mantenir-ho canviant algunes peces. Cal canviar el model complert i assumir la pèrdua del món anterior.

Hi ha diferències entre la crisi del món i la de l’Església?

Des dels inicis de la civilització occidental, la seva història i la de l’Església van alhora. Les crisis se superposen. La modernitat neix com a conseqüència del model de cristiandat medieval i la postmodernitat que ara fa fallida sorgeix davant la incapacitat de l’Església d’adaptar-se als temps moderns. Per una vegada estaria bé que se sincronitzin els canvis i que aquesta mena de primavera eclesial sigui també causa d’una nova primavera al món.

Quines poden ser les alternatives per al món i per a l’Església?

L’única alternativa possible passa per abandonar la idea de progrés material i econòmic que ha degenerat en el consumisme destructor del planeta i en la recerca del lucre a qualsevol preu. Les alternatives passen per crear un món on la lògica imperant sigui el do, l’entrega i el sacrifici.

I l’Església no “crida” molt en el moral i molt poc en el social?

A Espanya, l’Església ha perdut els referents de la realitat i s’ha dedicat a buscar coses diferents del Regne i la seva justícia, jo crec. Però hi haurà un canvi profund a l’Església espanyola, de la mà del canvi de Francesc a l’Església universal.

En l’anomenat progrés la persona cada vegada compta menys.

El món modern té un virus que l’infecta, que és l’antivalor del tenir. Si traiem la trascendència, l’ésser humà queda reduït a cercar el tenir material de les coses, en lloc de ser germà amb els altres. La postmodernitat ha caigut encara més baix i ja no es tracta de tenir coses, sinó posseir el seu ús sense més gaudi que l’efímer consum dels objectes, les sensacions i, fins i tot, les persones.

El “megamercat” no ha acabat amb els valors del tronc del cristianisme?

El mercat és una realitat que pot tenir un ús social interessant. Però el mercat ha d’estar sotmès a la societat i a les normes morals. L’eliminació de les restriccions, especialment després del Consens de Washington, ens ha posat en una situació en la què el mercat governa la vida de les persones, el qual és dir que els poderosos són els amos i senyors de tot. Això converteix els éssers humans en mers instruments al servei de l’enriquiment dels que dominen el mercat.

Així, a cop de retallada, s’ha falcat allò de “no hi ha una altra alternativa”.

La frase de Milton Freedman –pare del neoliberalisme econòmic- “mai desaprofitis una bona crisi” resumeix tot el que està succeint. Les polítiques desreguladores ens han enfonsat en la pitjor crisi del capitalisme, una crisi derivada de la caiguda sostinguda de la taxa de guany del capital. Ara, per sortir de la crisi, volen recuperar la taxa de guany reduint la part de capital que tenien els pobles. Aquesta i no altra és la causa de les retallades, que són ideològiques i no econòmiques. L’autèntica raó de no voler aplicar polítiques keynesianes d’estímul productiu és que saben que això ja no funciona per augmentar la taxa de guany. Per això, el capitalisme està fent l’únic possible per tal de persistir: destruir tot abans de canviar res.

Vostè diu que Jesús reacciona davant l’avenc obert entre rics i pobres. Per què als cristians i cristianes ens costa tant baixar a aquest avenc?

El problema està en què hem acceptat el marc ideològic d’aquest món en fallida. Les mateixes ONG cristianes estan perdudes. Tots els seus esforços estan abocats a integrar els pobres dins del sistema de riquesa, tot oblidant que riquesa i pobresa són dos termes dialèctics: hi ha pobresa perquè hi ha riquesa. No parlo de pobresa triada, que és la de Jesús, sinó de pobresa forçosa que és, en el fons, misèria. Per tal d’acabar amb la pobresa forçada s’ha d’acabar amb la pobresa imposada. Jesús no intentà integrar els pobres sinó els rics.

Sense un nou ordre és impossible la vertadera Bona Nova?

És clar, la Bona Nova és que visquem un nou ordre. Com va dir Jesús als enviats de Joan: “Els cecs veuen, els sords senten, els coixos caminen, els morts ressusciten i als pobres se’ls anuncia la Bona Notícia”. El més fort de tot no és que els morts ressuscitin, sinó que als pobres se’ls anunciï la Bona Notícia del Regne de Déu. Això és el revolucionari de veritat: que els valors dels pobres són els que salven. Però el món dels rics i poderosos volen fer-nos veure el contrari.

Quant hi ha d’incongruència entre allò que es predica i allò que es fa?

Sempre és difícil ser coherent, però si tinguéssim clar allò que és l’essència de l’Evangeli, podríem equivocar-nos, però mantindríem el rumb cap al Regne. El problema és no saber quin és el rumb i mantenir-nos amarrats a un món d’injustícia.

Són moltes les persones que continuen –o continuem- servint a dos amos?

És molt fàcil no servir als diners, si se sap que és un instrument per a les relacions socials i que no s’ha de buscar en ell el sentit de la vida. Si busquem el sentit en les relacions personals, comunitàries i socials, aleshores, amb o sense fe, servirem al Déu de la vida i sabrem posar tota la resta en relació a això. Ningú no pot servir dos senyors; és per això que la majoria serveix l’erroni. Servir Déu, com proposà Jesús, és servir l’amor, la solidaritat, la justícia i el compromís amb els altres.